Alba Sidera, una de les darreres corresponsals que deu quedar en el món del periodisme, publicava a Ctxt un interessant article sobre com les pressions de la patronal italiana havien aconseguit retardar, fins al 23 de març, l’ordre de confinament a la ciutat de Bèrgam, un dels principals nuclis industrials de la Llombardia, i veritable zona zero de la pandèmia. Les pressions a l’executiu, que havien aconseguit generar confusió i incomprensibles excepcions a les mesures preses pel govern italià, havien servit per desprotegir els treballadors i provocar la taxa de mortalitat més elevada del continent europeu. En resum, els interessos econòmics d’una minoria havien acabat per tenir conseqüències criminals, que, a més han anat servint de munició a Brussel·les per negar paquets d’ajut per al “dia després”.

La manera de gestionar de l’empresariat llombard sembla haver inspirat l’erràtica política del govern espanyol. Qualsevol analista mínimament informat sap que la resistència al confinament total, al tancament de ciutats com Madrid, o el munt d’excepcions a l’aturada econòmica venien més dictades per les pressions dels propietaris de l’estat que per la racionalitat freda dels epidemiòlegs o els precedents de com gestionaven la crisi altres països. El caos, fonamentat en les ordres contradictòries inicials, i la irradiació de la pandèmia en base a no atrevir-se a aïllar la capital va contribuir a què la severitat de les matemàtiques acabés col·lapsant un sistema sanitari que les polítiques de les darreres dècades havia deixat inerme. Les instruccions i missatges, també contradictoris, que plantegen un retorn a la feina a partir del dilluns de Pasqua, també pot ser potencialment catastròfic –no ho dic jo, sinó epidemiòlegs doctorats cum laude, que, a priori, saben de què parlen–. La motivació que indueix a posar en risc vides humanes, no pot ser altra que reduir els efectes amenaçadors sobre la fràgil economia espanyola. L’Íbex 35 actua preservant els interessos propis, a la manera de l’empresariat llombard, mentre que els titulars de les SICAV comencen a inquietar-se, no sigui que per trobar els diners necessaris per tractar de ressuscitar l’activitat econòmica, es plantegi que paguin impostos com qualsevol ciutadà no pertanyent a la noblesa rendista.

En tot aquest batibull d’interessos contraposats –la gent que vol viure, versus els accionistes que reclamen comptes de resultats– s’ha aplicat una política deliberadament ambigua i improvisada consistent en determinats eixos, a fi de poder dissimular responsabilitats i manipular els fets.

· La negació de la realitat. Bona part de la improvisació sembla deguda a la intervenció externa. Ben segur, els consells de ministres devien ser interrompudes per trucades de fora, per part d’aquells acostumats a dictar les polítiques al govern. No són descartables, d’altra banda, les disputes entre aquells que sincerament consideraven la necessitat de mesures contundents –especialment pel que fa a la creació d’una Renda Bàsica i una onada de Helicopter Money–  enfront els sectors més neoliberals dins del propi PSOE que temen que a algú se li acudeixi fer com a Portugal, obligant als bancs a retornar els 60.000 M€ del rescat financer. S’ha mentit a l’opinió pública per raons inconfessables. I aquestes mentides es reflecteixen en la inversemblança de les informacions emeses pel govern i les incoherències posteriors en forma de Reials Decrets al BOE.

· Ataqueu a Quim Torra! Malgrat que al final tothom li ha donat la raó, la consigna ha consistit a crucificar el president català; per ser català i per tenir raó. En bona mesura, hem pogut comprovar com l’anticatalanisme és l’únic espai amb certa capacitat de suscitar consens, almenys entre l’estat monolingüe en castellà. Paradoxalment, Quim Torra, no només s’ha recuperat de la malaltia, sinó que, malgrat els errors ostensibles de la seva administració i en la gestió de la crisi –qui no comet errors, en una situació com aquesta!– contra tot pronòstic, ha acumulat un capital polític i una credibilitat que ha reforçat la seva figura institucional. HBO li hauria de dedicar una sèrie.

· Militarisme. Aquesta ha estat la consigna d’un estat decrèpit que s’aferra als vells mantres: “Constitució”, “Espanya”, “Unitat”, “Democràcia”, “Esperit de la Transició”, i altres cadàvers enterrats en calç viva pel franquisme i els seus mariatxis socialistes. Fins i tot tenen la barra d’intentar ressuscitar uns Pactes de la Moncloa que no va ser altra cosa que connectar al búnker franquista a un respirador artificial en una època d’agitació obrera tan contundent que amenaçava la supervivència dels franquistes a la sala de màquines de l’estat. En realitat, tots aquests numerets que incloïen desfilades al més por estil orangista a Euskal Herria, Guàrdies Civils muntant uns llits pollosos a Barcelona amb la seva manteta corporativa, un ús i abús de llenguatge militar (soldados muy y mucho españoles) i uns quants uniformats indocumentats a les rodes de premsa, no tenien altre objectiu que fer una OPA (més suplicatòria que hostil) a un PP, C’s, i per descomptat VOX, per tal de crear un govern de salvació nacional contra los rojos, los masones y los separatistas. De fet, al llarg d’aquestes setmanes, el PSOE ha fet l’impossible per humiliar els seus socis de Podemos, mentre que Podemos ha suportat totes i cadascuna de les humiliacions amb un esperit que faria empal·lidir a la Federació Espanyola de Massoquistes. 

· Recentralització. Aquest ha estat el somni humit de la ultradreta que ha rebut com a regal per part d’un PSOE dominat pels ganivets llargs dels seus, més que barons, cacics meridionals estil García-Page. I, com s’ha vist, ha resultat ser un veritable desastre. En unes administracions amb dècades de gestió autonòmica, fer actuar el Ministerio de Sanidad és com si s’hagués enviat a una caravana de camells a explorar l’Antàrtida. El caos en les compres, requises, robatoris i estafes de material sanitari serà, sens dubte, un dels episodis més lamentables d’aquesta història, amb capacitat de sorprendre els historiadors del futur. Tant és així que la situació s’ha revertit en silenci, fent que cada comunitat, absolutament desatesa més enllà de l’exhibicionisme de Rambos carregats de conyac i patrioterisme barats, hagi pres les brides del seu territori tot provocant l’efecte contrari al que pretenien. 

· Unitat. El mantra més repetit: “este virus lo paramos unidos”. Precisament, qualsevol estudiant de primer de polítiques d’alguna universitat estrangera podria haver assenyalat a Sánchez que aquest hauria estat el millor moment per a una amnistia exprés per als presos polítics, perquè precisament seria una bona oportunitat de protegir un flanc polític feble, i demostraria, amb un gest complicat com aquest, un lideratge que, per molt atacat que fos, li conferiria certa autoritat moral, i sobretot, un missatge a Brussel·les (i Berlín i Amsterdam) que vol solucionar intel·ligentment un conflicte europeu. No només no ha passat això, sinó que la inquisició del Suprem ha actuat amb mètodes inquisitorials, i ni ha gosat obrir la boca ni protegit amb mascareta. Això sovint es revesteix d’una retòrica patriotera, que tracta d’imitar el Churchill assetjat de la Segona Guerra Mundial. (Nota d’historiador: Churchill era un mal bitxo molt desacreditat pels seus reiterats errors i antipatia llegendària, que només es va guanyar el respecte quan va decidir enfrontar-se al feixisme –també al propi, instal·lat sòlidament al seu propi partit– en un gest que l’honora, perquè els britànics sabien que el feixisme era el mal absolut. Sánchez no combat el feixisme, sinó que més aviat s’hi voldria abraçar amb els seus representants, inclosa l’escissió trapella del PP, VOX)

· Catalunya ho tapa tot. En moments en què el que ha fet l’estat en aquests darrers anys pot ser combatut en base a bombes de fum per carregar contra Catalunya i la seva obsessió a seguir les indicacions de la OMS. Mentre ataques Catalunya, no parles de l’article 135 (sí, aquell article constitucional reformat per voluntat de la Troika que indicava que abans pagar el deute que tenir prou UCIs per a una emergència sanitària). Tampoc recordar que la Reforma Laboral del PP, no derogada, és la que ha permès fer d’una situació excepcional una excusa per enviar a una misèria incerta centenars de milers (potser milions) d’espanyols. Que tampoc no s’ha derogat la Llei Mordassa, probablement per impedir mobilitzacions que qüestionin aquest Estat i estat de les coses, i que permet a qualsevol desequilibrat amb uniforme i placa convertir-se en una mena de Cal·lígula despòtic. 

Efectivament, molts politòlegs afins al socialisme es fan el conte de la lletera que, quan sobrevivim a l’epidèmia, serà possible ressuscitar el Règim del 78 i el problema català hauria desaparegut. Crec que va ser Tina Vallès que va fer servir la metàfora de Monterroso per constatar que un cop passat el meteorit víric, l’independentisme continuaria allà. No sóc futuròleg i aquests dies la gent no està gaire per respondre sondejos amb un mínim de rigor, tanmateix, la meva percepció és que el nostre país està més emprenyat que mai. Primer, amb l’escàs coratge d’unes elits polítiques pròpies que cal reemplaçar amb urgència, encara que directament amb una Espanya que representa un perill per a nosaltres, per a sí mateixa, i per al món sencer. La indignació, un cop se surti de l’excepcionalitat, pot ser còsmica. Els petits empresaris i autònoms, especialment castigats a Catalunya, arrossegaran un ressentiment que pot acabar per escalar encara més el conflicte. No és difícil que, en una deriva irracional d’un episodi traumàtic, molts acabin creient que l’estat ha estat responsable indirecte de la mort dels seus éssers estimats. El tracte als presos polítics ha estat d’una inhumanitat que pot fer pujar un graó d’odi respecte les institucions espanyoles. I a tot això, es pot afegir un ressentiment social derivat d’un empobriment generalitzat que contrasta amb la immunitat reial i el manteniment dels privilegis dels bancs, les Sicav, la noblesa rendista i els Aznar-Botella del món “usted-no-sabe-con-quién-está-hablando”.

Ningú no té ni idea de com serà el món post-coronavirus. Especular (intel·lectualment parlant) és gratis. Tanmateix, no és difícil que es posi damunt la taula el tema de la Renda Bàsica Universal (que fins i tot comença a ser defensat per economistes ortodoxos), la impressió de bitllets i l’helicopter money. Per ressuscitar un mínim l’economia, sortiran dubtes com: d’on surten els diners? La gent es farà preguntes. Quan tornaran els 60.000 M€ la banca? Què passaria si els lloguers de l’habitatge es reduïssin per decret a la meitat (que es perjudicaria poc a poca gent, mentre que s’alliberaria un capital que aniria a l’economia productiva i la recaptació impositiva). En resum, que ens trobaríem amb el xoc de tres masses d’aire: malestar social, malestar nacional i un malestar polític en base a la limitació de drets civils i polítics, i condimentats per uns insuportables abusos policials. 

Tot plegat, fa que, ara per ara, Espanya sembli una presa que ha acumulat massa aigua, massa tensió, massa greuges, mentre continuen descarregant més tempestes. Que la presa conté esquerdes a causa de les comissions del contractista a qui atorgava concessions, i que cada vegada fa més l’aspecte que estigui a punt de rebentar d’un moment a l’altre.