Escric dilluns a primera hora del matí, poques hores, potser dies, abans, de fer pública la sentència que condemnarà, més enllà d’uns presos polítics i dissidents a qui ja s’ha aplicat el dret penal de l’enemic, les relacions, per sempre més, entre Catalunya i Espanya. En els darrers mesos, en diversos actes públics i debats arreu del país on he estat convidat a participar, sempre em fan la mateixa pregunta: “I què passarà després de la sentència?” Suposo que la meva condició d’historiador deu fer pensar a molts que tinc capacitats endevinatòries, de la mateixa manera que als economistes, malgrat els seus reiterats errors de pronòstic, sempre els pregunten sobre la futura evolució econòmica. I no, ni en tinc cap resposta, i en dubto que algú la pugui tenir, si més no pel que fa a la concreció de les passes polítiques que pot fer cap actor rellevant. Per experiència, com a lector d’hemeroteques o dietaris, sé que els historiadors, els periodistes o els intel·lectuals erren amb una proporció molt similar a aquells que, a priori, tenen menys informació o menys capacitat de comprensió dels fenòmens socials. 

Tanmateix, no cal ser historiador, ni tenir un profund coneixement sobre la situació política o els abismes de l’ànima humana que el concepte “trencament” s’imposarà en el cor, les ments i la inspiració de les accions quotidianes de milions de persones. Que esdevindrà un pas més respecte al divorci de fet (malgrat que no legalitzat) que s’encetà en els mesos de setembre i octubre de fa dos anys, i que ha ensenyat el pitjor d’un país del qual molts hi estem relacionats via administrativa, gràcies a un passaport, encara que també -i convé no oblidar-ho- amb qui havíem arribat a tenir alguna mena de relació sentimental i afectuosa, una proximitat psicològica.

Llegia fa uns dies un esplèndid informe del sociolingüista Albert Fabà a les planes de l’Avenç. Mitjançant l’administració d’un munt de dades polítiques i sociològiques, mostrava els moviments tectònics en els afectes i de les identificacions de la ciutadania catalana en els darrers vint anys, des de la fi del Pujolisme, la demolició planificada de la plurinacionalitat per part de la FAES i l’Aznarisme, i la creixent crisi del règim del 78. I mostrava allò que més o menys coneixem: la reconversió de quatre sensibilitats diferents respecte a l’encaix Espanya-Catalunya (el “negacionisme de la identitat catalana; la satisfacció amb l’statu quo autonomista; el federalisme i l’independentisme) a dues alternatives: l’ancoratge vers un règim monàrquic a qui costa cada vegada més dissimular el seu franquisme; i el rupturisme, que implica crear un nou estat i abandonar una Espanya cada vegada més hostil a la diversitat. Per entremig, també és cert, un ampli espectre de no alineats, persones que si bé no voldrien una independència sí que estan escandalitzats davant la deriva dictatorial d’Espanya i que consideren una aberració la repressió contra la dissidència política.

En aquests camps, difícilment indentificables gràcies als pots de fum i el gas pebre que tira constantment la premsa espanyola convencional (especialment tòxiques resulten les televisions generalistes), els col·lectius es dibuixen i es difuminen, encara que mantenen una certa constant. En l’independentisme, la presència de la llengua catalana, una edat relativament més jove, naixement al territori o ascendents catalans i major nivell d’estudis caracteritzen l’independentisme. Entre els partidaris d’Espanya, orígens foranis (especialment de les darreres onades migratòries, més econòmiques que polítiques), més edat, certa capacitat de viure al marge del contacte amb el català o de relacionar-se més enllà del seu àmbit estricte, i menor nivell d’estudis (tret de professionals importats en els darrers anys de les ciutats espanyoles). No sempre s’explica la porositat d’ambdós espais, amb germans que poden ser fills d’immigrants andalusos, i que fa que qui hagi estat en contacte amb el món que els altres ignoren (per exemple, la universitat és un d’aquest espai de trobada  entre persones d’origens socials, culturals i lingüístics diversos) acabin tenint, mitjançant el recurs del coneixement de l’altre i l’empatia, una actitud més independentista que el seu germà que s’ha quedat reclòs al gueto, i que comparteix els prejudicis que escupen determinades formacions polítiques o mitjans, i que manipulen sovint el seu fracàs social. Cal explicitar, i servidor de vostès, de Nou Barris, amb grans amics i molts familiars a l’Àrea Metropolitana, que ha transitat ambdues esferes amb certa facilitat, detecto cert ressentiment entre aquells que no han pogut agafar l’ascensor social que sovint l’escolaritat o la llengua catalana semblava prometre.

Ara bé, més enllà d’aquestes disquisicions que permeten abordar la complexitat de la societat catalana, sempre negada en aquesta campanya de guerra propagandística pels mitjans espanyols, no s’ha parlat prou dels trencaments interns. Ja sabem que aquesta ha estat una mentida recurrent, tanmateix, quan Sánchez o Rajoy parlen de convivència i el problema intern, ho fan amb la clara voluntat de separar nítidament dues comunitats, fet que representa assumir el projecte pervers d’enginyeria social dissenyat per Ciutadans. I no negaré que hi ha un percentatge de gent (Fabà i els sociòlegs parlaríen entre el 5 i el 15% dels residents catalans) que mostren una gran hostilitat contra tot allò que faci tuf de català, monolingües, monoculturals, sovint imbuïts per un franquisme sociològic que forma part del paisatge mesetari de l’Espanya contemporània, i que fàcilment podria representar en Carlos Carrizosa. Tanmateix, el trencament de la convivència, que no detecto enlloc en l’univers de centenars de persones amb les quals he interactuat en els darrers anys, penso, humilment, que es detecta en l’interior de l’ànima de la immensa majoria de catalans, com a mínim bilingües i multiculturals, com és el meu cas personal.

Qui això escriu, com ja ha confessat, de Nou Barris, que té el castellà com a llengua materna, que fins als dotze anys no vaig tenir la meva primera classe de català (com a una extraescolar que contemplava com a un veritable pal), que en un entorn força monolingüe, fins als catorze no vaig començar a parlar-ho, i que a poc a poc vaig anar tenint l’oportunitat d’entrar en una cultura, literatura, cosmovisió tan aliena com fascinant, excitant com l’explorador que s’endinsa en una selva desconeguda, vaig fer la meva transició vers a la dualitat identitària. Al cap i a la fi, anar adquirint noves identitats, submergir-se en una altra cultura, altera feliçment la percepció del món i modela de nou la personalitat. Aquesta és una excitació que posteriorment vaig gaudir també amb el francès o l’anglès, on el contacte amb noves cosmovisions tendeixen més a relativitzar els prejudicis d’origen i a deixar-te arrossegar per noves maneres d’entendre el món. Ara bé, més enllà del contacte amb cultures, amb les seves virtuts, pecats i contradiccions (manifestar-me contra les bases nord-americanes o les intervencions dels Estats Units a l’estranger no m’impedia aprendre de memòria les cançons de Bob Dylan o emocionar-me amb les lletres de Bruce Springsteen), allò que sempre cal tenir inalterable és el principi moral de distingir el bé del mal, allò que és ètic d’allò que esdevé pervers.

Certament, elements d’identificació amb una Espanya d’origen podien conviure, també amb les seves contradiccions, amb una catalanitat adquirida. Per la banda dels catalans d’origen (i perdoneu per aquestes percepcions tan categòriques en un àmbit tan inexacte com són les identificacions) passava exactament el mateix. Les identitats i els afectes (i desafectes) convivien a dins de la mateixa ànima. Ja sabem que els catalans són tots, com a mínim, bilingües i biculturals, cosa que els confereix una relativitat positiva a l’hora d’administrar la complexitat, i que facilita l’adquisició de noves llengües i cultures. Tanmateix, el conflicte de les darreres dècades ha barrejat elements que van molt més enllà de la llengua i la cultura, tenint en compte que les experiències han afegit elements d’identitat política a les adscripcions sentimentals.

I és així com l’espanyolitat ha estat colonitzada per una concepció autoritària, franquista, hostil a la diversitat, uniformista, tòxica, diríem. Mentre que la catalanitat, amb totes les seves contradiccions, ha esdevingut un projecte polític republicà, inclusiu, heterogeni, i sobretot democràtic. I és així com, la repressió desfermada, i la que està per arribar, ha propiciat aquest trencament. Un trencament, no pas entre comunitats on els afectes i desafectes es mantindran en la mateixa proporció (malgrat els projectes ulsteritzadors promoguts des de la corona), sinó a dins de tots i cadascun de nosaltres. Per a mi resulta profundament dolorós que Espanya, i, tret d’honroses excepcions, la majoria d’espanyols, participi en aquest procés excloent, ofensiu, destructiu, contra els diferents, contra una catalanitat que considera una heretgia en la seva religió identitària i intransigentment monoteista. Resulta dolorós assistir a aquesta despersonalització d’allò que faci tuf a català, a una mena d’antisemitisme sense jueus on el prejudici enfosqueix tota capacitat de raciocini. Resulta dolorós que tot aquest bagatge lingüístic i cultural que va ser el primer a instal·lar-se en el meu disc dur, hagi acabat d’aquesta manera: en una política de l’odi interioritzada per molta gent, que serà capaç d’admetre la injustícia profunda de condemnar gent innocent d’una manera absolutament vergonyosa i immoral. 

La meva espanyolitat s’ha anat morint en els darrers anys, i avui, a poques hores de la sentència, crec que podrà aixecar acta de defunció. Em queda una llengua i una cultura molt útil per relacionar-me amb el fantàstic món llatinoamericà (amb un afecte especial per una Argentina on vaig ser molt ben tractat). La convivència interior, tanmateix, s’ha trencat. La meva catalanitat, la meva universalitat, ja no vol saber res d’una espanyolitat pròpia que s’embrutarà amb una sentència que serà saludada per la intransigència dels uns i el silenci còmplice dels altres.