Contraban, periodisme i urbanisme: Les veus i la boira

Vivim temps complexos i el dilema que planteja si val la pena rescatar el passat es manté davant de nosaltres com si de la boira es tractara. Una boira que no ens deixa avançar, de tan densa. El llibre escrit per Vicent Usó es planteja aquesta pregunta i una possible resposta, perquè Les veus i la boira presenta una barreja del passat i present a diferents localitzacions, principalment les Illes Columbretes i la Peníscola de la Guerra Civil. Usó és conscient que la realitat dels personatges es queda incompleta si no tracta d’endinsar-se en el passat, arribar fins a les produnditats de les ànimes que ens presenta. Al llibre ens trobem una història de pèrdues, amors, morts i misteri, de la mà de tretze veus diferents, a partir de les quals els relats van cobrant sentit en relació als altres.

El llibre només funciona com una recerca de la realitat d’aquests llocs de la mà del periodista Mateu Sequeral, al que li encarreguen un reportatge d’investigació. Arran d’aquest article es comença a interessar pel passat de la seua família i de les Illes que, amb el cel clar, es comencen a veure lluny però amb total definició. La localització funciona com un engranatge més de tota l’estructura de la novel·la, mentre les històries de vida ens descobreixen algunes de les veritats amagades entre les roques.

Les Columbretes, que reben el nom per la quantitat de serps que hi havia, eren un dels llocs estratègics per al contraban, en especial La foradada, un dels illots, que per la seua orografia permetia amagar els vaixells per dur a terme aquestes feines: “La mar estava plana com un espill i hi havia un pesquer fondejat. Això semblava, perquè, en realitat, la càrrega que duia no eren peixos, sinó tabac. Sí, fill meu, sí. Tabac de contraban (…) Qui preguntava massa, solia acabar fent companyia als peixos”. Les pàgines ens introdueixen dins les onades de la mar, les nits enllumenades pel far i un territori per descobrir.

Un lloc tan recòndit unit a les llegendes de pirates i històries comentades anteriorment creen una imatge col·lectiva d’encant mariner que serveix a Vicent Usó per escriure la novel·la. L’obra s’estructura com una investigació periodística fictícia, ja que a cada capítol utilitza una gravació, un testimoni o una carta: xicotetes peces que construeixen la vida humana, xicotets retalls del passat. Per tant, ens endinsa en una realitat que comença als anys trenta, on la preocupació més propera ve de la supervivència de la República, els militants del POUM, la situació de la invasió a Madrid, o inclús, l’arribada de les tropes franquistes a Peníscola. Aquest passat s’entrellaça de manera inevitable amb la vida dels anys noranta, on la massa urbana i la nova visió del món es troben de colp amb unes ferides que no estan tancades.

Peníscola als anys 50 | Font: Todo Peñíscola.

Ací trobem el principal problema amb què s’enfronta el periodista i, mentre algunes persones li pressionen perquè no tracte d’esbrinar els fets ni remenar el passat, la necessitat de saber la veritat i entendre les connexions entre les històries va sent cada vegada més forta. El periodisme s’articula com l’única manera de perfilar la realitat i Usó és conscient del valor que suposa mantindre i transmetre la memòria, encara que siga per entendre el relat actual. Aquest llibre suposa un conflicte constant i personal entre el passat-present: “Si el poble actual ja no ha de coincidir gens amb el que jo guarde a dins de mi. Ja li dic, preferisc recordar-lo tal com el coneixia, amb els carrers de terra i l’aroma salobre que es ficava a dins les cases i les barques reposant sobre l’arena. Ara tinc entès que els blocs d’apartaments ja no deixen passar la brisa en tota la Ribera…”.

Malgrat les reticències de sa mare o dels companys de professió, Mateu segueix amb la investigació i, a partir d’eixe moment, ens trobem amb diversos testimonis, que de manera desordenada, ens van perfilant tant als protagonistes com la història, encara que sense un fil clar que faça avançar molt la narració. El que sí treballa bé l’autor és la descripció d’un paisatge solitari, rodejat i colpejat per la mar, sense nucli urbà ni moviment, que es troba prop de la península però al mateix temps molt llunyà i aïllat.

A la novel·la també ens trobarem algun conflicte amorós… i és que la manera d’entendre les relacions al passat torna a tindre una importància clau en com es desenvolupa la història entre Caterina i Colauet. Els dos amants havien de citar-se amagats del pare, que poc podia consentir aquelles visites. Per tant, tornem a veure l’eix del passat i present a les promeses, expectatives i testimonis d’ambdós: “Los dos despullats vam jaure junts una bona estona, repassant-nos la carn de carícies, però ella no es calmava. Tot lo contrari. Es va posar a parlar, de cop i volta, i volia la mar i les arenes”.

Refugi antiaeri Castelló | Font: Cadena SER

El llibre també serveix a Usó per denunciar les injustícies, ja que no es centra únicament en l’argument, sinó que fa un repàs a moltes altres situacions. Miquel Ferrís és un espanyol republicà, que, com altres, se’n va anar cap a França per fugir del feixisme, una vegada avançava el pas sublevat per la península. Ferrís es troba amb una Europa en crisi, on el seu camí es veu enfosquit per l’avançament del feixisme alemany i acaba a un camp de concentració com apàtrida. Usó denuncia les males condicions, les malalties, la falta d’ètica i la visió errònia de la condició humana, materialitzada en el tractament, més prompte animal, que feien de les persones. En general, narra les barbàries produïdes als camps i fins on poden arribar els pensaments col·lectius sense mesura.

També trobem una crítica a la polarització de la societat abans i durant la Guerra Civil Espanyola, esdeveniment clau per a vertebrar la història. En aquesta juga una altra vegada amb la concepció del temps i ens arremet contra un passat de desconfiança pel veí, la pròpia ideologia, la reticència i el desencant amb la classe política: “Ningú es fiava de ningú. Després bé que van canviar les tornes i qui havia callat era qui més parlava i qui més havia parlat va haver de fugir o de callar”. Posteriorment Usó solta bruscament al lector en una Espanya —i concretament un País Valencià— en què allò ja forma part del passat, però on la situació immediatament posterior a la guerra va significar la materialització del ressentiment i la venjança i, en conseqüència, una insuficient cicatrització dels fets.

Encara que un poc extensa, Les veus i la boira emprèn una història coral suficientment treballada, que ens envoltarà de paisatges coneguts i desconeguts (Mallorca, els Pirineus, Columbretes, Castelló, Borriana…) i una bona construcció de vida dels personatges, mantenint el misteri fins al final. Encara que reconstruir la memòria puga per a molts suposar un retrocés, un pas enrere, s’observa com per a Mateu Sequeral només implica un començament, un inici a partir del qual tant el lector com el protagonista comencen a entendre-ho tot. “Sempre he pensat que hi ha històries que, tot i que no en siguem conscients, se’ns queden a dintre, ajupides rere el gruix vegetal d’uns records descuidats (…) I que algun dia, tard o d’hora, s’hi presenten. Inevitablement”.

   

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca