Pedro Sánchez no passarà a la història com un estadista, va provocar unes eleccions per esquivar el malson de fer front a la sentència del procés amb Unidas Podemos al govern i ara haurà de gestionar la mateixa situació però amb un Congrés encara més enquistat i amb l’extrema dreta erigint-se com la tercera força de tot l’Estat.
Diu el refrany que qui ho vol tot, tot ho perd. I quasi. L’excepcionalitat política que viu Catalunya -es vulgui admetre o no- impregna tot l’Estat, i fins que no hi hagi una aposta valenta i decidida per resoldre mitjançant les urnes el cas català el nacionalisme violent i regressiu del 1936 que representa Vox seguirà avançant.
El PSOE mai s’ha volgut fer responsable de l’escenari sorgit dels fets de setembre i octubre del 2017. Sempre ha regatejat el debat assegurant que el poder estava en mans de Mariano Rajoy, un subterfugi que no amaga el fet que l’aplicació del 155 és fruit de l’acord dels populars i els socialistes.
Ara, el mateix Sánchez que fugia del diàleg amb el president Torra i amb els interlocutors de l’independentisme, és esclau de la seva supèrbia amb la qual aquestes darreres setmanes feia mofa del fet que el president de la Generalitat li trucava i ell no li agafava el telèfon. En quin moment va pensar que era millor exhumar el dictador poques setmanes abans de les eleccions i no al mes de juny? Quan va pensar que instaurar un estat policial a Catalunya podia incentivar el seu electorat?
L’ascens de Vox, del nacionalisme del 36 que vol esclafar la dissidència en lloc de resoldre políticament el conflicte, entra en contraposició amb l’independentisme català del segle XXI. Les dades són molt clares, entre el 1977 i el 2000, el suport més alt que havia obtingut l’independentisme en unes eleccions generals va ser del 5,71% (any 2000 -ERC-). En aquesta cita electoral del 10 de novembre, els partits independentistes representen el 42,59% dels vots contra el 6,3% de Vox: un altre país.
Els socialistes han de ser valents, deixar d’esquivar la seva responsabilitat i acceptar que aquesta majoria independentista a Catalunya creix i mereix ser respectada, no vexada i permanentment humiliada. Ni les amenaces de Marlaska, ni el decret de seguretat digital, ni el desplegament policial a Catalunya han intimidat el vot independentista, al contrari, ha encès el nacionalisme del 36. Despengi el telèfon, segui a parlar i, sobretot, sigui valent. Si Pedro Sánchez vol governar ha de facilitat la celebració d’un referèndum a Catalunya.