Dilluns 14 Octubre, 2019

Habitatge cooperatiu: debats amb llums i ombres

Les alternatives al mercat privat d’habitatge es van fer un lloc important a la campanya de les darreres eleccions municipals, tant en la seva versió més tradicional (habitatge públic) com en alternatives diverses, entre les quals destaca l’habitatge cooperatiu. En aquest article faré un breu repàs del concepte i el debat al seu voltant.

L’habitatge cooperatiu, en general, fa referència a un règim d’habitatge on una sèrie de persones compren i gestionen de manera conjunta, els seus habitatges (normalment un o diversos blocs de pisos) a través d’una empresa o associació sense ànim de lucre. Aquest model és molt popular als països del nord d’Europa, tot i que també n’hi ha tradició als Estats Units o a Suïssa. Una altra opció són les empreses o associacions que ofereixen habitatge assequible sense funcionar com a règim de cooperativa, com les woningcorporaties neerlandeses o els Community Land Trust americans, que no funcionen com a cooperatives sinó de manera més vertical i, a la pràctica, són indistingibles de l’habitatge convencional excepte per allò que fa als preus. En una cooperativa d’habitatge, en canvi, es paga una entrada inicial que es retorna en cas que s’abandoni la cooperativa, i una quota mensual. L’ús que es faci de l’habitatge queda restringit per les normes de la cooperativa, que segueix ostentant la propietat de l’immoble.

En general, el gran argument a favor d’aquestes cooperatives, a banda, d’oferir habitatge més o menys assequible, és que treuen l’habitatge de la lògica de mercat i del valor d’intercanvi a favor del valor d’ús. És un fet públic i notori que l’habitatge, més que no un dret, sota la lògica de mercat, és un bé d’inversió, moltes vegades especulativa. En altres paraules, es valora exclusivament per la seva capacitat de generar rendes pel seu propietari a través de lloguers o de revendre’l si les perspectives que aquestes rendes augmentin són favorables. Quan l’immoble és propietat d’una entitat sense ànim de lucre, es trenca aquesta tendència i l’habitatge es valora exclusivament pel seu valor d’ús, això és, si s’hi viu bé o no. Vinculat a això, les cooperatives ofereixen oportunitats per a gestionar democràticament l’habitatge i fer valer els seus drets alhora que pot evitar usos perjudicials o extractius de l’espai, dit d’una altra manera, no es pot participar d’una cooperativa d’habitatge si no és per a viure-hi.

Amb tot, és un sistema que planteja uns quants dubtes i inconvenients, dels quals val la pena parlar. El primer té a veure amb el deure de l’estat de garantir el dret a l’habitatge. Això és un debat molt més ampli que té a veure amb el rol de l’estat en el mercat. Evidentment, si considerem que hi ha d’haver intervenció mínima, aquest debat té poc sentit i si un grup de persones es vol organitzar en una cooperativa d’habitatge només s’ha de garantir el seu dret a fer-ho i que es respectin els diferents contractes. D’altra banda, si considerem que l’estat ha de tenir el control absolut dels mitjans de producció, tampoc té gaire sentit parlar d’això. L’habitatge és de propietat estatal i hom juga segons les seves regles. Les posicions intermèdies són una mica més complicades i interessants pel debat. Hom pot defensar, a la manera de la tercera via, que la materialització dels drets socials depèn no de l’estat sinó de la societat en pes. Així, es tractaria de donar suport i facilitats a les cooperatives d’habitatge, deslliurant l’estat de part de la seva obligació de fer habitatge públic. D’altra banda, podem pensar que l’estat ha de tenir un paper actiu i que, per tant, les cooperatives d’habitatge no poden suplir totalment l’habitatge de titularitat pública tradicional. Malgrat que considero que el model cooperatiu té un lloc a les polítiques d’habitatge, aquesta seria la meva posició. Vegem per què.

D’entrada, no qualsevol pot fundar o accedir a una cooperativa d’habitatge. Cal pagar una quota inicial considerable i, més important, cal gaudir d’un cert capital social, especialment en les etapes inicials del projecte. Fa falta una xarxa social cohesionada que faci front a les dificultats de dissenyar i materialitzar el projecte, saber obtenir finançament i, en definitiva, una sèrie de connexions i habilitats socials que no sempre són a l’abast de tothom. Així mateix, davant del poder de les grans immobiliàries, les cooperatives d’habitatge poden oferir petits nuclis de resistència i poca cosa més i per això, a banda de la imprescindible lluita contra els monopolis a tots els sectors econòmics, calen eines més poderoses per a garantir el dret a l’habitatge: el dret de tempteig i retracte, la obligació de reservar espais al lloguer sostenible, l’expropiació, el control de preus de lloguers… Com ens recorden Moa Tünstrom i Karin Bradley, els programes d’habitatge socialdemòcrates de Suècia, potser van ser verticals i impersonals, però van donar habitatges dignes a les classes mitjanes i populars del país.

D’altra banda, en molts casos les cooperatives tenen dret a acceptar o denegar l’entrada a potencials socis. Això, com defensa l’acadèmica danesa Maja Hojer Bruun, comporta un risc implícit d’exclusió i nepotisme. D’altra banda, com també explica Bruun, el fet que les cooperatives quedin automàticament fora de la lògica de mercat automàticament no és tant clar. Durant la bombolla immobiliària al país escandinau entre 2000 i 2008, moltes cooperatives es van dissoldre o van dividir la propietat entre els socis per tal de poder-se vendre al millor postor. Així doncs, aquestes cooperatives, en el moment que compleixen una funció pública (la garantia del dret a l’habitatge), ja no són només dels seus socis sinó que tota la comunitat política (l’estat, la ciutat…) té dret a dir quelcom sobre com funcionen.

Hem vist, doncs, que les cooperatives d’habitatge, en un moment on l’habitatge s’està convertint en un bé d’inversió i els habitants tenim cada cop més dificultats per fer valer el nostre dret, són una bona oportunitat per retornar la lògica d’ús i de dret als sostres. Hem vist també, però, que l’accés a les cooperatives és menys universal del que hauria de ser i que corren el risc de ser esclafades pels grans tancs del sector immobiliari. Així, què fem? D’entrada, tractar-les com les entitats d’utilitat pública que són, és a dir, donar-los suport i fiscalitzar-les per a garantir que no es converteixen en petits clubs privilegiats. Alhora, cal que l’estat no abandoni el seu paper en la defensa de l’habitatge assequible i posi tota la maquinària en marxa per a garantir els drets de tothom contra les dinàmiques que prioritzen el valor d’intercanvi per damunt de tot.

 

5,233FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,511SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca