Quan ens parlen d’un procés judicial tendim a pensar que qui seu al banc dels acusats és algú que ha comès un delicte i mereix ser jutjat i condemnat. Però sí, evidentment, no sempre és així. Hi ha infinitat d’exemples que demostren que molts innocents han estat jutjats i condemnats injustament. La setmana passada, després de més d’un any i mig de presó, va començar el judici més ignominiós dels últims anys (parlant única i exclusivament de Catalunya): el judici del procés.
Aquests últims mesos han estat carregats de “fenòmens” que molts de nosaltres no hem tingut capacitat d’entendre. O sí, però a vegades és més fàcil fer veure que no entens alguna cosa que no pas afrontar la realitat.
Les persones que van plantar cara a l’Estat l’1 i el 3 d’octubre de 2017, de cop, es trobaven a Lledoners, Mas Enric o Puig de les Basses per fer calçotades i jugar partits de vòlei com a mètode per suport als presos. Alhora, part del sector independentista s’ho ha estat mirant de lluny, demanant algun tipus d’acció/mobilització efectiva i qualificant a aquests primers de “lliristes”, mentre els partits polítics estaven centrats a discutir sobre què fer amb els pressupostos de Sánchez. Però ha arribat el judici. I ha canviat tot. De cop. En sec.
El 12 de febrer vam presenciar com Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Carles Mundó, Meritxell Serret i Santi Vila, s’asseien al banc dels acusats d’una sala del Tribunal Suprem. I la ràbia, indignació, tristesa i sentiment d’injustícia ens va inundar a tots, sense partits, sense colors, sense preferències. Bé, això últim és (molt) qüestionable pel que fa a Vila.
Moltes setmanes acumulades sense poder-los veure ni sentir. I no va caler que cap d’ells digués res, les expressions de les seves cares van parlar sense pronunciar paraula. Sí, estan forts; sí, tenen ganes d’afrontar el judici; sí, estan convençuts de què són innocents; sí, saben que són presos polítics; sí, saben que estan sentenciats abans que Marchena comenci a articular la primera frase; però són dignitat, convicció i coratge, i ja poden jutjar-los cent vegades, que l’actitud i la fermesa no es poden empresonar.
El que més em va remoure -per què negar-ho- va ser el somriure de Cuixart. No sé com s’ho faran per intentar reduir la fortalesa d’aquest home. Té clar on és, per què hi és i com ha d’encarar la situació per a què el seu empresonament no hagi estat inútil. Sembla que ha acceptat que, possiblement, passarà una bona temporada lluny dels seus familiars, però no s’arronsa ni un mil·límetre.
Des del meu punt de vista, potser equivocat, és el pres que té més poder. No representa a cap partit polític i és president d’Òmnium cultural. És qui té la capacitat de mobilitzar a tot el moviment independentista i, fins i tot, a gran part del sector favorable al dret a decidir. La cultura és el que ens uneix, i Jordi Cuixart representa la cultura d’aquest país. El dia que li toqui declarar, ja cal que tothom estigui ben assegut, perquè tot apunta que es registrarà el sisme més elevat mai enregistrat a la península Ibèrica.
Tornant al judici, ja han començat les declaracions; unes han estat defenses més polítiques i d’altres més tècniques. Totes respectables. Res a dir. Poden defensar-se de la manera que se sentin més còmodes, que tots sabem que el què diguin serà pràcticament inútil si partim de la base que les sentències ja estan escrites; es tracta d’acusar i evidenciar la parcialitat de la justícia a l’estat espanyol, de totes i tantes maneres com sigui possible. Podríem discutir sobre com van actuar l’octubre de 2017, però ara no és moment.
La manifestació d’aquest dissabte va començar a assemblar-se al que vam ser fa temps. Tornem-hi. Empoderem-nos. Mobilitzem-nos. Que tot el que els presos i exiliats estan perdent, serveixi per guanyar.
Els qui avui seuen al banc dels acusats són part del govern legítim de la Generalitat de Catalunya, diputats electes cessats il·legalment gràcies al PP, Ciutadans i PSOE. L’única esperança que ens queda és pensar que, algun dia, arribarà la justícia real i s’hi hauran d’asseure els responsables de tot això. Causar dolor i robar temps de vida no hauria de ser gratuït. Algun dia -no sé com ni de quina manera- s’acabarà la impunitat que té Espanya davant els tribunals, i sinó, haurem de ser nosaltres qui forci la situació. Mentrestant, cuidem-nos, cuidem-nos molt, que ens farà falta. Deixem els partidismes de banda i unim-nos com hem fet quan ha calgut, que quan anem junts som més forts.