Dissabte 04 Abril, 2020

La Catalunya mestissa dins l’Espanya neofranquista

Més llegits

L’Espanya infectada

Aquests dies de confinament he avançat en una lectura que tenia a mitges, Ascenso y Crisis: Europa, 1950-2017, un...

El Gobierno retalla 215M€ del fons que rep Catalunya per a polítiques actives d’ocupació

El Ministeri de Treball i Economia Social ha retallat en 215 milions d'euros el fons que rep la Generalitat...

L’afició del València CF que alguns han amagat (I)

És un calorós dia de juny a la ciutat de València. Després de passar el matí llegint Twitter comence...

L’amenaça del Suprem fa efecte: els presos polítics no es confinaran a les seves cases

Les presons catalanes han descartat que els nou líders independentistes condemnats per impulsar l'1-O es confinin a les seves...

El català es posa de moda durant confinament

L'aplicació mòbil per trobar "parelles lingüístiques" per aprendre, ensenyar i practicar català 'Apparella't', ha multiplicat per quatre les seves...

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Impressiona veure com, malgrat certa experiència en el món dels serials, l’alcaldessa de Barcelona exhibeix sense recança tanta carència expressiva. Com a adults, hauríem d’entendre que la política té un innegable component teatral, és per això que sorprèn dots tan escasses per l’antiga activista Ada Colau, experta a fer declaracions forçades pels seus aliats dels grups municipals (o hauríem de dir caps de personal?) amb baixos nivells de convicció. La darrera de les seves nervioses intervencions ha estat reivindicant una Catalunya mestissa exhibint com a imatge els poemes de Miguel Hernández musicats per Joan Manuel Serrat. Com que dedueixo que els lectors de Mirall són joves cultes, i per tant, si els dic “cassette” han d’anar ràpidament a la Viquipèdia per comprendre el concepte i fer-se una idea del funcionament, es pot fer una idea de l’obsolescent referència formulada per l’alcaldessa, i del meu atac de nostàlgia infantil per una cinta (que crec que tinc en una capsa perduda) de l’any 1972 en què el poeta dissident a qui l’estat espanyol va aplicar la mateixa pena de presó que als presos polítics actuals, fou musicat per un avui decrèpit Joan Manuel Serrat que va enregistrar el seu darrer disc presentable cap al 1981 (En Tránsito, es titulava l’LP).

La imatge en blanc i negre projectada per Colau és coincident amb altres perles de la setmana. Joan Josep Nuet, un polític amb una trajectòria molt digna, va ser enxampat confessant (qui sap si a punta de CETME) lloant l’exèrcit espanyol com a “els nostres militars”, mentre que l’actual Ministre de Consum (i tot s’ha de dir, un excel·lent economista) Alberto Garzón ha fracassat a l’hora de prohibir la plaga de les apostes esportives, tot fent evident que la Lliga de Futbol Professional esdevé el cinquè poder dins l’estat espanyol.

El nou govern espanyol presidit per un Pedro Sánchez que té més vides polítiques que un gat, i que ha gosat muntar un govern amb l’enèsima evolució dels naufragis comunistes (per a horror d’uns poders fàctics decidit a esgargamellar-se titllant de bolivarians els podemites), sembla abocat a articular diversos eslògans que camuflin la seva impotència a l’hora de domesticar el búnquer franquista que okupa les institucions de l’estat. Com una Colau amb millors habilitats dramàtiques, la Moncloa ha decidit engegar una política de gestos cosmètics per simular un tarannà més democràtic amb gestos simbòlics com ara la proposta-sonda de prohibició de l’enaltiment del franquisme. Tanmateix, aquesta idea del tot irrealitzable d’acord amb la crua realitat d’unes estructures de poder franquista i un franquisme sociològic transversal, això no s’ho creu ningú. Qualsevol analista europeu amb un mínim de coneixement històric i sensibilitat democràtica arriba a la ràpida conclusió que això és començar la casa per la teulada. Qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat pel que fa a drets humans sap que caldria començar per derogar la Llei d’Amnistia de 1977 (més aviat de Punt Final) i engegar una catarsi col·lectiva com ara la celebració d’uns Judicis de Nuremberg que exigís responsabilitats penals i polítiques a milers de persones que van perpetrar diversos crims. Això implica una investigació a fons en les estructures d’un estat amb una judicatura corresponsable, avui també, de perpetuar l’ordre de 1939, o uns cossos armats que van torturar, assassinar i robar durant la guerra, el franquisme i més enllà. Perquè, sr. Nuet, no, l’exèrcit espanyol no són “els nostres militars”, per molts intents de blanquejar-lo en les darreres dècades. I, tampoc, senyora Colau. Espanya i el seu sistema judicial no ha demanat mai perdó ni ha anul·lat el judici que el va portar a una mort prematura al poeta Miguel Harnández, de la mateixa manera que tampoc ho ha fet (amb gran complaença amb el quart poder espanyol) per al cas del president Companys.

El passat cap de setmana vaig apuntar-me a una d’aquestes “Rutes de la Retirada” que seguia l’èxode del prop de mig milió de refugiats que van fugir pels Pirineus durant el cru hivern de 1939. Aquesta era una de les activitats que organitzen de tant en tant el Memorial Democràtic que es va impulsar institucionalment a Catalunya a inicis d’aquest segle. Malgrat que, com a historiador és un tema que conec, he treballat, hi he publicat alguna cosa, i fins i tot he fet alguna xerrada per a joves estudiants estrangers, sentir algunes de les brutals històries que l’acompanyen, encara em colpeix fort. Els Stuka bombardejant impunement les columnes de refugiats, els brutals bombardeigs contra una Figueres en retirada (on encara no se sap del cert el nombre de morts), les atrocitats de l’exèrcit espanyol o els testimonis deixats per grans literats encara no prou reivindicats com Artur Bladé Desumvila són episodis que haurien de servir com a fonament d’un relat històric que conformen una memòria popular fundacional d’una Catalunya antifeixista. Aquesta Catalunya antifeixista que fa embogir literalment a uns Ciutadans i PP (amb la convenient anestèsia moral d’un PSC) que acusa els docents catalans d’adoctrinadors per denunciar que els seus pares torturaven a la sinistra caserna de Via Laietana, que la seva església robava nens o que la seva Guardia Civil assassinava i feia desaparèixer milers de cadàvers a les cunetes. El problema és que l’Espanya actual, amb la seva Constitució (que reordenava les Lleis Fonamentals franquistes) i la seva monarquia (posada a dit pel Pol Pot ibèric), és la que constitueix el país oficial. I que ni uns socialistes desnaturalitzats a Suressnes, ni uns excomunistes destinats a obeir els seus antics torturadors, han estat capaços de fer-hi front. I que precisament, els únics que s’hi han posat, un independentisme que és molt més mestís que qualsevol moviment polític, és qüestionat per una esquerra benpensant, que en realitat no sembla pensar altra cosa que el que li ordenen els Manuel Valls de torn.

Perquè… de què parla Colau quan reivindica una “Catalunya mestissa”? Es refereix als quadres de Ciutadans i PP, funcionaris o executius d’empreses provinents de províncies que detesten qualsevol element de catalanitat i que no dubten a provocar a la vila d’Amer? Els qui es manifesten a Barcelona al costat de la ultradreta, i que aprofiten quan són a la ciutat per agredir tot aquell amb aspecte d’africà? Perquè, de fet, la Catalunya de 2020 és més mestissa que la mitjana estatal. De fet, la tercera llengua més parlada és un Amazig que és estructuralment perseguit i discriminat a un Marroc el monarca del qual és íntim dels ocupants de la Zarzuela. Potser es refereix a les desenes de detinguts i deportats durant l’onada repressiva de 2017-2020 amb passaport del Marroc, dels Estats Units, de Filipines o de diversos altres països africans i asiàtics? Perquè, tanta dèria pels immigrants estrangers i sento escassa o nul·la solidaritat amb els detinguts a les manifestacions d’octubre de l’any passat que han comportat presó incondicional, internament als CIE o deportacions per la via ràpida. O, potser es refereix al poble gitano? Aleshores, què fa Colau de bracet d’en Manuel Valls, conegut per la seva gitanofòbia i per ser capaç de detenir menors d’edat mentre fan excursions escolars?

Potser hauríem de retornar al disc de Manuel Hernández de 1972. Probablement reivindiquen aquell mestissatge nostàlgic, quan aleshores el català, llengua perseguida, sense presència pública, menystinguda, no molestava. Quan les possibilitats de substitució per part d’un castellà presentat com a la “Lengua del Imperio” feien frisar aquells noms de la banda alta de la Diagonal, amb una alta burgesia que parlava sempre en castellà, i en veure la recuperació del terreny perdut es van posar a fundar Ciutadans.

Efectivament, el mestissatge català proposat per la senyora Colau és, en el fons, la reivindicació de l’Espanya neofranquista. La mateixa que li ha concedit una alcaldia immerescuda.

- Publicitat -

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Breus

Cultura treballa en una nova línia d’ajudes per a empreses, entitats i autònoms del sector

El Departament de Cultura treballa en una nova línia de subvencions per a empreses, entitats i autònoms del sector cultural afectats per les mesures...

Parlem contribueix amb 400 targetes SIM per connectar pacients amb familiars

Parlem Telecom ha contribuït amb 400 targetes SIM a garantir la connectivitat entre pacients hospitalitzats per coronavirus i els seus familiars, ha informat en...

El català es posa de moda durant confinament

L'aplicació mòbil per trobar "parelles lingüístiques" per aprendre, ensenyar i practicar català 'Apparella't', ha multiplicat per quatre les seves descàrregues durant el període de...

La PAH acusa el Gobierno d'”nou rescat encobert a la banca”

La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) ha considerat que el decret espanyol sobre l'habitatge pel coronavirus és "insuficient" i suposa "un nou rescat...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca