Ramon Mirabet: “He decidit trencar amb les cadenes que porto per poder tirar endavant”

Ramon Mirabet (Sant Feliu de Llobregat, 1984) viu una doble vida. A França pertany a l’starsystem del país i té paparazzis que el persegueixen com mosques. ‘La Nouvelle Star‘ l’ha fet conegut a l’hexàgon. Una fama a la qual renuncià per seguir la crida de la seva música. Aquesta primavera presenta Begin Again, un disc que mostra el seu jo més íntim i obra una nova etapa de la seva carrera musical. Ens trobem a les Corts, poso en marxa la gravadora; comença l’entrevista.

Actuació de Ramon Mirabet el 2018 / ACN

Presentes Begin Again, un disc d’experiències. Quina experiència de l’últim any t’ha marcat més? 

No en puc destacar només una. Al disc hi ha una frase que ho descriu tot molt bé; la veritat pot ser dolorosa, però ens fa lliures. Així he estat el meu últim any. Un any d’acceptar moltes coses i de no tenir por a dir-les. La por a fer mal als altres ens porta a no dir moltes coses, i gairebé és pitjor que dir-les. Em sentia empresonat i volia canviar certes coses de la meva vida per deixar de sentir-me entre reixes. Tot i això, descobrir que la veritat pot fer mal, alhora que ens fa lliures, ha estat el que m’ha marcat més aquest últim any.

La teva carrera es podria entendre com una carrera cap a la llibertat. El canvi de xip de l’últim any, t’ha permès començar de nou com porta per títol el disc?

Aquest últim any ha estat una hòstia, un corrent d’aire fresc a la meva vida. Sempre tenim fantasmes a les nostres vides. Al final, però, hom és el director de la seva existència i jo he decidit trencar amb les cadenes que porto per poder tirar endavant.

A la portada del disc hi ha el teu retrat entintat amb els tres colors bàsics. No és una metàfora contrària a l’honestedat?

Tothom és de moltes maneres, no sóc positiu sempre. També tinc mala llet i de vegades sóc negatiu. De la mateixa manera tampoc he fet mai un exercici d’estil amb les meves cançons. L’essència és la mateixa, però la manera d’expressar-ho canvia, per això la portada és de tres colors, que s’unifiquen amb un filtre vermell.

En un pla musical, des que tocaves a les escales del Sacré-Cœur de Montmatre fins ara, com has canviat?

Com deia, l’essència és la mateixa. Però ara necessitava començar una etapa nova. Per això Begin Again. Vist amb perspectiva els dos primers discs són d’una etapa passada en què començava a tocar al carrer, volia viatjar i viure noves experiències. Una etapa que comença després de tocar al Teatre Olympia de París i acaba en tancar la gira de l’anterior disc a Montjuïc.

Amb el nou disc poso de relleu que em sento diferent: tinc la sensació de començar una nova etapa, de fer alguna cosa nova. Ara componc pensant en el públic. Tinc altres inquietuds musicals, però tot i això encara tinc els mateixos somnis i la sensació d’estar en una aventura. Sincerament, crec que tot això és una aventura.

Quins somnis tens?

Bàsicament en tinc dos. El primer era que el públic conegués les meves cançons i històries. L’altre és que les cançons siguin més que música: eines per transmetre les meves sensacions i que puguin canviar les coses. Ara mateix no tinc ni l’altaveu ni la influència per provocar-ho. En aquest sentit no vull fer cançons ràpides de qualsevol cosa que estigui passant per aconseguir èxit. Els meus pares em van ensenyar que la música als anys setanta era una eina molt potent; era transgressora, un fet que considero que s’està perdent. Potser ara el Hip-Hop compleix aquesta funció. Però m’agradaria que la música fos una eina de canvi real.

Has destacat la influència del teu pare i de la teva família. Com creus que t’ha afectat l’ambient bohemi de la teva llar?

Agraeixo a la meva família haver-me deixat equivocar. Han deixat que prengués riscos. En aquest sentit vaig decidir no estudiar música i el meu pare va dir: “Ell ja es trobarà la música”. En acabar la carrera la meva mare i les meves tietes em van ajudar a comprar una guitarra, no em van dir pas que em poses a treballar.

No he cregut mai en el destí, però si en la casualitat. Tots els camins són bons i encara que et passi alguna cosa dolenta serà per bé. El destí d’un mateix és manejable, cadascú pot ser allò que vulgui.

Has estat esclau d’aquesta frase, tu. 

Sí, però ha estat una esclavitud que m’ha fet lliure. He estat lliure de triar el camí que volia. La meva mare és assistent social i el meu pare està de baixa des de fa 10 anys. No tinc padrins i m’he pogut pagar un disc, un fet que considerava utòpic. Tothom ha de lluitar per les coses, assegut des del sofà no es poden aconseguir, és evident.

Per això vas deixar la televisió i vas començar a tocar al carrer?

No em sentia gens bé enmig del circ mediàtic, per això ho vaig deixar. Potser ara m’ho prendria d’una altra manera. No crec en els booms i quan vaig arribar a la fama m’havia saltat molts esglaons. Les carreres professionals han de seguir una línia, més o menys ràpida, però no poden ser un boom. Pensava que el circ que tenia al voltant era artificial i no en volia participar.

Com t’ha afectat la fama francesa?

Va ser tota una experiència ser famós als països de parla francesa. M’arribaven missatges de la Polinesia Francesa i d’Argelia. A França tenia portades de revistes i paparazzis, però el fet de creuar la frontera i que a casa tot seguís igual em va ajudar a fer una anàlisi mental de com funcionen els mitjans i la nostra societat i  a veure què m’agradava d’aquest món i què no. Això m’ha ajudat a l’hora de fer el meu camí.

Tornant al teu nou disc: escoltant-lo tenia la sensació d’estar escoltant un llarg agost amb les seves tempestes. 

Sí, el disc podria ser un agost. Són tempestes que estan molt bé, refresquen i netegen. He intentat fer una cosa fresca i que transmeti quelcom positiu, però que alhora sigui trist. Jo gaudeixo quan plou i la gent fuig de la platja com ho fan les formigues. A mi m’encanta estar trist, ho neteja tot.

Com ha estat el procés de creació del disc?

No m’agraden les rutines, ni estudiar: crec en una forma visceral de fer les coses i  no crec en una feina de laboratori per crear les cançons. Les coses surten com són. En aquest sentit, de vegades agafo la guitarra i sense voler-ho ja tinc la cançó. Com si la vomités. Per exemple, Riptide i The feast and the bones van sortir un dia que vaig anar a l’espigó i van sortir les cançons de dalt a baix. Cercar una cançó és com un fill, no pots dir; “Ai, voldria que tingués els ulls blaus”. Les coses han de ser com són.

Alhora també has deixat dit que ets molt perfeccionista. 

A l’estudi de gravació sóc molt perfeccionista. Una cosa és la cançó i l’altra és jugar a vestir-la i desvestir-la, jugar amb els sons orgànics i electrònics: descobrir les diferents facetes de les cançons. Fins que les coses no són com me les havia imaginat, segueixo treballant. He crescut escoltant discs dels que escoltaves deu o quinze vegades i encara hi descobries coses noves. Vull que això també passi a les meves cançons.

En altres entrevistes has posat a Big Fish o El petit príncep com  inspiracions. Dos exemples d’obres romàntiques.

Necessito tenir un espai obert al davant i tenir una vista que em transmeti alguna cosa. Composo molt quan passejo. Amb la guitarra i el piano tinc limitacions, però a l’hora d’imaginar no les tinc; per això componc amb el cap, així arribo on vull. Necessito que em toqui l’aire.

Ets una persona romàntica, en el sentit filosòfic de la paraula.

Sí, en la llibertat que proposa el romanticisme. En l’amor no ho sé. No sóc una persona tradicional: considero que tinc un pensament modern, però hi ha moltes coses d’ara amb les quals no em sento identificat, ja sigui pels valors o les accions. Aquest fet la gent el pot veure en els directes.

Quines influències hi ha al disc?

Totes i cap. Hi ha picades d’ull a diferents d’artistes, però són en moments que no s’hi poden relacionar. En aquest disc no hi ha res de Micheal Jackson, però en cantar hi tinc una retirada. Són petites coses que veig jo, però no sé si un altre les podrà veure.

Parles molt dels viatges que fas. Com influeixen els viatges amb la teva música?

Necessito viure per escriure. Els viatges són com una bufetada, per les coses bones i dolentes. Són un aprenentatge, en cada un es podria escriure un disc sencer. Crec que una cançó és una sensació d’un moment. Recordo que una vegada a Formentera estava veient la posta de sol, tenia la pell cremada i amb sal i sensació de cansament pel cos: només aquesta sensació ja és una cançó. En els viatges deixem de ser esclaus de la rutina i ens podem enlairar. Com és evident, en el dia a dia això no ho tenim.

Per últim, abans has parlat de la necessitat d’una nova cançó protesta. Com veus la situació política de Catalunya?

És un fet complicat alhora que senzill. Tot poble ha de poder decidir el que vol ser, crec que això és obvi. Si vius en un entresòl i vols marxar, li has de preguntar al del segon tercera? Si marxes de casa no és per tallar les relacions amb la teva família, sinó per fer-les millors. La culpa de tota la situació la té el govern espanyol en no saber gestionar la situació. Actualment hi ha problemes més greus que es deixen de banda per culpa de la qüestió nacional i és una pena. Per exemple, la construcció, que afecta el medi ambient. O el problema del top manta: per una banda hi ha comerços que paguen impostos i de l’altre pobres que venen aquí a buscar-se la vida i fer el que poden per tirar endavant. Hi ha molta gent que viu amb molt pocs diners. A banda d’això, els partits semblen més interessats en tirar-se els plats pel cap que en governar. Si observes els debats al Parlament pots veure que no estan governant, estan discutint sobre qui mana, com en un Gran Germà.

Has escrit cançons sobre la situació política que descrius?

Sí, Wake Up n’és un exemple. Però ho és d’un fet que crec que ha passat i que m’omple d’alegria, i és que la gent s’ha despertat. El poble encara té el poder i això és l’important. A la indústria de la música passa una mica el mateix, un disc pot no ser atractiu per les majories, però en atreure l’atenció del públic, triomfarà

En aquest sentit, crec que les generacions anteriors a les nostres ens han ensenyat que sortint al carrer i lluitant es poden canviar les coses. La meva mare em va dir: “la revolució francesa es va fer tallant caps”. Un fet que a França tenen molt clar: vaig ser present als disturbis del 2005 i feien molta impressió. Aquí, però, tenim el bon temps i el futbol. Però gràcies als esdeveniments dels últims anys sembla que la gent torna a sortir al carrer, fet que es pot comprovar amb lluites com la feminista. La gent s’està unint i sortint al carrer per canviar les coses i això és l’important.

   

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca