Error: No s'ha trobat el formulari de contacte.
La campanya que està portant a terme Ciudadanos per a les eleccions de les Corts Valencianes és poc original. El fervoròs anticatalanisme de Toni Cantó -que és, en realitat, antivalencianisme- l’han portat a campanya i han fet bandera d’ell junt amb PP i altres partits dretans i ultradretans. Al líder de Ciudadanos al País Valencià l’ha portat a fer tuits que anomenen imposició lingüística al fet que les xiquetes i els xiquets valencians puguen anar a escola en la seua llengua.
Aquesta imposició, que, irònicament, Cantó considera que va iniciar el Partit Popular i que s’ha intensificat amb el Govern del Botànic, es basa en el decret del plurilingüisme que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va blindar la tardor del 2017. El nou model del plurilingüisme, la principal proposta per a la legislatura del conseller d’educació Vicent Marzà, aposta per un model educatiu en les tres llengües: valencià, castellà i anglès. El decret deixa a cada escola (mitjançant les AMPA) la possibilitat de configurar les hores lectives de cada llengua dintre d’uns mínims: la llei 4/2018, de 21 de febrer contempla un mínim del 25% d’hores lectives tant en castellà com en valencià i un 15% per a l’anglès. Com que l’anglès té permés un màxim del 25% de les hores lectives, percentatge exigit pel Ministeri d’Educació, les escoles poden oferir fins un 50% de l’ensenyament total en valencià.
Aquest model d’imposició del valencià que denuncia el líder de Ciudadanos al País Valencià és, en canvi, el model que defensava Inés Arrimadas, líder de Ciudadanos a Catalunya, en una entrevista de Vicent Sanchís a TV3 per les eleccions del 21D. Per què el model que defensa la mateixa força política serveix per a Catalunya però no per al País Valencià?
El programa electoral de Ciudadanos assegura, en el primer punt que dedica a l’educació, que garantirà l’ensenyament en espanyol a totes les escoles de la Comunitat Valenciana. En els actes electorals Cantó repetix el mantra de deixar als pares l’elecció de l’educació dels seus fills, que els pares trien en quina llengua aprenen. És a dir, el model educatiu actual, que va aprovar el PSPV l’any 1983 amb la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Més de 35 anys de les famoses dos línies, la línia en valencià i la línia en castellà, resultat d’una època en què la demanda de l’ensenyament en castellà era molt més alta que la del valencià i d’una baixa voluntat política d’impulsar la llengua. Aquestes dues línies han provocat la segregació de l’alumnat en funció de la llengua i la dificultat que moltes famílies s’han trobat en voler escolaritzar els seus fills en la llengua pròpia, doncs, les retallades i obstacles sempre les ha patit la línia en valencià.
Proposar en un programa electoral la protecció del castellà a les escoles davant del valencià és d’una perversitat pròpia d’algú que no coneix el territori. El valencià està en retrocès en la nostra terra i la seua presència a l’escola -com a l’administració i a la toponímia- és un dels pilars per continuar sent i ressistint.