Aquest estiu tan estrany, condicionat per la pandèmia i les restriccions a la mobilitat (menys a Madrid, on Ayuso practica una mena d’exempció de les obligacions sanitàries), sembla que la guerra estat-govern s’intensifica. En els darrers dies hem constatat públicament allò que ja sabíem: l’espionatge il·legal contra líders polítics i dissidents; s’ha redoblat l’ofensiva judicial (amb l’exculpació dels feixistes de Blanquerna, la represa del judici a la mesa del Parlament, la citació al meu bon amic Antonio Baños, la reivindicació pública de l’Aporellisme a càrrec de la cúpula judicial espanyola en un acte públic, o el vet del mateix Suprem, en contra de la seva pròpia doctrina, de l’aplicació del 100.2 sobre l’assoliment del tercer grau als presos polítics (ho subratllo perquè sovint, especialment als mitjans públics, s’oblida: PRESOS POLÍTICS).

És cert. Hi ha circumstàncies i una barreja d’esdeveniments que ens aixequen la boira de guerra on resulta tan difícil saber exactament què està passant al camp de batalla. Potser hi ha coses ben significatives que expliquen un retorn al salvatgisme policial i judicial. De l’espionatge dels independentistes catalans gràcies a un programa informàtic que Israel només ven als estats me’n vaig assabentar gràcies a una alerta del mòbil de l’app del The Guardian (molt recomanable), amb una foto en primera plana del president Torrent. L’escàndol va durar diversos dies, va gaudir de cert ressò, especialment a la premsa britànica i la suïssa, i no cal tenir gaire imaginació que es pot connectar amb els probables actes de l’espionatge espanyol violant la sobirania britànica (l’assetjament al domicili londinenc de Corinna no devia fer gaire il·lusió a l’MI-15), i l’espionatge a la professora de dret Anna Gabriel a Ginebra tampoc no devia caure massa bé entre uns suïssos poc amics de les intromissions estrangeres. Tampoc no cal ser un geni per connectar la reactivació dels escàndols de la monarquia, amb les informacions sobre les excursions de l’emèrit i els seus mariatxis carregant maletes plenes de feixos de bitllets de les comissions il·legals amb el tràfic d’armes amb les monarquies del Golf, i les societats fiduciàries en paradisos fiscals. Imagino un professor de dret penal econòmic preparant una classe sobre els possibles delictes de l’inviolable monarca: com a exercici de classe deu requerir més d’un manual i més d’una tesi doctoral. A tot això se suma la creixent irritació d’un munt de països amb ciutadans seus que van morir víctimes d’uns atemptats, els del 17 d’agost de 2017, sobre els quals el poder judicial i l’estat ha fet el possible per amagar tota la informació esperant que portuguesos, belgues, italians, canadencs, britànics, alemanys, nord-americans se n’oblidin. (Espòiler: no s’oblidaran).

Efectivament, la setmana del 12 al 19 de juliol es pot considerar una “setmana horripilis” per a l’estat profund espanyol, que ha estat despullat internacionalment de les seves vergonyes, i que ha estat presentat al món com Turquia, amb un cap d’estat emèrit corrupte, dissolut, incompetent i temerari. I amb un actual cap d’estat que no pot posar un peu a Euskal Herria o Catalunya sense desplegar centenars de policies amb certa predisposició a apallissar manifestants pacífics i fer passadissos de seguretat a militants de Vox, aquest bonic partit amb tanta densitat de militants amb esvàstiques tatuades, tal com coneixen les cancelleries europees. També s’ha sabut que la llicència del Pegasus, aquest programa espia que fan servir els països democràtics per seguir terroristes i traficants internacionals i que Espanya fa servir per punxar el telèfon de Roger Torrent, Ernest Maragall o Anna Gabriel (entre molts altres que no ha transcendit, encara que sospito que sindicalistes i periodistes també) va costar 250 milions d’euros. M’agradaria preguntar a l’Ada Colau a quantes beques menjador anuals correspondria (ja li faig jo el càlcul: 225.632), encara que no res comparat amb els 4.000 M € que costa el famós submarí S-80, aquell que és incapaç de flotar (la pasta serviria perquè tots els estudiants espanyols anessin a dinar cada dia al Bulli). En fi, que Espanya ha estat la riota europea gràcies al principi polític de Pérez Rubalcaba, que va anunciar que faria el que calgués perquè Catalunya no s’independitzés. Certament ha fet allò que no es pot fer, i que molts espanyols intel·ligents comencen a dubtar sobre si allò era una bona idea.

Tot i això, sembla que Pedro Sánchez ha sortit viu de les negociacions europees per als fons postpandèmia. Com assenyalava encertadament Vicent Partal, si l’actual president del govern espanyol té una virtut és la de la seva capacitat de supervivència. Ara bé, no és cap secret que la diplomàcia europea és terriblement enrevessada, que hi ha multitud d’interessos en joc, aliances que es fan i es desfan en el joc del Monopoli global, i la idea que, després del Brexit, i de l’experiència dels rescats europeus de 2008, un mal pas podria fer esclatar una precària unió. S’han fet moltes especulacions sobre la cimera del cap de setmana passat, amb tant volum d’informació i propaganda que es fa difícil interpretar què és allò que realment ha succeït. El joc de clàusules i contra clàusules no permet endevinar exactament quins seran els drets i les obligacions dels països receptors. Tampoc no ha quedat molt clar quines seran les condicions per evitar la fallida que comporta la caiguda del PIB, especialment en aquells països com Espanya que s’han quedat pràcticament sense turisme i amb un sector de serveis molt malmesos.

Cert independentisme ingenu considera una bona oportunitat la intervenció econòmica d’Espanya, que veu en el control de Brussel·les, Amsterdam i Berlín la possibilitat de forçar Madrid a un acord entre Espanya i Catalunya. Jo no seria tan optimista. Catalunya és una peça més en el complex puzle geoestratègic internacional que, en tot cas, sí pot servir com a instrument de pressió per part de les potències centroeuropees (i hanseàtiques) per tenir collat a un Madrid que actua com a un forat negre on s’esfuma el dèficit fiscal de les comunitats que treballen i els ajuts europeus. L’amenaça de reconèixer Catalunya (o fer-ne algun gest en aquest sentit) sí que pot buscar altres coses més tangibles, com és entrar a sac en els interessos del búnquer econòmic madrileny. Se n’ha parlat molt de l’Ibex 35 (en realitat, un conjunt de companyies amb característiques i estratègies molt diferents entre sí), i potser n’hauríem de parlar més exactament d’algunes massa beneficiades per l’statu quo i connectades amb el búnquer polític. El cas de les empreses d’en Florentino i la llotja del Bernabéu (amb un personatge com Javier Tebas, reconegut simpatitzant de Vox) pot resultar molt més interessant. Recordem que aquestes companyies ocupen monopolis naturals obtinguts mitjançant relacions privilegiades (sovint vinculades a la mateixa monarquia). En qualsevol cas, Catalunya està clar que és el punt feble d’Espanya, allò que farà que qualsevol país, per petit que sigui, aconsegueixi qualsevol cosa del que queda d’un imperi en descomposició.

És per tot això que, des d’un punt de vista objectiu, qualsevol governant amb un mínim d’intel·ligència hauria d’estar molt motivat per obtenir una solució negociada amb Catalunya, que, més o menys, satisfés les parts. No és descartable que en el gabinet hi hagi alguna idea en ment, o fins i tot, alguna iniciativa més o menys discreta. És per això que pot resultar, fins i tot, veritat, les paraules de Marlaska que tracten de desmentir les responsabilitats de l’executiu en la investigació il·legal als dissidents independentistes. És obvi que Espanya no sap el que és el pragmatisme, i que manté un estat franquista íntegrament organitzat i controlant espais estratègics, i que, per tant, grups organitzats i amb complicitats en l’àmbit administratiu, jurídic, policial, eclesiàstic, cultural, periodístic (tècnicament, se’n diria conspiradors) estiguin desencadenant aquesta setmana una nova ofensiva en aquesta llarga guerra subterrània on l’estat profund tracta d’evitar la caiguda d’un règim del 78 que, no em deixo de repetir, no deixa de ser la versió remasteritzada del règim del 39.

Efectivament, el cap de setmana del 18-19 de juliol semblava que el conjunt d’escàndols acabaria amb un cop de teatre amb expulsió de l’emèrit a un paradís tropical (o a casa dels amiguets del Golf Pèrsic) on no hi hagués tractat d’extradició amb el Regne Unit o Suïssa. Alguna periodista especialitzada va parlar, fins i tot, que diumenge, 19 l’actual inquilí de la Zarzuela anunciaria per televisió l’expulsió de la casa de Gran Hermano al pare. Res d’això va passar, i dilluns l’uve palito es va haver de conformar a passejar-se pràcticament sol, amb l’estimulant companyia de Teresa Cunillera, Salvador Illa i la meitat dels monjos de Poblet mentre al monestir era inundat per la flaire dels purins que els pagesos van deixar anar per donar la “benvinguda” a una família declarada “non grata” per diversos ajuntaments catalans. L’actual monarca sembla tractar de resistir-se a totes les pressions internes i internacionals per fer algun gest, cosa que complica encara més la mateixa supervivència dinàstica.

És en aquestes circumstàncies que aquesta setmana el poder judicial ha continuat cavant en el pou del seu desprestigi, en aquesta guerra subterrània per tractar d’evitar que el govern estigui temptat de prendre decisions raonables, fins i tot amb les facilitats (i rebaixes) que li ofereix part del govern independentista. La seva estratègia és clara. Durant la primera guerra mundial era habitual que algunes companyies de soldats cavessin túnels sota terra per arribar fins a les trinxeres enemigues i fer-los esclatar. L’única defensa possible davant això era cavar altres contratúnels per liquidar els miners de l’enemic. O, encara millor, atacar la trinxera enemiga i aïllar així els miners sota terra. No tinc molt clar que el govern hi estigui fent res semblant. I això seria un greu error, perquè, al cap i a la fi, si no pren la iniciativa el seu destí pot ser tràgic. Fins i tot per a un especialista en supervivència com el mateix Sánchez.