Ja n’hi ha prou —de tonteries i d’enfrontaments estèrils—. El País Valencià pot convertir-se en l’oasi de les autonòmiques d’aquest maig i ho tenim a tocar. Aquesta peça és una invitació a la reflexió, la il·lusió i l’optimisme. Encara estem a temps de salvar el Govern del Botànic i continuar fent de la nostra terra un espai de conquestes socials: per garantir el trilingüisme real, per garantir la sanitat pública universal i eliminar el copagament sanitari, per apostar pels drets dels més vulnerables blindant els de les persones LGTBI, els serveis socials, la vivenda i l’atenció als més majors amb la Llei de Dependència. No és tard per continuar apostant per un Govern que, amb els seus defectes, ha teixit les bases d’un nou valencianisme que no vol deixar ningú enrere i que no renuncia al mestissatge. Ja està clar el que ha fet el Botànic. És clar que els enemics són els bàrbars (segons l’IEC, aquells “que es troben en un estadi intermedi entre el salvatgisme i la civilització). Què poden fer els diversos actors?
PODEM: posar-se les piles per treballar l’acord amb Esquerra Unida, per recuperar la il·lusió i l’essència del projecte de Vistalegre I. Centrar-se en la seua consolidació com a alternativa esquerrana als llocs castellanoparlants on no arriba Compromís i per a aquells que no estiguen satisfets amb la moderació i recerca de la centralitat del tauler polític valencià del PSPV. El Botànic no hauria existit sense un Podem que, moltes vegades amb valentia, s’ha atrevit a assenyalar on el Govern del Botànic s’ha quedat curt en temes com l’habitatge o l’urbanisme —a casos com el de la ZAL del Port—. A més a més, altra de les seues principals tasques és la de donar a conèixer el seu candidat, el professor Martínez-Dalmau. És fonamental reactivar Podem per mantenir el Govern del Botànic, estiga aquest dins o fora com aquestos quatre anys.
COMPROMÍS: si bé el partit de Mónica Oltra ha demostrat que a les campanyes electorals es fa fort, a més a més la tendència a les enquestes assenyala que la formació pot tenir una pujada d’entre un i dos punts. Els principals rostres —Oltra, Fran Ferri, Josep Nadal Enric Morera, Vicent Marzà o Mónica Àlvaro— amb els seus feminitzats lideratges pareix que continuen al front, amb l’exepció de Mireia Mollà, que es presenta a l’alcaldia d’Elx i deixa Les Corts. És responsabilitat de Compromís no agitar el fantasma de la por i aglutinar l’esperit del 2015, amb la il·lusió, els drets de tothom i l’alegria com a banderes d’una esquerra que, com va dir un dia Pablo Iglesias, “pareix que està sempre enfadada”. Front els intents de la dreta i l’extrema dreta de tornar a posar l’anticatalanisme damunt la taula és el moment de centrar l’agenda —com ha sabut fer Oltra aquestos anys— en les condicions materials i drets socials, lingüístics i polítics del poble valencià.
PSPV-(esperem-que-no-tant) PSOE: el PSPV ha sabut ben bé convertir-se en un partit de trellat al País Valencià, que no ha menyspreat Compromís ni Podem i ha sabut buscar la centralitat i el vot de certs sectors liberals o que tradicionalment havien votat a la dreta, que es pot apreciar amb gestos com les lloances al Rei d’Espanya de l’altre dia. Així, en compte de furtar-se votants amb Compromís es disputa altre perfil menys accesible per a la formació taronja i es consolida progressivament com a força hegemònica valenciana. Les enquestes li donen un humil augment en intenció de vot i el reforcen, front un PP que perd vots davant Ciudadanos i VOX. Del PSPV espere el trellat i la voluntat política de figures com la de Ximo Puig o Manolo Mata, que han fet del Botànic un referent absolut en drets i llibertats al temps que les xifres macroeconòmiques creixien per sobre de les de la resta de l’Estat. Esperem que aquell PSPV que va arribar a anunciar un acord amb Ciudadanos siga ja ben lluny i que els anuncis de certs sectors empresarials que promouen una amanida amb taronges “ciudadanas” i tomaques queden ben lluny. Cal mantenir el paper de força central de la política valenciana, amb el PP, VOX i Ciudadanos com enemics electorals.
A TOTS NOSALTRES: plantejava George Lakoff al seu llibre No penses en un elefant! 11 qüestions que podem fer els progressistes per combatre els marcs de pensament que —com la catalanofòbia, les mentides sobre la immigració, l’Impost de Successions, els carrils bici assessins de Giuseppe Grezzi o el caos que suposa peatonalitzar carrers— la dreta tracta de imposar i moltes vegades imposa en la societat. Així doncs, un xicotet recull que he fet dels que més útils em pareixen:
- No menyspreem la dreta, sinó combatre-la i guanyar-la amb el nostre discurs i parlant del que nosaltres volem. Com va dir un amic a la campanya del 2015 al meu poble: “nosotros, a lo nuestro”.
- Deixem d’obsessionar-nos amb que la veritat ens farà, per si sola, lliures. L’electorat no pensa a soles de manera racional. Les veritats han de formar part d’una identitat i han d’anar sempre lligades a certs valors morals: en el nostre cas, dins l’amor per la nostra terra.
- Intentem aconseguir l’efecte dòmino: polítiques que desencadenen conseqüències globals, que milloren la vida de les persones.
- Tinguem present la diversitat d’opcions d’esquerra del Botànic com una virtut i tractem d’aprofitar les fortaleses de cadascuna per caminar endavant, sent conscients que units podem aconseguir grans sinèrgies.
Però, sobretot, no penseu en Toni Cantó amb Isabel Bonig i el candidat de VOX muntats a cavall envaint Catalunya, per favor! Assumim la veu del nostre poble: ara és l’hora i estem a temps.
