Històricament, l’estratègia del catalanisme ha estat la de ser una minoria forta a Madrid per tal de poder influir en la política estatal espanyola en benefici dels interessos dels catalans. Aquesta tàctica semblava ja caduca amb l’adveniment del procés per la independència. La noció que a Madrid “s’hi anava a negociar” pel mètode del “peix al cove” va quedar obsolet. Els catalans eren conscients per primer cop que el subjecte principal i únic amb sobirania nacional era Catalunya. Aquesta sobirania exigia alguna cosa més que peixos al cove i concessions espanyoles per a l’autogovern. Certament, un cop s’assoleix la idea de sobirania nacional, l’únic objectiu acceptable és la independència. Per extensió, tota acció política s’hi ha de supeditar i ha de contribuir exclusivament a l’alliberació nacional de Catalunya.

Els anys del procés semblaven fèrtils en la idea de sobirania nacional i la unitat d’acció política que se’n deriva. El referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017 en va ser la conseqüència final—l’exercici sobirà de la nació política. La inacció del lideratge polític que va seguir-lo van propiciar la derrota dels catalans i la força implacable de la repressió espanyola. En la covardia dels nostres líders, la unitat política es va trencar. El poble, mogut pels desitjos de sobirania nacional plena, va continuar el combat polític. En paral·lel, els espanyols i els polítics catalans qui fins aleshores havien dirigit el procés per la independència van organitzar una nova autonomia que immediatament es va convertir en l’executor perfecte de la repressió espanyola i l’ocupació colonial de Catalunya.

D’ençà el 2017, el suport electoral cap als partits que eren d’obediència catalana—Esquerra Republicana de Catalunya, l’antic espai convergent fragmentat, i les Candidatures d’Unitat Popular—ha anat minvant eleccions rere eleccions. S’ha anat configurant un actiu abstencionisme independentista. Mentre que en el pic del procés hi va haver màxims de participació electoral, sota la neoautonomia ens trobem en mínims de participació. La desmobilització política dels catalans és sovint vista com una acció de càstig, fins i tot una venjança, contra els partits que no van mantenir les promeses de consumar la proclamació d’independència en cas de victòria del referèndum de l’1 d’octubre. L’abstenció s’ha manifestat de manera creixent en tots els comicis que s’han celebrat des del 2017—fins i tot en les darreres eleccions municipals, on pesa molt més el factor de la proximitat i gestió local.

Amb la convocatòria d’eleccions estatals espanyoles el proper 23 de juliol, han anat sorgint més i més veus que volen articular una abstenció independentista. Es continua insistint en la idea de càstig contra els polítics processistes de la neoautonomia catalana. Els qui signem aquest manifest proposem de transformar aquesta abstenció circumstancial i emocional en una abstenció estructural i essencial. L’abstenció que ens cal és la que rebutja la sobirania espanyola sobre Catalunya i afirma de manera categòrica la il·legitimitat d’unes eleccions espanyoles a Catalunya.

Les eleccions estatals són l’expressió d’aquesta sobirania espanyola. La nostra sobirania nacional ha de ser d’estricta obediència catalana. És per això que els signants d’aquest manifest cridem a una abstenció i boicot actiu vers les properes eleccions espanyoles del proper 23 de juliol i qualssevol altres comicis electorals que no siguin d’obediència a la sobirania nacional catalana. A Madrid no hi hem d’enviar mai més diputats catalans, sinó la nostra abstenció militant per la nació.

Catalunya i els catalans, nosaltres sols, som els únics dipositaris de la sobirania nacional. No acceptem eleccions estrangeres en el nostre territori nacional, ni participem en cap instrument de l’ocupació colonial espanyola de la nostra pàtria.

Cosignants:

Ara o mai
CADCI
Catalunya Diu Prou
Catalunya Acció
Fundació Catalunya Estat
Acció Republicana Exterior
Cercle Català de Negocis
Equip Advocats Independents