Parlar de Joan Fuster és sens dubte parlar d’un home crític amb el món que el rodejava, un escriptor implicat amb el territori, la llengua i la cultura. La crítica de Fuster no només s’emmarca en els assumptes purament polítics, històrics o lingüístics, sinó com ja sabem, es considerava a si mateix un lector ociós, que gaudia dels llibres que podia, que n’eren molts. Aquest sentit tan crític combinat amb una abundant i selecta lectura van fer de Fuster un crític literari ―encara que ell rebutjara amb prou d’arguments i ímpetu aquesta denominació― que va passejar per l’existencialisme i l’escepticisme, per Dostoievski i Estellés, per la poesia i l’assaig, posant la seua mirada damunt de tots aquests. Una mirada més aviat àcida, de totes maneres.

Dins la gran producció de Fuster no sols trobem crítiques específiques, sinó que és fàcil llegir moltes mencions a altres autors per tal d’explicar la seua tesi. Fuster és aquell home que et mira darrere d’unes ulleres, i és capaç de combinar l’existencialisme francès amb la reivindicació valencianista sense moure un pèl del bigot.

Crítiques d’un desficiós

Ara bé…què buscava Fuster en la lectura? Al seu Diccionari per a ociosos no defineix aquesta exclusivament com una manera de gaudir i escapar del món, és més, rebutja fer-ho perquè, segons les seues paraules, es llegeix per comprendre el món i a un mateix. A aquest text Fuster declara que existeixen dues grans raons per llegir: “Uns voldran escapar, amb el llibre, de la urgència dolorosa amb què els assalta la vida; d’altres li demanaran un contacte més ampli amb l’amargor inevitable, voraç i temptadora, d’aquesta mateixa”. Siga com siga, llegir amb el so de les onades i la brisa del vent o amb el desencant d’un flexo a casa es converteix per al lector en un gust, i per això Fuster rebutjava el terme “crític”. Encara que reflexionava sobre el paper del lector davant un text i opinava contínuament d’autors en la majoria dels seus assajos, Fuster sentia que un “lector professional” no gaudia dels llibres com ell sí que ho feia.

Com definim el que separa l’opinió de la crítica? És més raonable que la idea del “lector professional” només es restringisca als periodistes que, simplement amb la legitimitat atorgada per un mitjà, s’autoproclamen crítics literaris? No és crític Fuster si a les seues diverses ―i abundants― publicacions tracta d’una manera meticulosa el gran espectre d’autors europeus? Si ha contradit obres clàssiques i autors avantguardistes amb arguments més que fermes? Segueix sense ser-ho quan s’han fet estudis només per la seua significació en la literatura comparada? Què és ser crític amb alguna cosa?

Són termes que a Fuster li agradava definir, però on ens trobem un buit ambigu i complex. “Jo no em considero un crític, ni ganes. Les notes que ací he acumulat, són, bàsicament, apunts d’un consumidor: procedeixen d’una llarga decantació pel paper llegit, i llegit segons uns estímuls i uns condicionaments particulars, meus”, escriu al seu llibre de Literatura Catalana Contemporània. No sabem si es pot criticar o opinar alguna cosa honestament sense partir del “jo” individual, però segurament no.

Entrevistes, articles, apunts o paraules soltes entre les pàgines d’un llibre desgastat. El que ens ha deixat l’autor ens permet conèixer-lo un poc més, a un home que podria interpretar-se com la mesura precisa d’ironia i modèstia, tot i que això comporta molta imprecisió. Tant és així, que no es definia a si mateix com a poeta, no es definia a si mateix com a crític, i inclús dubtava de les seues definicions als assajos ―com tot bon escriptor seguidor de Sartre es permet fer― però, una altra vegada, aquestos matisos podrien vindre d’una modèstia pensada o d’un sentit autocrític molt interioritzat. De totes maneres, al llegir Fuster quasi sempre ens trobarem l’empremta d’un gran autor per tal de tancar les seues tesis. Així, utilitza el cert grau d’autoritat i plaer normalment lligat a la citació d’un autor predilecte i, podem dir que en un grau evident, es val dels pensaments d’altres com a inspiració total.

El fons genèric

Delimitar els conceptes era important per Fuster, i si anem a parlar del seu passeig per les lletres, haurem d’esmentar les constants reflexions sobre la creació literària. De tal manera que es llegeix “per comprendre el món i a un mateix”, l’assagista fa el següent pas, que significa donar-li un sentit propi a allò que s’ha llegit i, en última instància, voler fer-ho comprendre als altres. Trobem als llibres del suecà un barreig d’autors i filosofies impregnats en cada lletra, i no està de més qüestionar-se on està la nostra “originalitat” davant d’aquest escenari. Fuster defineix el plagi al Diccionari com a inevitable dins del treball literari, i escriu: “La pretensió de no assemblar-nos a ningú, a l’hora d’escriure o de pensar, duu el fracàs en el seu mateix origen”. Segons l’autor no existeix un Adam i Eva en la difícil tasca de crear, perquè “tot està ja dit” i “tot està ja pensat”. Fuster admet sense més contemplacions que el seu pensament és en gran mesura producte d’una lectura anterior, i mira, no passa res.

Fuster declara en alguna ocasió la seua inclinació per l’assaig en detriment dels articles periodístics o aforismes, per la capacitat que aquest li atorga d’expressar-se lliurement. L’autor no tindrà prou en definir el plagi i distanciar-se del terme, sinó que a Les originalitats trobarem una reflexió sobre la figura de l’autor, en totes les vessants de la paraula. Així, utilitza una altra vegada el plagi però per contraposar-lo al seu concepte d’originalitat. Aquesta originalitat, com veurem a les pàgines del llibre, es relaciona amb el seu jo: “ser jo, jo per damunt de tot, jo d’allò més jo”.

Fuster expressava que tot sorgeix d’alguna cosa anterior, però no oblida els seus principis, i entén l’originalitat com el mateix reflex d’individualitat. Enfocant-lo a l’acció de l’escriptura, dirà: “Cada home que s’expressa afaiçona el seu llenguatge per tal que responga, ajustadament, a l’impuls que ha d’encarnar-s’hi. D’això se’n diu l’estil. El meu estil serà tan distint de l’estil dels altres, com jo sóc distint d’ells”. Dins l’imaginari modelat per l’assagista, a aquest món no existeixen les originalitats si no és amb la presència d’altres, quasi com a necessitat.

El vici de l’autor per incluir pinzellades externes servirà per acabar de concepcionar el que entenem com “obra fusteriana”. Molts escrivim amb un estil concret però que inevitablement es veu embrutat o inspirat ―depén de com s’utilitze― per altres, i d’ací que la definició de plagi de Fuster ens quede curta. A Les originalitats afegeix que hi ha en l’home una “part irrepetida i irrepetible”, encara que també una “matèria comuna”, perquè entén que les diferències “sorgeixen sobre un fons genèric”. “Cada estil és distint, i alhora concordant amb altres estils”, escriurà. Acceptat ja que quasi res és genuí entrarem al terreny de la inspiració, perquè si alguna cosa ha admès Fuster és que té una especial decantació per la literatura francesa, que impregnarà les seues pàgines.

Fuster com a lector francès

No vincularem la literatura francesa amb Fuster perquè vinga de gust ―que també― sinó perquè la incidència que aquesta ha tingut en el desenvolupament de l’autor ha estat clara. Fuster no seria el que és sense alguns autors, ja s’ha dit. El llibre Joan Fuster, viciós de la lectura arreplega les divagacions de la II Jornada “Joan Fuster” a Sueca de 2004, dedicada especialment a relacionar l’autor amb els diferents escriptors occidentals. Encara que Fuster llegia escriptors de moltes bandes, era conscient de la seua tendència cap als francesos i, com Guillem Calaforra assenyala al llibre, és possible que aquesta predilecció no vinguera únicament pel contingut, sinó per la manca de traduccions amb què es trobava. Fuster podia llegir en italià i en francès, però depenia dels traductors que arribaven si ens traslladem a la literatura germana o russa. A Les originalitats defensa la impossibilitat de viure en una autarquia literària, on només ens servirem d’escriptors nacionals, per tant, era d’esperar que acabara de trencar el misteri declarant el seu “afrancesament” en conèixer a “Montaigne i amics”.

Mentre la censura franquista s’estenia per totes les obres que podien considerar-se perilloses o immorals, Fuster realitzava als anys 50 i 60 unes tertúlies a València, i en aquestes solia llegir el suplement literari Le Figaro per difondre la producció francesa d’aquells temps. Trets com aquest evidencien encara més la vinculació que l’autor intentava tindre amb la producció que s’estava fent a l’altra banda de la frontera. “França, per a Fuster, es revela a partir d’unes idees i d’uns escriptors que són, segons les seves paraules «els seus clàssics»”, comentava Prudon a la Càtedra. El primer article en què fan acte de presència els pensaments d’escriptors francesos serà a la revista Verbo, curiosament, el mateix any de publicació que el seu primer llibre, a 1948. La inspiració no serà aïllada, sinó inevitablement intrínseca a partir d’eixe moment. Proudon assenyala que, si només ens fixem en el títol dins els autors destacats per Fuster, dominaria la presència d’Albert Camus. Però, què pensava l’escriptor suecà d’aquest francès de monyo obscur i pensament absurdista?

Prendre un cafè amb Camus

Fuster es converteix als nostres ulls en un home inquiet, que no només es dedicava a la producció assagística; sinó que s’atrevia amb la poesia, la crítica, els articles, aforismes…i la traducció. La seua activitat com a traductor es concentra de manera molt evident en aquest escriptor franco-algerià, però, com no anava a ser d’altra forma, inclús l’opinió que tenia Fuster cap al filòsof entra en contradicció. “M’és prou simpàtic ―dirà Fuster― i he traduït al català cinc o sis llibres seus no perquè jo compartira les seues idees sinó perquè el salari és el que és. Sempre m’ha paregut Albert Camus un filòsof mediocre”. Joan Fuster (1922) i Albert Camus (1913) compartien època i idioma, però després d’aquestes afirmacions, sembla difícil que quedaren per fer-se un cafè. Ara bé, sabent la mena de traduccions que ha fet i el nombre de vegades que utilitza Fuster a l’autor per, justament, defensar les tesis, per què l’allunya radicalment amb aquesta declaració?

Prudon defensa en Joan Fuster, viciós de la lectura que aquesta declaració no és més que un símptoma evident del desenvolupament de l’autor, perquè l’escriu a un article dels anys 80 i, segons la seua hipòtesi, s’ha produït un canvi en la mentalitat de l’escriptor des de la primera lectura. La justificació pot estar en part encertada, perquè a vegades les relectures ―sobretot amb uns quants anys més de diferència― no tenen en nosaltres el mateix efecte que quan ens estrenem amb un llibre, però no hem d’oblidar algunes de les opinions que Fuster escriu als pròlegs de les traduccions de Camus.

A La pesta, traduïda en 1962, ja veiem un caràcter summament crític amb l’autor, encara que expressa el seu interés per les reflexions absurdistes i religioses que fa Camus i alaba l’important paper dins la societat francesa a què ha contribuït. Ara, no ens deixem atordir tan prompte, perquè també trobem la fina ironia i crítica de què fa gala quan expressa després: “Proporcionada o no al seu valor literari estricte, l’obra d’Albert Camus ha tingut una irradiació poderosa i penetrant”. La cita no sembla d’algú que es veu enlluernat per un autor, ni molt menys.

A més a més també anomenarà una de les principals crítiques que ha rebut l’autor al llarg de la seua carrera, i és la falta de compromís cap a la realitat identitària o les seues arrels, a la recerca d’una projecció purament occidental i externa, que açò, com ja sabem, no lliga massa amb Fuster: “Camus no hi ha donat cabuda a alguns problemes decisius que haurien de ser-hi per necessitat. Diríeu que, de fet, a la seva ciutat empestada no hi ha sinó malalts i sans: no hi ha explotadors ni explotats, ni ―Som a Oran!― àrabs ni «peus negres»”.

Fins ara s’han justificat les paraules cap a Camus, que no són producte simplement d’una revisió posterior, sinó com veiem, d’un recel previ, però anem més enllà. Vicent Salvador al seu llibre L’escriptor, de llengua en llengua. Joan Fuster i les traduccions expressa que costa creure que un escriptor com Fuster no fera “una tria personal basada en simpaties i fins i tot afinitats d’algun ordre” per a les seues traduccions. La implicació de Fuster amb Camus no era un affaire puntual, es tractava d’una implicació més profunda, encara que es desgastara amb el temps. Com moltes relacions, amb el pas dels anys, potser va arribar el desengany. “La valoració de Camus o de Sartre va cedint al pas del temps que omple de pols les estàtues, i el Fuster dels anys vuitanta no pot llegir amb els mateixos ulls que el de vint o trenta anys enrere”, defensa Salvador.

A partir d’una segona relectura als anys 80 Camus i Fuster podrien estar enfrontats en alguns aspectes, i aquest últim podria haver-se desencantat de la ploma del francès. Però, els unien prou més, com pot ser la reflexió moral per l’assaig, un cert concepte d’existencialisme, l’escepticisme, el sentit de rebel·lió i, sobretot, la importància que ambdós donaven a la llibertat com a principi fonamental, tret molt recurrent als assajos i aforismes fusterians. No oblidem, tampoc que la mare de Camus era d’origen menorquí, i alguns estudis conclouen que Camus era capaç de “desxifrar” o “entendre” la llengua catalana. Potser sí que podrien seure a prendre cafè, i si ve al cas, deixar de costat els desacords. Jo demanaré un tallat mentrestant.