“Una amiga  i jo ens vam apuntar a classes de ball i el que vaig començar com un hobbie va acabar sent allò a què em volia dedicar. Llavors, vaig passar d’anar dues hores a la setmana a estar al Conservatori  Superior de Dansa de València, a la Rambert School of Ballet and Contemporary Dance de Londres i ara, a Barcelona. Té gràcia que tota la vida m’hagi agradat ballar i que si no fora per la meua amiga no hagués començat” contava Carla Moll, ballarina natural d’Alzira, entre rialles.

Passió per l’art

Ame Soler, Sílvia Ferrer i Carla Moll són tres dones valencianes que comparteixen una cosa en comú: l’art. Les joves, des de ben menudes, han tingut una relació molt propera amb el món artístic gràcies a la seua família.

“A ma casa el meu iaio i mon pare han pintat tota la vida. I  jo també ho he fet des de que tinc memòria, inspirada un poc pel que veia a ma casa freqüentment”, contava la il·lustradora almussafenya (la Ribera Baixa) Ame.  Aquesta passió, que porta des de ben menuda, ha fet que acabara construint el seu propi nom artístic Tres Voltes Rebel, que a hores d’ara es pot veure a samarretes, cartells i publicacions a les xarxes socials de tot tipus, i amb què recolza el moviment feminista, les lluites socials i la llengua, entre d’altres reivindicacions.

L’exili

A hores d’ara, lluny de sa casa, estes tres joves van decidir començar una nova vida a Barcelona per obrir-se les portes i formar el seu futur. “Principalment estic ací per motius de treball. Per a mi aquesta experiència em suposa obrir els horitzons i la ment en altres dimensions”, explicava Sílvia Ferrer, il·lustradora natural de Benifaió (La Ribera Alta).

Aquest canvi de vida també ha suposat un motiu d’inspiració per a les tres. Sílvia, per exemple, va decidir recrear les seues relacions a distància a través de la il·lustració. “Vindre a Barcelona m’ha donat inspiració. El treball de Les Distàncies surt arran de vindre ací. Amb ell, intente reflectir amb imatges allò que es genera a les relacions a distància”.

La inspiració no és l’únic que aquest viatge ha aportat a aquestes artistes valencianes. Les tres coincideixen en què la ciutat comtal té una oferta molt gran de treball al món artístic. “És una ciutat molt més europea, és una ciutat oberta al món, és el lloc on estan les coses del món on nosaltres treballem”, comentava Sílvia.

Es parla d’una falta de cultura artística a la terreta i existeix entre les tres l’acord que a Barcelona hi ha una situació ben diferent. “En general l’art no està massa valorat i crec que s’hauria d’ensenyar a consumir-lo. Sí és veritat que Barcelona s’apropa més a la gent i per aquest motiu l’art està més recolzat. Hi ha molt d’art de carrer i això apropa la gent a tot allò que es genera en el mon artístic”, recalca Carla.

“Cada any es graduen molts artistes de Belles Arts, però després a València sols aconsegueixen triomfar cinc”, apunta la il·lustradora benifaionenca. Per aquest motiu, Sílvia  parla d’un “èxode creatiu” a la ciutat valenciana, que comporta que molts artistes s’exilien a altres ciutats més “europees” per tal d’aconseguir el seu lloc al món artístic. “Barcelona dona oportunitats a tots els artistes emergents i no és necessari tindre un cert renom perquè que la gent vaja a veure’t. Hi ha un estima artística molt important”. deia Carla.  Així ho deia també Ame: “Barcelona té una oferta i moviment cultural molt gran i, a més a més, és preciosa, encara que de vegades trobe a faltar la vida al meu poble”.

A més, troben que un dels principals problemes que hi ha amb aquesta feina és la gratuïtat. “La gratuïtat, d’alguna manera, està matant l’art en nom de l’art”, afirma Sílvia. Aquesta, al cap i a la fi, és una feina com qualsevol altra i , per tant, ha de ser remunerada. “És necessari fixar un preu simbòlic perquè es done valor tant al treball com a l’art en sí”, conta Carla. “Molta gent creu que allò que fem els artistes és per hobbie i no es així en absolut. Es tracta de la nostra feina que és igual de digna que una altra”, comenta l’Ame.

 Art reivindicatiu?

Des de cadascun dels seus àmbits Ame, Carla i Sílvia busquen transmetre a cada peça allò que senten. Reivindicar amb l’art és d’allò del que parlen. “Tot l’art que es fa, ja està reivindicant alguna cosa, siga del tipus que siga” afirmava Carla. Per a Sílvia, “l’art té com a funció principal fer-nos pensar d’una manera més o menys explícita. Si estàs fent pensar a la gent, ja estàs fent art i al mateix temps, reivindicant un pensament concret, ja siga social, polític o econòmic”.

D’entre les tres, la Tres Voltes Rebel és l’artista del País Valencià més compromesa amb aquest tipus d’art. Ame, a través de les xarxes socials intenta transmetre la seua implicació amb la lluita feminista: “crec que puc transmetre certa empatia perquè les coses que em preocupen, també preocupen a moltes altres dones. Es tracta d’una lluita constant molt dura però molt bonica també”.  A més, el llibre escrit per ella, Somos las nietas de las brujas que no pudisteis quemar, conta la història del creixement com a la dona feminista que és i que inspira a moltes altres.

“Al començament em sentia insegura de contar tot allò que havia passat. Una vegada publicat el llibre vaig rebre missatges que havien motivat a dones que havien passat pel mateix que jo a contar-ho. Açò és un motiu per a estar molt orgullosa”, explica Ame sobre Somos las nietas de las brujas que no pudisteis quemar.

Carla, parla de “benefici” a l’hora de transmetre allò que es pot reivindicar amb l’art. “És molt positiu poder ballar i al mateix temps intentar canviar els estigmes que estan establerts a la societat (…) i al interpretar-los poder arribar a entendre’ls”. Amb açò, l’alzirenya parlava de l’obra Nachleben, de la coreògrafa Ester Guntin. És tracta d’una peça que va fer nua amb alguns dels seus companys.

La finalitat: eliminar la senya de sexualització del cos humà. “Veure un cos nuet, al principi impacta. Però si ens parem a pensar sabem que és perquè la societat el veu com a objecte sexual. Una vegada naturalitzes que un cos és un cos t’endinses en un altre món, i perds molts prejudicis que tenies abans”.

Ame Soler: “El món sense art seria totalment escèptic i no tindria cap tipus d’emoció”.