Dimecres 21 Agost, 2019

Una investidura vetada

El bon amic Antonio Baños, al seu llibre “La Rebelión catalana”, va proposar una interessant metàfora per descriure l’estat espanyol: l’estrella de la mort. Per a aquells freakies de “la guerra de les galàxies” resultarà més fàcil de comprendre que per als profans. Es tractaria de l’arma de destrucció massiva de què disposa l’Imperi Galàctic per sotmetre tots els seus enemics o cooptar-los, si s’escau. En bona part, l’estrella de la mort, amb seu a Madrid, estaria constituïda per un conjunt de persones i institucions -monarquia, alta judicatura, jerarquia eclesiàstica, alt funcionariat, exèrcit i forces policials, espionatge, l’establishment mediàtic i cultural- que tindrien com a finalitat perpetuar els interessos d’una minoria dirigent, una mena de “postaristocràcia” en el sentit que posseeixen cognoms il·lustres i emparentats amb l’antiga esplendor imperial, molt vinculada al franquisme i la ultradreta, de valors reaccionaris i un poder extrem, i representen la projecció contemporània de l’antiga cort imperial. Com a recurs fàcil, tendeix a anomenar-se com a l’Ibex 35 (en el sentit que els consells d’administració de les grans empreses estan farcides d’aquesta mena d’aristòcrates, especialment provinents del franquisme per al qual l’economia monopolística esdevingué una mena de cortijo particular) o llotja del Bernabéu (en el sentit que les decisions transcendents que es prenen segons els contactes privilegiats, pactes privats, i al marge de les institucions i en contra dels principis democràtics). És així com, per exemple, s’hauria decidit, inspirat en el búnquer franquista ressuscitat de la FAES, els intents d’ofec econòmic i de les infraestructures de Catalunya, els atacs a la llengua i al nostre país, o la progressiva involució social i política d’aquests darrers temps.

A Turquia, amb unes estructures i frustracions històriques similars, aquest fenomen ha estat descrit com a “derin devlet”, o en la seva traducció més reeixida, com a “estat profund”. En altres paraules, les velles elits imperials, que continuen remenant les cireres, prenen les decisions rellevants, mentre que destinen a les institucions democràtiques a donar voltes sense transcendència. Quan algú qüestiona l’hegemonia d’aquesta classe, el cop d’estat i la repressió contra la dissidència ha estat recurs habitual. En el món modern, en què treure els tancs al carrer està mal vist, es procedeix a contaminar els tribunals estratègics i donar els cops d’estat mitjançant les togues, com s’ha vist aquí, o com es veu al Brasil o l’Argentina. La qüestió és la mateixa, les elits es resisteixen a la democràcia i conspiren contra els demòcrates. I quan cal, com ha passat a Catalunya, els empresonen o els forcen a l’exili.

I arribem a una nova metàfora, aquesta vegada proposada per Ramón Cotarelo, que seria el de l’estat de dret Potemkin. Per als pocs avesats a les anècdotes històriques, el mariscal Potemkin, també amant de la tsarina Catalina la gran, va fer construir a Crimea decorats on s’entreveien pobles idíl·lics a banda i banda de la carretera a fi de fer creure a la monarca, quan passava en carruatge per aquests pobles fantasmes, que el seu govern era fantàstic, i que era possible amagar el caos i la misèria fruit de la seva pròpia incompetència i corrupció. L’estat de dret espanyol, en aquest sentit, seria un d’aquests pobles Potemkin, amb institucions que semblarien la façana de la separació de poders i que en realitat amagarien la misèria democràtica que presenta Espanya i que té la qüestió catalana com a element emblemàtic. Ara bé, en la setmana passada, amb la investidura fallida, hem pogut comprovar que les negociacions i les corts són decorats Potemkin, que l’estat profund que ha organitzat l’aute de fe amb els presos polítics, que els tribunals i les forces de la violència institucionalitzada han actuat com l’estrella de la mort de l’antic imperi.

Tots sabem que en la política hi ha massa teatre. Tanmateix, en el previsible episodi que han menat una investidura fallida, hi ha hagut la clara voluntat de vetar un govern amb Podem. Portem ja unes dècades en les quals, no és que s’hagi degradat la democràcia, sinó que les forces obscures provinents del franquisme han eixit de les catacumbes per tornar a tenir presència pública –i l’Aznar n’és el principal exponent-. Això s’ha traduït en una involució triple, que arrenca, pel cap baix, des de mitjans de la dècada de 1990. D’una banda, amb una involució política, en què l’extrema dreta s’ha apropiat del discurs, la iniciativa i l’espai públic arreu del territori espanyol (fet que contrasta amb Catalunya, Euskadi, i determinades perifèries). Això vol dir, blanquejar el franquisme, demonitzar l’adversari, crear una cultura de la crispació, ben representada per un PP d’extrema dreta, i la irrupció d’un neoliberalisme ultranacionalista de Cs. En segon lloc, una involució social, a còpia de successives reformes laborals, acompanyades de bombolles immobiliàries, cert feudalisme empresarial (especialment pel que fa a les empreses de l’IBEX) i una demonització de sindicats i treballadors. El resultat, un increment exponencial de les diferències socials, amb la precarietat com a norma a tots els nivells, i una certa destrucció de la moral col·lectiva, i una creixent misèria moral potenciada des dels mitjans de comunicació de masses, i amb exèrcits de trolls a les xarxes socials. Finalment, una involució nacional amb una ofensiva per les nacions no espanyoles i la resurrecció de tots els mites arnats de l’espanyolisme més recalcitrant, sovint elaborats o difosos per l’adoctrinament franquista, que sí que va acabar tenint més ressò del que ens pensem entre les elits culturals espanyoles. Enfront d’aquesta deriva només s’hi ha oposat el projecte republicà català, a mitges, la dissidència basca i perifèrica, i un tímid Podem, que reclama l’herència del 15-M i que va saber inspirar certa capacitat, potser no de lluita, encara que sí de resistència a la resignació entre bona part de les classes mitjanes urbanes de l’estat. El projecte de Podemos, amb unes quantes idees clàssiques de la socialdemocràcia, esdevenia una veritable provocació per a l’estat espanyol, amb totes les seves famíliars massa acostumades a tractar els espanyols com els serfs de los Santos Inocentes. És per això que el principal i més assenyat partit el règim, el PSOE, principal actiu del Règim del 78 va impedir la possibilitat d’un pacte d’esquerres (que intentés aturar la degradació política, social i d’encaix territorial) el 2016, va defenestrar el mateix Sánchez i va pressionar el que va poder per forçar un pacte amb Ciudadanos, que esdevé la gran esperança blanca del franquisme neoliberal i nacionalista que tant anhelen les dues-centes famílies que remenen les cireres.

Fer fracassar el pacte entre PSOE i Podemos, estava cantat. No ha estat una investidura fallida, sinó una investidura vetada. L’estrella de la mort, l’estat profund, l’estat de dret Potemkin han impedit que això sigui possible perquè la més mínima concessió (com ara derogar lleis mordasses, reformes laborals, o una política fiscal que posés traves a les seves estimades SICAVs que els mantenen en l’exempció impositiva per la seva condició de nobles estil antic règim) hagués estat imperdonable, el principi de la fi de la seva hegemonia.

No cal ser un analista molt hàbil per entendre que en les setmanes vinents hi haurà una gran pressió per forçar l’anhelat pacte PSOE-Cs. No importa que la militància socialista cridés “con Rivera, no”. De fet, als remenadors de cireres i els aparatchiks socialistes, els importa ben poc l’opinió o les necessitats de la gent. No fóra descartable una nit dels ganivets llargs a Cs a fi de treure’s de sobre el molest Rivera, probablement el principal responsable d’evitar aquest pacte per acció o omissió.

Tanmateix, com afirma Bernat Deltell, l’elefant català damunt la taula seguirà a l’habitació. Malgrat els errors, i malgrat les ganes de mantenir la repressió, el principal desafiament per a l’antic règim disfressat de “constitucionalista” és una Catalunya amb ganes de gresca i un esperit més llibertari del que estem disposats a admetre. En aquest sentit, la unilateralitat és l’única via possible. Els antics règims ja ho tenen, això. Quan les vies existents no donen satisfacció al corrent de la història, un tsunami acaba passant per sobre. La revolució francesa s’esdevingué precisament a causa de la incapacitat d’entendre que els antics règims, especialment en moments de fallida, no poden sostenir-se massa temps drets.

5,235FansM'agrada
939SeguidorsSeguir
15,471SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca