‘República’ no és un eslògan

Quan l’independentisme encara era una petita minoria dins la societat catalana, a Catalunya la “república” sense gentilici era o bé “la república” com a forma d’Estat en general, o bé “la república espanyola”. Des de l’octubre de 2017, la paraula “república” s’ha convertit, en bona mesura, en sinònim de “república catalana”. Podríem dir, doncs, que la tradició republicana ha aconseguit una gran victòria a Catalunya: posar un moviment de masses com l’independentisme a treballar pel significant “república”. El problema d’aquesta victòria és que es pot convertir, segons com s’administri, en una maledicció. La raó és que una part de l’independentisme prové al seu torn d’una part del catalanisme acostumada, gairebé per inèrcia, a folkloritzar tot allò que toca. A deixar sense contingut la consigna, sobreactuar el gest i mercantilitzar el símbol. A vampiritzar significants a base de buidar-los de significat. La paraula “república” corre el risc de convertir-se en un eslògan.

Per tant, quin és el significat del significant “república”? Avui dia, la majoria de la gent associa aquesta paraula al simple fet de que la figura del cap d’Estat no estigui lligat a una dinastia reial. En realitat, aquest és un significat relativament recent, derivat del fet que durant els segles XVIII i XIX el republicanisme va tenir en la figura del rei absolut el seu principal antagonista. Per a la tradició republicana, però, el menys important d’un règim polític és qui sigui el cap d’Estat. Per tant, en què consisteix aquesta tradició? Què significa “república”, més enllà de l’eslògan? Què és el republicanisme?

Com qualsevol tradició de pensament polític (“socialisme”, “liberalisme”…), el republicanisme no té una definició unívoca i universalment acceptada. Podríem dir, però, que la definició més estesa entre els estudiosos contemporanis del tema és la que ens proposa el filòsof irlandès Philip Pettit en obres com Republicanism. A Theory of Freedom and Government, que ha estat traduïda al català per Angle Editorial. Segons Pettit, el republicanisme és una tradició de pensament els orígens de la qual es remunten a les repúbliques de l’antiguitat clàssica, pateix un relatiu oblit durant l’Edat Mitjana, ressorgeix durant el Renaixement i arriba a la modernitat a través del pensament polític il·lustrat que va donar peu a les revolucions atlàntiques de finals del s. XVIII i principis del XIX. Per Pettit, el republicanisme està vinculat a noms com el de Ciceró, el Maquiavel dels Discursos (no el de El Príncep), Thomas Jefferson o James Madison. També hi podríem vincular noms com el d’Aristòtil, Baruch Spinoza, Mary Wollstonecraft o Olympe de Gouges.

Segons Pettit, el valor central del republicanisme és la llibertat entesa com a no-dominació, per oposició a la llibertat com a absència d’interferència estatal, que és com l’entén el gruix de la tradició liberal. Els liberals acostumen a entendre la llibertat, per dir-ho amb paraules de Hobbes, com “l’absència d’impediments físics al moviment.” Dit d’una altra manera: sóc lliure en la mesura en que una altra persona no fa servir la força física per impedir-me fer alguna cosa que vulgui fer, o per obligar-me a fer una cosa que no vulgui fer. Per tant, la principal amenaça a la llibertat, en societats modernes, és qui té el monopoli de la força: l’Estat.

Pel republicanisme, en canvi, hi ha moltes altres formes de poder més enllà de l’ús de la força física. Els éssers humans som éssers socials, i en societat tots i totes prenem decisions que afecten la vida d’altres persones, i no només mitjançant la força física. És a dir: tots i totes exercim poder. La qüestió, pel republicanisme, és si podem exercir algun control sobre el poder que s’exerceix sobre nosaltres. Si, per exemple, sóc un treballador a sou d’un patró, a priori és obvi que el patró té poder sobre mi en la mesura que pot deixar-me sense menjar si no em plego a les seves ordres. Tanmateix, si visc en un Estat amb regulacions laborals exigents, sindicats forts i serveis públics sòlids i universalistes, “m’hi podré tornar”, per dir-ho així. El meu poder contrapesarà el poder del patró, i viceversa. Ens controlarem mútuament, ens podrem mirar als ulls i, per tant, serem lliures en el sentit republicà de la paraula.

El republicanisme entén que la justificació de l’existència dels governs és precisament aquesta: tothom posem en comú part del nostre poder com a individus per donar lloc a un poder superior, que no és de ningú i és de tothom, i que ens protegeix dels abusos dels individus més poderosos de la societat. Un poder públic, és a dir, del poble, que tingui com a funció evitar que cap individu no disposi d’un poder privat tan gran com per a poder dominar els altres membres de la societat. Tanmateix, és obvi que els qui exerceixen aquest poder en nom del poble poden esdevenir, ells mateixos, dominadors. Poden convertir la res publica, el poder de tothom, en una res privata, el seu poder particular. La figura del demagog que aconsegueix segrestar el poder popular i convertir-se en tirà és un dels grans “dolents” de la narrativa republicana. Per això, és necessari que el propi poder de l’Estat estigui dispers i descentralitzat, que els governants i magistrats tinguin una autoritat limitada i sotmesa a l’imperi de la llei, i que estiguin situats sota control d’una ciutadania activa i vigilant. Aquesta és la clau de volta de tot l’edifici republicà: la virtut cívica, la predisposició de la ciutadania a participar en la vida pública en defensa de la llibertat i l’interès general.

Al meu entendre, una filosofia política com aquesta hauria de tenir implicacions profundes per a l’independentisme. Desenvolupar-les de forma exhaustiva i completa ens portaria pàgines i pàgines; per tant, em limitaré a explorar-ne tres que crec que tenen particular urgència. La primera: la república, si no és de tothom, no és república. Un canvi de mentalitat força important per a un sector de l’independentisme que tendeix a associar els seus partits i símbols de referència amb “Catalunya” o “el poble”. Si l’audiència creu que exagero, que pensi que fins fa no gaire hi havia autèntiques batalles campals entre partidaris de l’estelada blava i els de l’estelada groga (els més veterans se’n recordaran). Part d’aquesta mentalitat sectària ha perdurat, i hi ha sectors de l’independentisme que tenen veritables dificultats per a tractar com a compatriotes a independentistes d’una corda diferent a la seva, i ja no diguem a no-independentistes. Des d’un punt de vista republicà Arrimadas, Colau, Iceta o Levy són tan “Catalunya” com Junqueras, Puigdemont o Gabriel. Si no entenem això, no entenem res del que significa la paraula “república”.

Segona implicació: la república democràtica no és un ideal necessàriament “d’esquerres”, però sí que comporta una certa preocupació per un cert grau d’igualtat entre la ciutadania, i no només la igualtat formal davant la llei. La llibertat republicana es troba en risc allà on algú és tan pobre com per a haver-se d’agenollar per sobreviure, o on algú és tan ric com per a obligar la resta de la societat a posar-se de genolls. I naturalment: la llibertat és en bona mesura una il·lusió per a una dona en una societat patriarcal com encara és la nostra. En efecte: un tema central a tots els pensadors i pensadores de la tradició republicana és que la llibertat republicana es funda en la independència personal, que és inassolible sense autonomia civil i econòmica. L’independentisme ha de ser transversal, però si vol ser republicà no pot ser insensible a les desigualtats.

Tercera i última implicació: la virtut cívica defensada pel republicanisme només pot donar-se en una ciutadania exigent i vigilant. És a dir: en una ciutadania crítica. Això significa, entre d’altres coses, que l’independentisme hauria d’esforçar-se per a aconseguir que la seva pròpia militància fos una militància crítica. “Crítica” no en el sentit de “crítica amb el polític o partit que em cau malament”. No: “crítica” en el sentit de “racional, preguntaire i saludablement escèptica”. Una ciutadania que desconfiï de les cadenes de WhatsApp i fils de Twitter sobre “jugades mestres”, “trucades de Merkel” i “cosins Mossos” a que malauradament ens hem acostumat durant els últims anys. És en aquest sentit en el que sóc més pessimista, no tant perquè pensi que el material humà no hi és, sinó per l’obstinació de tants periodistes, tertulians i intel·lectuals a mirar d’espatllar-lo des de les seves tribunes. I per la timidesa de tants altres a denunciar-ho. Però d’això ja en parlarem un altre dia. De moment, quedem-nos amb la idea: “república” no és un eslògan.

5,233FansM'agrada
912SeguidorsSeguir
15,424SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca