Escric aquestes línies tot just per Sant Joan, matí del qual, tres anys enrere, ens vam trobar amb la sorpresa del Brèxit, que contra tot pronòstic, van acordar els britànics en un referèndum que havia de semblar un tràmit. La idea d’unitat europea, que tantes esperances i il·lusions va generar entre tanta gent ja no passava pel millor moment. L’any anterior, s’havia humiliat a Grècia, i enfonsat la seva economia en la recessió, i la seva societat en la depressió. A inicis de la dècada, estava clar que Alemanya imposava la seva llei (i la seva peculiar versió del capitalisme, l’ordoliberalisme) arreu del continent, com a una mena de tercer intent d’assolir l’hegemonia europea, després del Blietzkrieg i del Pla Schlieffen. A inicis de segle, s’havien integrat els països de l’antic bloc oriental, en una decisió més motivada per oportunisme geoestratègic que per la conveniència social i política. I això, a banda de revifar les cícliques tensions entre Rússia i Mitteleuropa, va desfermar una onada de migrants legals que van rebentar els salaris d’acord amb a una competència fonamentada en la vella jugada capitalista del “dumping social”. És la imatge del “lampista polonès” que treia la feina als locals, generant un gran ressentiment entre unes classes populars britàniques que ja havien patit la desindustrialització i la destrucció dels seus sindicats a l’Anglaterra de Thatcher. Si tirem una mica més enrere, concretament vers 1992, trobem el Tractat de Maastricht, que serveix per oficialitzar el neoliberalisme com a principi econòmic d’acumulació desigual: les elits i les grans ciutats, guanyen; la resta, perd. És la torna de l’enfonsament del Papus comunista del 1989 que obliga el capitalisme a adoptar polítiques de benestar a fi que els seus treballadors no somiïn amb la revolució comunista.

He fet aquest exercici d’empènyer la cronologia cap enrere com a artifici literari que prova de trasmetre aquesta idea que les institucions s’erosionen amb el pas del temps -i l’abandó dels responsables- fins que un fet concret -el Brexit- sacseja l’escena i fa evident allò que no era necessàriament perceptible. És el recorregut invers d’una nova sèrie d’HBO altament recomanable Years and years que planteja el contrari. Mostra, en certa mesura, el Brexit, com a un punt d’inflexió que fa recórrer els anys a venir en una extrema degradació distòpica del món que inclou col·lapses bancaris, decadència econòmica, crisis de refugiats, crisis climàtiques, polítiques populistes, el control de la individualitat pel big data, la creació de camps de concentració, tensions geoestratègiques, renaixement de feixismes, implosions d’estats (entre els quals Espanya) i una accelerada situació de desemparada que fa a un dels protagonistes pronunciar una frase memorable: us recordeu quan els telenotícies eren avorrits?

Certament, la deriva cada vegada més ordoliberal i socialment insensible de la Unió Europea, fa que precisament aquest ideal de crear un espai social i geopolític més o menys confortable s’està esvaint a còpia de descrèdit, corrupció, incompetència i la impostura d’uns estats massa acostumats a fer servir les institucions comunitàries per aplicar la seva peculiar -en termes de Naomi Klein- de doctrina del xoc. Hi ha diversos símptomes més que preocupants. Sovint els partits envien el seu material humà de reciclatge i de dubtoses capacitats -Borrell o Junker en serien exponents-. Les directives europees serveixen de coartades per aplicar reformes altament tòxiques (com la Bolkestein per fer reformes laborals desregulatòries, o com la Llei Aragonès, de privatització de serveis públics que el parlament català pretén imposar). En aquestes circumstàncies, a més, els euroentusiastes -o almenys aquells que crèiem que un procés d’unificació europea pot ser una bona idea- no fem altra cosa que caure de decepció en decepció. I la qüestió catalana, amb material de reciclatge xenòfob i irredentista italià Tajani (que ha exigit l’annexió a Itàlia de diversos discrictes de Croàcia i Eslovènia), n’és un clar exponent.

A hores d’ara, qui això escriu no té ni idea sobre com acabarà el tema del nomenament dels diputats electes Puigdemont, Junqueres i Comín. El pitjor escenari rau en certa capacitat d’ingerència de l’estat espanyol –un estat Potemkin en definició de Ramon Cotarelo, en referència a una façana democràtica que amaga, rere el decorat, un caos autàrquic i autoritari-, que impedeixi complir la voluntat democràtica de més d’un milió i mig d’electors. Precisament, els catalans, sempre entre el segment més euroentusiasta del continent, podrien capgirar totalment les tornes, i propiciar un Catexit en el moment en què, tard o d’hora, es consumi la independència. Això, com ha demostrat el joc brut de les institucions en les negociacions del Brexit, seria una segona catàstrofe difícil d’administrar per Brussel·les, i probablement potenciaria les operacions desestabilitzadores dels rivals geoestratègics mundials (Rússia, la Xina, Aràbia Saudí i els mateixos Estats Units de Trump i equivalents). Hi ha coses que no es perdonen, i fer trampes, com ha estat fent, fins al moment, peons dels estats com Junker, Tajani, i tants altres massa avesats a les pressions i “regals” de l’establishment espanyol, pot acabar resultant extremadament car pel que fa a una cohesió europea que ja fa anys que trontolla.

A veure. Qualsevol estudiant de primer de Relacions Internacionals sap perfectament que un organisme supraestatal com la Unió Europea es fonamenta en delicats equilibris en base a interessos divergents. Per això, la majoria de les negociacions delicades sempre solen acabar en acords in extremis amb nocturnitat i elevades dosis de teatralitat. Que, sovint, moltes qüestions transcendents, en la més pura de les tradicions de la diplomàcia, es resolen amb certa discreció i secretisme, amb acords més o menys salomònics, tractant de dissimular guanyadors i perdedors -la qüestió recent de Macedònia del Nord n’és un clar exemple-. Tanmateix, cal no menystenir que el comportament irracional de les autoritats espanyoles, amb les seves ingerències, pugui contaminar qualsevol signe de racionalitat i realisme. I la realitat és que, fins ara, Brussel·les ofereix una trista imatge de no poder gestionar els diversos conflictes que es multipliquen. Només cal veure la pèssima gestió de la qüestió d’Ucraïna -on clarament, Alemanya ha perdut- o el vesper que representa Hongria i Polònia. No sé què passarà el 2 de juliol amb la Constitució del Parlament Europeu, tanmateix, que no hi pugui ser el president Puigdemont, acabaria propiciant un clar divorci entre 7,5 milions de catalans i una Europa que, cada vegada més, pren la forma d’un reaccionari Congrés de Viena. Les coses no pintarien massa bé, tampoc a Espanya, que amb les seves obsessions pàtries (i les seves xarlotades patriòtiques a Kiel i les seves rebequeries amb les Nacions Unides) passaria de la seva actual condició de desclassat pària internacional a un perillós factor de desestabilització, i que ben segur, estaria contractant unes hipoteques que no podria tornar. Tanmateix, la idea que un milió de persones a Barcelona acabin cremant banderes europees segurament representaria una sacsejada a una Unió Europea que podria fer bones les prediccions distòpiques dels guionistes de Years and Years.

Qui això escriu es caracteritza pel pessimisme intel·lectual. Malgrat tot, el seu optimisme de la voluntat fa que continuï pensant que la creació d’un espai supranacional conté majors avantatges que inconvenients. Tanmateix, la cohesió d’un espai complex, amb interessos contradictoris, i un passat negre d’enfrontaments, és millor que la fragmentació i la dissolució. Ara bé, és evident que això només és possible si hi ha una veritable revolució en què la ciutadania organitzada sigui capaç de marcar l’agenda política. I en això, el nostre país ja té certa experiència. Si bé Catalunya va ser, juntament amb el món britànic, l’helvètic i els dels Països Baixos, una punta de llança a còpia de generar les seves pròpies institucions protodemocràtiques i l’esborrany d’un estat de dret durant l’edat moderna, ara també ens pertoca exercir allò que ja sabem fer: vincular la nostra identitat a la defensa de les institucions democràtiques, a esdevenir republicans que combaten monarquies absolutes, a convertir-nos en ciutadans organitzats disposats a posar fi a la dictadura dels interessos dels estats per apostar clarament per bastir una veritable democràcia social i política. Si cal, contra els històricament degenerats borbons, i contra els seus lacais alcoholitzats instal·lats a la comissió. És per tot això que m’agradaria una gran mobilització aquest 2 de juliol que ens situï, un cop més, a l’epicentre polític europeu. Ja ens ho deia Jaume Vicens Vives, des de l’era dels Remences, som el poble europeu amb major nombre de revolucions registrades.