Populisme sexual, feminisme liberal, gestació subrogada, el no és no, el només sí és sí i fins i tot la regressió que alguns proposen… Durant tota la campanya d’aquestes eleccions al Congrés i al Senat del 28A, el feminisme ha jugat un rol prou important: a favor, obertament en contra, apropiant-se del moviment o bé excloent… la polèmica ha estat present gairebé a diari.

Sobretot des de fa un parell d’anys -i a cop de protestes cada vegada més multitudinàries- el feminisme ha irromput a l’agenda política. Aquells partits que fins ara no en parlaven s’han vist obligats a fer-ho i d’altres, a explicar-se més i millor.

Una dona no serà presidenta. La imatge del debat d’aquest dilluns a TVE ho va deixar ben clar: l’estat espanyol el presidirà un home blanc i hetero (el moderador també, sí). I allà, també va quedar molt clar a què ens referim quan parlem de la divisió sexual del treball: les úniques dones que es van veure o bé netejaven el terra o maquillaven als candidats que es preparaven per parlar (ells sí!) de coses importants. Es va parlar de feminisme només entre homes, es va debatre sobre “el conflicto catalan” sense els suposats golpistas.

Vegem què porten les diferents formacions polítiques com a propostes:

Ciudadanos, la revolució d’un feminisme caduc:

Albert Rivera va autoproclamar-se amo i senyor del feminisme transversal. El van anomenar liberal, llàstima que tingui més de liberal que no pas de feminista.

Atrapats en una suposada lluita d’homes contra dones, les seves propostes del “segle XXI” estan encarades a una conciliació malentesa, perquè no ho fan des de la coresponsabilitat necessària. Proposen un Pacte d’Estat contra la violència masclista i mesures en relació a famílies nombroses i monoparentals. A més, es declaren a favor de la regulació de la prostitució i proposen una llei sobre gestació subrogada.

No és cap sorpresa la consciència liberal de Ciudadanos situant els drets individuals per damunt de la justícia social, oblidant aquelles persones més vulnerables. Ciudadanos és sinònim de privilegis que fan passar per drets, adjectius qualificatius desmesurats per acompanyar propostes superficials.

Partit Popular, la vida tradicional:

En un debat a TVE, la candidata per Barcelona Cayetana Álvarez de Toledo  va ser criticada a tort i a dret per la resta quan va dir tot qüestionant mesures del PSOE: “¿Un silenci és un no? ¿De veritat van dient «sí, sí, sí» fins al final?”. Efectivament, pantalles superades per les altres formacions polítiques sobre el consentiment no hi tenen cabuda dins l’ideari del PP. Per a ells, mesures en relació al consentiment i al codi penal provocarien la “ruptura entre homes i dones”.

El Partit Popular, com sempre, declara un suport inesgotable a la família, a la cultura de la vida. Això sí, tradicional. Las de bien, las de siempre. De fet, diuen que si governessin ajudarien a les dones, sobretot en termes laborals (Pla Estratègic d’Igualtat d’Oportunitats i protocols contra la bretxa salarial). Ara bé, no a aquelles que decideixin avortar (no ho evidencien al programa, però només cal recordar les reformes de fa uns anys).

PSOE, feminisme de bandera:

Els socialistes han aconseguit l’executiu amb més dones de la història. És innegable i un avenç important. No obstant, caldrà no només ser més dones, sinó més feministes (i no de bandera). Ens esperàvem que, sortint d’un Gobierno amb majoria de dones, les propostes serien més engrescadores i agosarades.

Al seu programa hi apareix un apartat sobre igualtat i feminisme, però no profunditzen massa. El títol, això sí, és molt gran i llarg. Proposen una reforma del Codi Penal per modificar la tipificació dels delictes sexuals (i així donar compliment al Conveni d’Istanbul), parlen sobre coresponsabilitat. Respecte a la prostitució, i no és novetat, es declaren abolicionistes i en contra la gestació subrogada.

Unidas Podemos, constitucionalistes feministes:

És la formació amb més propostes per combatre les violències masclistes. De fet, són ells qui proposen la creació d’una nova vicepresidència sobre feminismes així com també una assignatura obligatòria.

La seva ha estat una campanya en defensa de la constitució des d’una òptica més social que l’anomenat bloc constitucionalista. És a dir, defensen que s’hauria de complir, també en aquells articles més socials. En aquest sentit, també proposen el desenvolupament d’una Constitució Feminista, que entre d’altres, definirà les cures com a dret fonamental. Es declaren en contra de la gestació subrogada i des de fa poc abolicionistes en relació a la prostitució.

JxCat, direcció correcta sense novetats:

En segon terme, analitzem els partits catalans. Els diferenciem en un segon bloc perquè a diferència dels altres, els estatals, la voluntat d’aquests no és governar. I per tant, les propostes més ambicioses les concentren en l’àmbit català.

Jxcat, com altres formacions, en destaca la necessitat d’unes polítiques transversals. Insten a complir el Convenir d’Istanbul i a catalogar totes aquelles violències efectuades contra les dones com a violència masclista. Proposen una llei de coresponsabilitat i conciliació i avançar cap a l’equiparació de permisos de naixement, adopció i acollida d’ambdós progenitors. Mesures correctes, però poc revolucionàries.

Esquerra republicana – Sobiranistes, les polítiques públiques a través d’ulleres liles:

Des d’Esquerra Republicana, i ara amb Sobiranistes, sempre s’ha mostrat un clar compromís inequívoc per treballar per la igualtat de gènere a tots els nivells i a través de tots els canals possibles. El Congrés i el Senat no en són excepció. La República anhelada per la formació sempre s’ha adjectivat “antifeixista”, “feminista” i “ecologista”; de dones i homes lliures.

En el seu decàleg de “Compromís amb la llibertat” (document amb els principals inputs polítics de cara al 28A) apareix com a destacat el Combat contra les desigualtats de gènere i la inflexibilitat amb les violències masclistes. Fugint de paternalismes, evoquen que les dones han de jugar un paper de primer ordre a la nostra societat i els plantejaments feministes han d’inspirar el conjunt de les polítiques públiques.

La formació política considera que la incorporació de la perspectiva de gènere a les propostes polítiques , i per tant també als programes electorals, s’ha de fer necessàriament des de la transversalitat. S’ha de tacar tot de lila.

En definitiva, com bé recollia l’article del Jordi Muñoz, Les dones i l’extrema dreta les dones s’hi juguen més que els homes en la defensa de l’estat del benestar. Per tant, aquells partits que van en contra dels pilars fonamentals d’aquest estat, van en contra de la igualtat de gènere.

Som les dones qui tenim un risc de pobresa més elevat (monomarentalitat, pensions no contributives..). Com recollia Muñoz, si és l’estat qui realitza les tasques de cura que normalment recauen en les dones, podrem incorporar-nos al mercat laboral amb més facilitat (tot i que una vegada actives també hi tinguem els nostres entrebancs). Per això, majoritàriament les dones mostrem aquesta voluntat de votar partits que defensen l’estat del benestar i defugim de la (extrema) dreta.

Parlar sobre feminismes és necessari, però no totes les mesures són valides dintre la lluita pels drets de les dones. Dins del feminisme és una virtut no estar en acord; ens volem i sabem persones amb capacitat crítica i, per tant, dins d’un perímetre acordat ens agrada no seguir dogmes i això vol dir, efectivament, divergir. Ara bé, de tot aquest debat aparent, què es concretarà a partir del 29 d’abril? Hem vist quines són aquelles mesures sobre polítiques de dones que cada formació política porta al programa i com de present està el feminisme en el seu ideari de partit. Ara, veurem quin compliment i quina coherència en donen a partir del 29 d’abril.