Des que Convergència va desaparèixer del mapa, conceptualment parlant ho va fer el 2016, des d’alguns espais de l’independentisme s’ha insistit en la necessitat de mantenir actiu el refrany que diu que encara que la mona es vesteixi de seda, mona es queda. És a dir, que encara que Convergència canviï el nom i es faci dir Partit Demòcrata Europeu Català segueix sent la vella Convergència de sempre.

Els teorics d’aquesta afirmació reforcen els arguments amb l’aparició de Junts per Catalunya i la Crida per englobar-ho tot en una sola idea: l’espai postconvergent. Una hipòtesi que des dels juntaires sempre costa de rebatre quan de tant en tant apareix la figura de torn fent de les seves. Ja sigui qüestionant les tesis de la confrontació de Puigdemont i de JxCat o dissimulant quan la Policia Nacional espanyola va buidar un ull a quatre joves que es manifestaven durant la setmana de fúria.

Que encara avui hi hagi aquesta correlació de conceptes rau en la mala destresa a l’hora de gestionar i reconfigurar l’espai sorgit del congrés fundacional del PDeCAT del 2016. És inqüestionable que els tres partits que tenen un vincle amb el president legítim, Carles Puigdemont, són hereus de les sigles que volien esborrar. Però, precisament, si JxCat i la Crida neixen és per deixar enrere el pes mort d’una manera de fer que és reflex de l’esperit convergent.

L’invent de Junts per Catalunya i la Crida sorgeix de dues necessitats; la de configurar un projecte unitari on diferents corrents polítics s’uneixen en una finalitat i la de limitar l’espai d’influència de les veus més conservadores del PDeCAT.

Aquesta operació, que encara està pendent de fer-se efectiva tot i que la militància del PDeCAT el mes de desembre passat ja va acceptar que calia concórrer amb la marca de JxCat sota el lideratge de Puigdemont i fer possible aquest espai d’unió del centredreta independentista, és molt important que es concreti en un període de temps molt breu la via amb la qual es volen presentar en societat. Perquè mentre són titllats de postconvergents per debilitar la figura del president a l’exili, els qui representen millor el tarannà de l’antiga convergència, la de debò, es preparen per tornar.

La vella convergència ha despertat i ho ha fet arran de la publicació del llibre ‘Perdre la por’ de l’excoordinadora general del PDeCAT, Marta Pascal. El passat 10 de febrer en la presentació de la publicació es podia veure com Artur Mas, Felip Puig, Josep Sánchez Llibre, Santi Vila, Carles Campuzano, Miquel Roca, Albert Batlle, Mercè Pigem, Jordi Xuclà i Ramon Espadaler acompanyaven l’autora en un acte presentat per Josep Cuní i Lídia Heredia.

Han despertat, no tenen força popular -com a mínim visible-, però gaudeixen el favor mediàtic i econòmic dels mateixos actors que l’octubre del 2017 van fer mans i mànigues per desgastar el govern de la Generalitat.

La finalitat d’aquest retorn és evident: tornar a la primera línia política per desgastar qui els ha arraconat, Carles Puigdemont, i sentenciar el projecte independentista.

La vella convergència, la que celebrava pactar amb el PP abans que amb ERC i resolia amb un “ara no toca” quan es plantejava un escenari independentista, torna i ho fa gràcies, en part, al desgast intern del republicanisme que segueix enfangat en el partidisme de l’ego i la vanitat.

No volien convergència? Aquí la tenen. Dues tasses.