Dimarts 02 Juny, 2020

L’Espanya infectada

Més llegits

Asfixia per un racisme assassí

L'assassinat de George Floyd a mans —més ben dit a genolls— de la policia a Minneapolis ha remogut consciències...

Els comuns plantegen boicotejar Nissan

La líder de Catalunya en Comú Podem (CatECP), Jéssica Albiach, ha plantejat el boicot a l'aliança de Nissan-Renault-Mitsubishi com...

La CUP insta a nacionalitzar Nissan per salvar els llocs de treball

El diputat de la CUP al Parlament Vidal Aragonès ha reclamat al Govern que mantingui els llocs de treball...

La flama resignificadora

Bon dia (tot el dia), benvolguts lectors de Mirall. Feia temps que no apareixia la meua firma enlloc, les...

El Suprem prohibeix l’exhibició de banderes “no oficials” als edificis i espais públics

La Sala III del Tribunal Suprem ha emès una sentència que estableix com a doctrina que “l’ús, fins i...

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Aquests dies de confinament he avançat en una lectura que tenia a mitges, Ascenso y Crisis: Europa, 1950-2017, un camino incierto, de l’historiador britànic Ian Kershaw. Aquest professor de la Universitat de Sheffield, conegut per ser l’autor d’una monumental biografia de Hitler, fa una mirada profunda a la caiguda de la Unió Soviètica, especialment en el període en què Mikhail Gorbatxov tracta d’imposar una perestroika per evitar la progressiva esclerotització del règim comunista. Kershaw es fa les mateixes preguntes que ens hem fet sovint molts historiadors, i que també jo mateix, des de la meva condició de coetani d’aquell procés històric –tenia vint-i-tres anys quan cau el Mur de Berlín–, em formulava. Per què un règim, que, si bé afeblit, mantenia estructures sòlides, cau tan fàcilment? Cal recordar que aleshores occident no era cap meravella, i que en la Unió Soviètica, així com bona part del bloc comunista, no existia un clamor per esdevenir capitalista, sinó més aviat es pretenia una millora i una reforma que aportés benestar a la majoria ciutadana.

Aquestes preguntes són difícils de contestar. De fet, les controvèrsies entre politòlegs i historiadors al respecte en són ben vives. Kershaw, un acadèmic ponderat, poc amic del risc argumentatiu, més aviat opina que les dificultats de la URSS i del bloc comunista de la dècada dels vuitanta no eren tan greus com perquè el món bipolar posterior a la segona guerra mundial acabés tan abruptament. Tanmateix, sí considera un aspecte moral important. Més enllà del més que evident deteriorament econòmic, polític i social, el seguit de fracassos reformistes durant l’etapa de Gorbatxov, del conjunt d’errors polítics i militars, la pèssima gestió de les crisis va acabar per crear una desmoralització profunda i transversal en què el mantra del socialisme o les promeses d’un món millor eren incapaços de sobreposar-se a la idea de la pròpia impotència, de fracàs total i absolut. Kershaw, altres historiadors, i molts contemporanis vam veure que l’episodi de Txernòbyl, l’abril de 1986 va ser un d’aquells moments de cesura, que mostraven al món que la URSS difícilment podria sobreviure. 

La catàstrofe nuclear fou el fruit d’una concatenació d’errors, fruit de la incompetència, ineptitud, mentides, deformació, patriotisme impostat i exhibició de vergonyes. La URSS va posar en perill el món i va quedar en evidència, fins i tot entre els seus minvants partidaris arreu del món. L’accident va deixar tocat de mort el comunisme i la seva retòrica cada vegada més buidada de contingut.

Ja sé que resulta molt temptador abusar de les comparacions. Tanmateix, els paral·lelismes amb la gestió espanyola del coronavirus resulten inevitables. L’Espanya de febrer de 2020, després de vint anys de decadència continuada –des del moment en què Aznar va fer una sessió d’espiritisme per ressuscitar el nacionalisme espanyol, de matriu autoritària, castellanista i franquista–, ja presentava grans evidències de la seva fragilitat. Com la URSS dels vuitanta, la retòrica substituïa a les idees. Les mentides ja no resultaven versemblants. La corrupció era més pública i superlativa. La naturalesa franquista del discurs nacionalista havia segrestat bona part de l’opinió pública i la pràctica totalitat de la publicada. La qüestió catalana ha posat en qüestió ontològicament el caspós projecte hispànic, i la continuïtat del règim, a més de deixar els espanyols en evidència, davant de si mateixos i davant del món. Si la situació fa un mes era més que preocupant, la gestió madrilenya del coronavirus constitueix una mena de Txernòbyl castís.

La pròpia escenografia de la gestió de la pandèmia feia presagiar la catàstrofe. Uns polítics, envoltats de policies i militars –vaig trobar a faltar que s’hi afegís el cardenal Cañizares– tractaven de transmetre a la societat espanyola que aquella era la gran oportunitat per mostrar el retorn de l’estat en aquest humit projecte recentralitzador que la llotja del Bernabéu –i el Valle de los Caídos– anhela llargament. El mantra de la unitat –repetit manta vegades– buscava l’efecte d’una mena de cop d’estat camuflat en què l’Espanya eterna tractava de posar fi a les veleïtats democràtiques. El paper de Vox aplaudint des de la llotja com si fos en una cursa de braus és la prova de cotó d’aquest escenari en què el retorn al partit únic –El Partit Nacionalista Espanyol, compost per diversos corrents d’opinió, amb PP, PSOE, C’s, UP i VOX– vol sostenir les regnes de la gestió de la crisi i la quotidianitat.

Tanmateix, per combatre una crisi de dimensions globals, en què la feina prèvia és tan essencial com la necessitat de transmetre confiança i de prendre decisions assenyades, portar l’exèrcit al carrer, fer arengues patriòtiques és tan estúpid i ineficaç com organitzar rogatives. La dura i la crua realitat és que, dues setmanes després de l’inici de la crisi, els reactors nuclears han esclatat i la radioactivitat s’ha estès per tot el territoris (i de fet, el govern espanyol ha optat per centrifugar-la arreu). La gestió de la catàstrofe està essent catastròfica en base a uns elements fàcils d’identificar:

La gestió centralitzada, a partir del Ministeri de Sanitat –a càrrec, a més, d’un filòsof amb indicis de no haver estat honest en la seva tesi doctoral–, l’únic mèrit del qual és ser pròxim a Societat Civil Catalana, ha estat un veritable desastre. Amb la Sanitat traspassada a les comunitats autònomes fa dècades, cap alt funcionari de sanitat té ni idea de com fer front a una crisi que està molt per sobre de les seves possibilitats. Que els xinesos els hagin enganyat “com a xinesos” en les prop de 700.000 proves inútils de detecció (eren, potser, de la marca ACME?) han deixat en evidència una ineptitud que ha fet aparèixer Espanya a la premsa internacional com a candidats a ximple de l’any.

L’obsessió per no tancar Madrid ha fet que l’AVE hagi servit per centrifugar el virus i ha multiplicat la infecció i la letalitat. Les famílies benestants de Salamanca i els propietaris de xalets a la Sierra no es deixen manar per un govern que es mostra com a titella davant la llotja del Bernabéu. Probablement no van tancar Madrid perquè no s’atrevien a fer-ho, o perquè sí que s’haguessin trobat amb una desobediència institucional. Tanmateix, qui gosa aplicar un 155 a la Comunitat de Madrid? A tot això, com dèiem en setmanes anteriors, l’experiència de privatització de la sanitat madrilenya ha deixat inermes els sis milions i mig d’uns madrilenys, les elits dels quals són addictes a la frase “No sabe usted con quien está hablando!”

La incompetència, especialment militar, policial, de les autoritats és més que supina, com a part de la tradició de la insolència de les elits polítiques i socials espanyoles –i sovint aplaudides per un proletariat embolicat en la rojigualda que actua com a mariatxi–. El franquisme sociològic, perfectament identificable a les pel·lícules espanyoles dels setanta, no ha canviat, mentre el món sí ho ha fet.

Les mesures econòmiques han estat lentes i incomprensibles. Es pot inferir que el govern ha donat temps a les grans empreses a acomiadar centenars de milers de persones (probablement molts d’aquests grans grups comercials, encara rebran de l’estat, l’import dels seus contractes amb les administracions públiques). A més, les mesures compensatòries per a petits empresaris o autònoms comportaran una burocràcia dissuassòria. Els ajornaments d’hipoteques o altres mesures complementàries, a fi d’obtenir-les, requeriran, més que un gestor, un catedràtic de dret administratiu i un “conseguidor” intermediari, fet que les fa inviables. El govern no ha gosat emprenyar els rendistes –sovint la base del franquisme sociològic– en base a ni plantejar-se la suspensió de pagament del lloguer o la intervenció en el preu. En altres paraules, la crisi deixa en la intempèrie als espanyols no privilegiats. Les comparacions amb danesos, holandesos, alemanys –fins i tot els neoliberals americans, que implementaran una renda bàsica temporal– són odioses.

Treure l’exèrcit al carrer ha estat un error terrible, només destinat a satisfer VOX i la tòxica premsa de Madrid. Cal recordar que parlem d’un exèrcit que, en els darrers anys, ha posat en evidència ineptitud (submarins que no suren, vaixells que no caben als ports, manteniment precari d’avions que cauen, paracaigudistes que xoquen contra fanals, míssils que s’escapen en maniobres a països estrangers). Vicent Partal recordava, fa alguns dies, que les memòries de l’impresentable Paul Bremmer, el comissionat que Bush fill va enviar a Iraq, denunciava les forces d’ocupació espanyoles a Orient Mitjà com a una colla d’inútils i covards que es passaven tot el dia tancats als búnquers. L’exèrcit espanyol, dissenyat exclusivament per a la repressió interior o per atacar gent desarmada, no té ni prestigi ni credibilitat, més enllà de banderes grosses i retòrica buida.

El comportament de la policia aquests dies, de control de la quarantena, ha estat caracteritzat per un bon nombre d’abusos i d’actuacions –recollides i fetes circular per les xarxes socials– que són una evidència de males praxis i un comportament fatxenda. I això, precisament genera una pèrdua d’autoritat entre el conjunt d’una població civil espanyola, que més enllà d’una Catalunya on ja se’ls coneix, pot fer que la situació s’escapi de les mans.

L’evidència d’una Espanya tòxica, amb ciutadania que increpa aquells que se salten la quarantena. Hi ha tot un franquisme sociològic que té vocació d’STASI (i que no dubta a compartir a les xarxes un comportament indigne), i que contribueix a aquesta desmoralització ciutadana.

A Catalunya, l’obsessió espanyolista del PSC, i l’obediència cega d’Unidos Podemos fa que hagin perdut el sentit de la realitat, tot fent seguidisme i submissió als uniformats que acompanyen al govern (uns uniformats que no dubtarien a reprimir-los per rojos), els porta a buscar qualsevol motiu per atacar un president Torra i a un govern que, si bé poden cometre errors –qui no els cometria en una crisi d’aquestes dimensions!– mantenen un to i dignitat institucional molt per sobre del que passa a Madrid. Això és un tema més rellevant del que puguem pensar, perquè és l’actuació en situacions límit com aquesta la que atorga legitimitat a uns i desacredita a d’altres. I això té grans conseqüències per al futur.

Hi ha, per descomptat, el factor Borrell. La seva obsessió per insultar i vexar tothom ha comportat un nou incident diplomàtic greu, amb conseqüències més importants del que ens pensem. Huawei ha deixat d’enviar material que podria haver salvat vides. I no parlem de vides espanyoles (a Brussel·les, és evident que Espanya resulta d’una molesta incomoditat), sinó de francesos, alemanys, holandesos, austríacs. Això no serà perdonat. 

Europa, en boca del ministre holandès d’economia, ha expressat que està farta d’Espanya. I sospita, amb fonament, que qualsevol ajut econòmic no arribarà als espanyols, sinó al peculiar capitalisme “de amiguetes” que ha permès, malgrat el creixement d’un 20% del PIB espanyol des de 2012, no tornar els teòrics 66.000 milions d’euros regalats a la banca. Europa està farta de veure com se saboteja el motor econòmic català. Està farta de veure Espanya pidolar fons de cohesió o eurobons mentre es mantenen despeses astronòmics en AVEs que pensàvem que no anaven enlloc, i que al final es demostrava que anaven a comptes numerats de Suïssa o a societats patrimonials del Panamà. Europa sap que Espanya és corrupta. Tan corrupta i tan esclerotitzada com aquella URSS que s’enfonsava en la seva pròpia inconsistència.

Podríem continuar. Espanya veu incrementar les infeccions víriques, encara que ja estava infectada del virus de la corrupció, la incompetència, l’autoritarisme, la mediocritat i la supèrbia de les seves elits. La cassolada al rei va ser de dimensions astronòmiques, un indici que les coses no van ben bé com el que expliquen els monopolis mediàtics madrilenys. Unitat? Una crisi com l’actual hauria pogut ser una oportunitat per amnistiar els presos polítics, perquè, teòricament, si una crisi d’aquestes magnituds posa en perill la supervivència de milers de persones, el que cal és bastir aliances amb els teus enemics, no pas amb els teus col·legues de l’ànima, o amb els que pensen com tu. Tanmateix, la infecció espanyola també ha fet emmalaltir el mínim criteri raonable de buscar una treva en els conflictes profunds, i, per contra, es busca patèticament donar la raó als responsables d’haver portat l’estat a aquesta crisi sistèmica.

- Publicitat -

Mirall és possible gràcies al suport dels seus subscriptors i mecenes. Amb només 2€/mes podem enfortir aquesta aposta periodística sense embuts.

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Breus

Budó veu dins de “la normalitat d’un govern de coalició” les diferències entre ERC i JxCat

La consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, ha assegurat aquest dilluns que les diferències entre ERC i JxCat sobre la...

Rufián defensa l’acord amb el PSOE perquè “l’alternativa és una extrema dreta”

El portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha defensat el pacte amb el govern espanyol perquè ERC s'abstingui a la sisena pròrroga de l'estat...

El Suprem prohibeix l’exhibició de banderes “no oficials” als edificis i espais públics

La Sala III del Tribunal Suprem ha emès una sentència que estableix com a doctrina que “l’ús, fins i tot ocasional, de banderes no...

Els comuns plantegen boicotejar Nissan

La líder de Catalunya en Comú Podem (CatECP), Jéssica Albiach, ha plantejat el boicot a l'aliança de Nissan-Renault-Mitsubishi com una de les "mesures de...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca