“Jaume baixa botant la pilota pels carrers de l’Abdet, unes rampes empinades que coneix perfectament, fins arribar al trinquet, possiblement el més antic que es coneix al País Valencià (1722). Allí comença a colpejar la pilota contra la paret amb la seua mà. No té massa companys de joc perquè allí, ell i els seus germans petits són els únics xiquets del poble”.
És possible sentir nostàlgia per un poble on no has viscut? És el que m’acaba d’ocórrer amb el primer programa d’Inoblidables, una de les noves apostes d’À Punt per a aquesta temporada. Una mena de nostàlgia a futur, un sentiment de reconèixer allò que sent i viu la gent que en parla al programa, o sèrie documental –és difícil encaixar-lo–. Que vinga ara mateix un poeta i li pose nom a aquest sentiment!
Inoblidables es va estrenar el 10 de setembre a À Punt i conta la història de diversos pobles del País Valencià (200) que tenen com a característica en comú la seua escassa població, a la València buida i ignorada tantes vegades. L’episodi pilot ens desplaça a l’Abdet, un poble de 70 habitants de la Marina Baixa encaixat a la vall de Guadalest, als peus de la serra de la Serrella.
La nova aposta d’À Punt Mèdia té un estil acurat, precís i melancòlic, ben polit i acompanyat de molts “wildtracks” de pardalets. La seua entradeta recorda a la popular sèrie Dark de Netflix, però amb molta més lluminositat -tampoc era massa difícil-, i substituint els paisatges apocalíptics per camps de secà i llauradors amb l’aixada al coll.
No es pot negar que Inoblidables és una aposta arriscada per la seua narració lenta, allunyada del colp efectista que solen tenir aquest tipus de narracions. Tracta de dibuixar una història pausada, com la vida a l’Abdet, que arriba als teus ulls com un rierol tranquil, que coneixes desde menut, però quasi te n’havies oblidat que estava aquí.
Ho fa sense narrador extern –excepte un apunt al final del capítol–, a través d’una narració coral d’alguns dels diversos habitants del poble: des d’un senegalès que va arribar a l’Abdet a buscar-se la vida fins a uns llauradors ecologistes que treballen la terra, passant pel més menut del poble o aquells que s’hi han muntat una start up cervesera al garatge de sa casa. Una mescla de vells i idealistes, amb els seus característics estils de vida, componen l’Abdet, que no per menut està exempt d’històries interessants.
Moltes són les preguntes que sorgeixen a les ments dels espectadors, però…la gran pregunta que es llança és: què porta a aquesta gent a viure allunyada de les comoditats i l’aldarull de la ciutat? La resposta: la tranquil·litat, el paisatge, la fugida cap avant, la nostàlgia i la recerca d’una oportunitat en un context de desenvolupament sostenible amb els propis principis com a poble. No és, sens dubte, un mal punt de partida.
Però cal dir que trobat a faltar –i entenc que no era l’objectiu del programa/documental– una senyalització de les problemàtiques de viure a un poble tan xicotet, és a dir, el desabastiment de productes de primera necessitat, la dificultat d’anar al metge, o a l’escola, el funcionament del transport públic… Perquè sinó tot queda en una edulcorada idealització de la convivència i no en un retrat fidel de la vida mínima.
Perquè són inoblidables. Perquè són memòria viva, perquè són el teixit del record; eixos xicotets paratges entranyen els nostres pobles, la nostra gent i les nostres cases. Perquè no som res si no som poble i no som poble sense memòria. Com apunta el narrador al final del primer programa: “oblidar-los i condemnar-los a ser simplement un paisatge buit seria del tot irresponsable per la nostra part”. Que no desapareguen. Que mai deixem d’apostar per la memòria. Continuarà.