Potser estiguem en un període d’entreguerres i encara no el sabem? La història de l’art podria aclarir-lo. La figuració va ser una constant en els discursos teòrics de l’art del segle XX, junt amb altres conceptes dominants més hermètics o generalistes centrats en l’abstracció i el surrealisme. La figuració, basada en l’estudi de la condició humana, va suposar un retorn a la representació que pot interpretar-se com a refugi o via de fuita davant un món caòtic sumit entre guerres. Les experiències dels conflictes bèl·lics invocaren el drama de l’existència i aquest brou de cultiu va donar pas a la Nova Objectivitat d’antics expressionistes com Max Beckmann i Otto Dix així com els exdadaistes George Grosz i Christian Schad.
En aquest sentit, Reinventant la representació: l’art holandés d’entreguerres es una exposició que reuneix fins al 19 de gener de 2020 un conjunt de 28 obres d’aquest període creatiu de l’art holandés partint del nou gust per allò figuratiu i les atmosferes envolvents al realisme màgic, cedides gran part de les obres pel Kunstmuseum Den Haag de la Haia a l’IVAM (Institut Valencià d’Art Modern) en València (Sala G3). No sense controvèrsia, el projecte recupera el realisme holandés d’entreguerres, un corrent poc conegut, i fins i tot condemnat al seu dia, per entendre el que li va precedir (experiments formals del primer quart del segle XX) com pel que va vindre després (l’art abstracte que es va imposar després de la Segona Guerra Mundial).
A partir d’aquesta idea ens trobem amb una exposició que s’emmarca dins del cicle Cas d’Estudi en què el comissari, Josep Salvador, investiga mitjançant fonts de la institució i fonts externes amb l’objectiu de llançar llum sobre un període concret que té sentit observar des del present. El muntatge expositiu és més aviat clàssic o acadèmic, atorgant un aire de solemnitat a les peces. La seua distribució alterna dibuix i pintura a l’empara d’una vitrina amb edicions originals de llibres que aporten elements de judici.
Observem un protagonisme atribuït al retrat i l’autoretrat que es fa patent en la mostra i que es correspon amb l’època històrica. Recuperant l’ideal de bellesa renaixentista, els artistes seleccionats van saber crear uns retrats psicològics que captaven la solitud, la desesperança i la crisi que travessava la societat europea en el seu moment que, tal vegada, siga molt semblant a la d’ara. Va ser en aquest camp del retrat on es va viure més activament el conflicte entre art i cultura de masses, l’oposició entre un èmfasi en els elements artesanals de la producció artística i el compromís amb l’impacte de la reproducció fotogràfica i la distribució a gran escala.
Pyke Koch, Charley Toorop, Kasper Miehaus, Wim Oepts, Max Beckmann, Otto Dix, Germaine Krull, George Grosz i Christian Schad estableixen diàlegs a través dels seus respectius treballs amb intensitat i mirades creuades. Vaga dir que el recorregut és lliure i que cada espectador triarà l’ordre en el qual aproximar-se a cada autor, guiant-se pel suport bibliogràfic de les vitrines, material documental que constitueix el segell dels projectes de la sèrie Cas d’Estudi fins hui.
Diuen que no hem d’aventurar-nos a jutjar amb paràmetres de l’ara l’art que deixem enrere, res més lluny en aquesta ocasió perquè la història ens ajuda a comprendre i analitzar prudentment el que va passar. Preguntem-nos si estem davant un espill. Reflectint una època de crisi política, econòmica i existencial, el projecte expositiu funciona com a càpsula del temps per establir paral·lelismes amb l’actualitat i no perdre de vista els mals del passat que amenacen el nostre futur.
