La democràcia es basa a retre comptes

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

En un temps on la bona fe impregna les lluites que han de combatre el feixisme excloent ha sorgit una idea que s’abraça amb la mateixa irresponsabilitat amb la qual es diu que l’extrema dreta “té dret” a expressar-se: “Pedro Sánchez no té cap culpa de les morts”.

Potser alguns han oblidat que exercir un càrrec públic és sinònim de responsabilitat política, d’actuar sota uns principis amb els quals el benestar col·lectiu és una premissa bàsica per prendre decisions. Pedro Sánchez no ha matat a ningú, però la negligent actuació del seu govern sí. La negligència, mata.

Durant aquests dies de crisi, els mateixos on Ábalos fins i tot ha regalat riallades en plena sessió del Congrés o durant una compareixença pública per dir que a ell no li han preguntat pel fet que va anar a la mascletá de València el cap de setmana del 8 de març, el Gobierno ha fet una gestió negligent que comença des del moment que es nega al confinament total del país i, sobretot, de les zones on els brots i l’expansió del coronavirus era extremadament violenta: Madrid, sobretot, i Catalunya.

Amb crisis d’aquestes característiques els executius tenen dues cartes sobre la taula, la que aposta per explicar amb honestedat quina és la situació del país amb el risc que es puguin desenvolupar escenes de pànic controlat o amagar el problema sota la catifa fins que sigui tant greu que es vegin obligat a explicar-lo en públic, improvisar mesures, comprar a última hora i resar perquè el teu sistema no es col·lapsi. La primera és la que va utilitzar Corea del Sud, amb un desplegament de mesures de prevenció excel·lents. La segona és la del govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias.

Un exemple flagrant d’aquest tarannà d’improvisar i prendre el públic per imbècil el trobem en dos exemples que impliquen el periodisme i la política d’aquest país. Dijous passat, 26 de març, el diari El Confidencial obria la seva edició amb el següent titular: “El virus salta el cerco de la capital: Madrid ya solo representa el 30% de los positivos”. Una interpretació fascinant, donada la situació que no hi havia cap cercle de contenció a la capital, equiparable a la del director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, Fernando Simón quan, nou dies abans, digué: “El 43% dels casos són a Madrid. Catalunya segueix Madrid en nombre de casos. Madrid i Catalunya representen el 56% de casos”. Una comparativa similar a la de dir que Messi (627) i Mascherano (1) sumen 628 gols junts al Barça.

El nacionalisme, el militarisme i la tossuderia del govern de Sánchez tenen un nom, negligència. La negligència del govern de Sánchez ha matat. I ho ha fet perquè no va fer cas dels informes que a mitjans de febrer alertaven del virus. Tampoc quan el 28 de febrer ja el primer pic de casos actius confirmats i feien falta les primeres mesures. Ha adoptat l’actitud més despòtica, amb una postura de confrontació amb les comunitats autònomes que no duia enlloc. Fent cas omís als consells de l’Organització Mundial de la Salut, a l’exemple de Corea del Sud, a les mesures de Wuhan per evitar la propagació que s’ha acabat produint a Espanya. Ha mentit des de tots els altaveus mediàtics assegurant que l’Estat ha executat les mesures més dures per, dies després, anunciar un confinament total que atura les activitats no essencials -amb l’agreujant que la mesura la publica al BOE vint minuts abans de dilluns, marge similar al que va donar als treballadors i empresaris el cap de setmana del 14 de març quan va decretar l’estat d’alarma i no sabien si havien d’anar a treballar o no-.

Clar que Pedro Sánchez no ha matat, però sí que ho ha fet la seva negligència a l’hora de gestionar una crisi que exigia mà esquerra i no pas un tarannà militarista sota la premissa de l’ordeno i mando on el rei Felip VI és el primer soldat d’Espanya mentre les comunitats autònomes perden les competències per no ser víctimes de la compra de més de 650.000 test defectuosos que uns dies abans el president del Gobierno definia com “homologables i fiables”.

- Publicitat -

Caure de quatre potes en les tesis que exculpen els líders polítics de qualsevol responsabilitat és el que provoca que massa sovint estiguem en mans d’irresponsables que posen bona cara davant de la càmera però que, en definitiva, són els escaladors de tota la vida que només busquen l’aplaudiment fàcil, l’adulació i els seguidors incondicionals. I en això, a can Unidos Podemos, tampoc han defraudat amb una disposició per raspallar l’exèrcit que fa caure de cul.

Quan una societat perd la seva capacitat crítica és quan acaba en mans de la mediocritat. I la democràcia es basa a retre comptes, no en disculpar la negligència i esperar que l’encertin.

Divendres passat el director de Vilaweb, Vicent Partal, es posava les mans al cap en el seu editorial per la “incompetència dramàtica del ministre Illa” qui “no tenia cap qualificació per a ocupar-se de Sanitat”. A la xarxa, ràpidament, van sortir tot de veus que defensaven que no cal ser especialista per ocupar un càrrec públic, és important ser “competent, bon gestor i honest”… Bé. A mi, no em pregunteu per què, no em sembla una mala idea que algú que ha d’ocupar un càrrec públic gaudeixi d’una trajectòria, experiència o formació en aquella àrea que li toca gestionar i no ho faci per endollisme o per una quota.

Si alguns estan disposats a disculpar-ho tot que ho facin, però que no ens arrosseguin a tots. En algun moment la política va deixar de ser un camp de batalla de les idees i s’ha transformat en un fang on els porcs menys bruts es posen la medalla davant de les càmeres. Mentrestant, la hipoteca i els lloguers ens estrenyen el cinturó, les factures s’apugen i els salaris es mantenen.

Sense retre comptes, la democràcia desapareix. I aquí el govern espanyol, i també el català, n’hauran de retre per explicar com dies, i hores, abans del confinament del 13 de març exposaven un escenari tranquil i controlat i ara som a un esborrany de tancar fins l’1 de juny.

- Publicitat -