Sobre els ventres de lloguer i la lluita feminista per aturar la mercantilització dels cossos i l’explotació reproductiva
“Todo lo moderno os asusta”, li deia Arrimadas a Irene Montero. “Lo moderno”, per a Ciutadans, és encarregar a una dona la gestació d’un fetus. Després de l’avortament, la lluita en contra dels ventres de lloguer hauria d’esdevenir l’altra reivindicació aferrissada del feminisme per plantar cara al neoliberalisme de la formació taronja -i de la resta de forces que hi donin suport-. Cal recordar que Cs va registrar la proposta de llei al Congrés ara farà dos anys i que aquest febrer recuperarà l’esmena a la cambra baixa espanyola per insistir en què el desig per ser mare ha d’esdevenir un dret.
“Como con Uber y Cabify”, seguia insistint la cap de l’oposició al Parlament a la portaveu de Podemos en una conversa a ‘Salvados’ aquest diumenge, objectivant el cos de la dona i equiparant la causa de la mercantilització d’allò tan nostre a una llicència de VTC. De cara a la pretensió de regular els ventres de lloguer s’hi trobaran a Podemos i el PSOE dempeus, que ja han deixat clar en diverses ocasions el seu rebuig a permetre que a Espanya les dones gestin fills amb un contracte de per mig.
Ciutadans, la formació que abandera una “igualtat real” però que defuig d’autoproclamar-se feminista, defensa a ultrança la regulació dels ventres de lloguer com a un tret diferencial de la dreta -ara que l’escenari s’ha radicalitzat-. De fet, defensa un post-feminisme capitalista amb un missatge que apel·la al mite de l’empoderament tan seu del “si vols, pots” des d’una posició privilegiada. Alhora, els seus aliats del PP mostren dubtes interns i posicions contraposades dins del partit. Tot i això, els ventres de lloguer a Espanya no ocupen un buit legal –una de les altres mentides del feminisme burgès-. Al paper és un mecanisme il·legal. El govern de Zapatero, l’any 2006, deixava nul el contracte d’aquest tipus de gestació. L’exministra de Salut del Govern de Sánchez, Carmen Montón, també va deixar palès el seu posicionament després del nou nomenament i Rivera la va titllar de “retrògrada”. Segons la fundació ‘Son nuestros hijos’, partidària de la regulació de la pràctica, la “gestació subrogada” porta a l’Estat entre 700 i 1.000 nens a l’any.
Els ventres, en xifres
A Espanya, entre el 2010 i el 2016 es van tramitar prop de mil inscripcions per portar un infant a l’Estat a través de l’explotació reproductiva, especulant que més de mil dones gestessin un bebè per donar-lo a la parella demandant. A l’any, i segons l’ONG Internacional Social Security, neixen 20.000 nens utilitzant els úters de dones que no seran les progenitores legals en tot el món. Aquestes inscripcions esmentades se situen en països com Índia, Nepal, Mèxic, Tailàndia, Ucraïna i Rússia, entre els més demandats.
Però més enllà de les xifres, la realitat de les mares gestants són el focus de la negativa del feminisme per regular el mercadeig de l’embaràs. L’advocada especialista en Drets Humans, Núria González, va voler posar-se a la pell de la mare que volia llogar la gestació i va explicar la seva experiència a ‘Público’. González va assegurar que a l’agència que va recórrer van insistir en el fet que “la gestació subrogada és una llei amb la qual es pot aconseguir prendre drets a qui els té per a donar-los-hi a la persona que no li correspon”. I és ben bé això, la realitat –per molt altruista que pugui semblar la proposta de Llei de Ciutadans- és que les dones que acaben gestant tenen un perfil molt similar: la majoria es troben en el llindar de la pobresa; de fet, més del 40% es troben a l’atur.
Aquestes dades, recollides a la fundació Stop Vientres Alquiler, també constaten que les gestants només acaben rebent entre 2.500 i 30.000€ del cost total del procés -un preu que oscil·la entre els 40.000 i els 150.000€-. Però és que la màfia de l’explotació reproductiva mou sis mil milions de dòlars anuals: al final, constanten la tesi que els diners són el que converteix la dona en objecte. A més, una Carta Suprema de Nova Jersey ja alertava que “una mare subrogada compta amb molts menys recursos econòmics que la parella demandant”.
El 2017, i en declaracions a mitjans, Arrimadas utilitzava per primer cop el “No nos asusta” que després serviria per atacar l’esquerra. A partir de llavors, la maquinària del feminisme neoliberal ha encès el relat trampós de “la igualtat real” i la campanya per regular els ventres de lloguer és cada dia més contundent utilitzant la demagògia i el sensacionalisme barat. Durant el passat 8-M, Ciutadans va ser notícia per no voler participar en una manifestació multitudinària i a una vaga a favor dels drets de les dones perquè “va haver-hi qui va celebrar el dia de la dona canviant-se la foto del perfil de WhatsApp” i, segons Arrimadas, la formació no dona carnets de feminisme. “Si una compañera no va a la manifestación, no la señalo”, va concloure al cara a cara de La Sexta. Definitivament, la lluita en contra dels ventres de lloguer haurà d’estar a l’altura per combatre discursos com aquest: bastits amb arguments classistes i un argot que normalitza la deshumanització liberal, com el concepte de la gestació subrogada en si mateix.