El Dret porta analitzant dilemes morals des dels seus inicis. Probablement heu sentit a parlar del dilema del tramvia que es dirigeix a una via on hi ha cinc persones i on el guardaagulles ha de decidir si desviar el tramvia a una altra via on només hi ha una persona.

A mesura que ha anat avançant la història han arribat més casos de dilemes morals han arribat als tribunals. Per exemple, durant el règim nacional-socialista a Alemanya, van haver-hi metges que es van veure obligats a enviar a pacients amb discapacitats mentals a ser exterminats en els camps de concentració, i dos metges en particular, van mentir sobre el nombre de discapacitats per intentar salvar-ne al màxim possible. O també, quan a Anglaterra a finals del segle XIX tres nàufrags van matar a un altre nàufrag moribund per poder alimentar-se del seu cos i així poder sobreviure. La veritat és que, i sobretot en situacions d’excepcionalitat sorgeixen aquests tipus de dilemes morals que acaben als tribunals, on aquests han de decidir si està justificat matar per salvar més vides.

La pandèmia del Covid-19 i el possible col·lapse del sistema sanitari ha plantejat un escenari, de moment hipotètic -tot i que hi ha sospites fonamentades que ja ha succeït-, en el qual apareix amb força el dilema sobre si està justificat desconectar algú de un respirador, o retirar-lo de la UCI quan apareix un altre pacient amb més possibilitats de sobreviure i no hi ha cap altre respirador o llit d’UCI disponible. La Generalitat, de fet, va fer públics uns protocols d’actuació al principi de la pandèmia amb directrius de no ingressar als majors de 80 anys a la UCI, tot tenint en compte un seguit de criteris mèdics i prospectes de salut dels propis pacients. En aquest sentit, per evitar un col·lapse del sistema sanitari es van prioritzar els pacients que tinguessin més possibilitats de sobreviure. Aquesta decisió va ser avalada pel Col·legi de Metges en el seu moment. Tanmateix, i des d’un punt de vista jurídic, no és el mateix no admetre algú a la UCI, que fer fora algú de la UCI per salvar a una altre persona.

Per entendre això és important entendre determinades implicacions que té el dret a la vida. En concret, hem d’entendre que l’Estat no pot exigir a un ciutadà que se sacrifiqui per salvar la vida d’un altre. Tot i que existeixen situacions en les que potser hem de sacrificar alguna cosa per salvar la vida d’un altre, per exemple, si anem per l’autopista i veiem a una persona ferida, tenim el deure de parar i ajudar-la, sacrificant en certa manera la nostra llibertat ambulatoria durant uns moments. Aquests tipus de deures, en el món jurídic s’anomenen “deures de solidaritat”, però en cap cas poden abarcar el sacrifici de la vida d’una persona, ni per salvar a una altra, ni per salvar-ne a cent. En, aquest sentit, el dret a la vida no només implica que no ens poden obligar a sacrificar-nos per salvar la vida d’un altre, sinó que la nostra vida no és susceptible a la ponderació. Això vol dir que encara que sacrificant la pròpia vida poguéssim salvar a més d’una persona, no se’ns podria exigir tal sacrifici. Les implicacions que això té per l’escenari hipotètic que he plantejat es tradueixen en una prohibició de l’actuació consistent en deixar d’administrar tractament mèdic a una persona, provocant la seva mort, per salvar a un altre individu.