“Si teniu coses per dir, digueu-les, encara que us hi mateu (…) En català es pot escriure, també, per un cert esperit de revolta”.

Aquesta es va convertir en una de les frases més conegudes de la famosa escriptora catalana Mercè Rodoreda (1908-1983) escrita en una carta al seu editor Joan Sales en 1962. Després de llegir alguna cosa seua, sembla evident que Rodoreda tenia moltes coses a dir, i va deixar pinzellades de la seua essència i existència per ací i per allà, conformant una obra que segueix reconeixent-se. Potser l’obra en què trobem a la Mercè Rodoreda més íntima i sencera es Aloma, un llibre escrit en 1936 i descrit com autobiogràfic per la similitud de la vida de l’autora en la protagonista.

Rodoreda es posa davant del mirall per construir una història situada en 1934, època compartida amb l’autora, que va viure els moments de República i la guerra, uns fets que van acabar de dibuixar el desenvolupament de la seua escriptura. A l’hivern de 1939 Rodoreda s’exilia a França seguint el consell de sa mare, per la por d’estar en el punt de mira després d’haver participat en publicacions en català i revistes considerades d’esquerres. Es va casar amb el seu oncle, catorze anys major que ella, que havia tornat d’Argentina amb una bona renta, fets que també li ocorren a Aloma dins del llibre. Mercè Rodoreda va trobar en l’escriptura una manera d’expressar-se, i amb les seues paraules, el llibre «reflecteix el que l’autor porta a dintre sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast» .

La novel·la ens introdueix la casa on viu Aloma, situada a Barcelona, que òrfena de pares es queda amb el seu germà Joan, la dona d’aquest, Anna, i el nebot, el xicotet Dani, després que el germà major es suïcidara. Així, amb la facilitat de qui traça línies imaginàries a l’aire, Rodoreda va construir tot un món, senzill en aparença i complex en la introspecció, on col·locaria a la peculiar protagonista Aloma, una jove solitària, pensativa i amb les il·lusions pròpies de l’edat. Malgrat que Rodoreda no escriu una història èpica, ens trobem davant d’un llibre molt ben construït, tan metafòricament com sentimentalment.

Aloma es descriu com una protagonista acomplexada, amb una necessitat de ser volguda que quasi arriba a danyar el lector, i l’autora aconsegueix transmetre l’angoixa que l’acompanya amb xicotetes reflexions o fets al llibre, sense buscar la llàgrima fàcil. És difícil escriure els sentiments que caracteritzen a la joventut, sobre sentir-se incompresa i poc estimada al món, però Rodoreda ho fa de luxe amb el personatge d’Aloma. El germà d’Anna, Robert, apareixerà des d’Amèrica per quedar-se uns dies amb la família, un home que ens presenten sense passat, però que s’estableix en el llibre com un canvi en la vida d’Aloma des del principi. Al port ja veiem un principi d’aquest gir quan Aloma decideix quedar-se darrere dels homes mentre caminen, però és aleshores quan Robert es gira i l’espera, marcant una diferència amb la resta.

Aloma té la sensació que no importa, que la seua presència és irrellevant i que no és ningú al costat de la gent que la rodeja. Inclús l’autora materialitza aquesta impressió d’ella mateixa en un capítol quasi dolorós. Rodoreda ens presenta a Coral, una dona que desprén simpatia i sensualitat, i posant-la al costat d’Aloma, aquesta s’adona de totes les mancances que té ella en comparació. Aloma s’observa en un mirall distorsionat, on cap persona l’ha de voler com a primera opció si existeix sempre una altra millor. Per tant, es queda immediatament en una posició d’inferioritat, culminant en una enveja o malícia cap a la dona que poc a vore té en Coral, sinó en ella mateixa.

Podríem convertir-nos en arquitectes per tractar de definir Aloma, perquè tot el que hem comentat abans té especial rellevància si parlem de l’estructura completa a partir de la qual es manté sostinguda la protagonista. Ens trobem quatre pilars clau, que bé podrien tractar-se de les Quatre columnes de Puig i Cadafalch a Barcelona, quatre pilars amb els quals Rodoreda ha aconseguit que Aloma en un principi no s’enfonse, i tinga les il·lusions pròpies de qui encara no ha patit el desengany del temps. Un d’ells es tracta del seu germà Joan, una persona que viu egoistament preocupat del seu plaer i món. També trobem Dani, el nebot, que es convertirà en el segon pilar d’Aloma, en una mena de paral·lelisme amb el germà que es va suïcidar, que va abandonar la família. Ambdós es deien de la mateixa forma, fet que intensifica encara més si es pot la sensació d’absència i de buidor que té la protagonista.

Seguidament, i de manera prou més clara, la tercera columna l’establirà Robert. Robert representa la il·lusió complida, la necessitat que té Aloma de ser estimada, l’arribada d’un amor que no creu merèixer. Hem de mencionar el joc que utilitza Mercè Rodoreda amb les frases d’altres autors que introdueix al principi de cada capítol, i ens dona part de la percepció que va tenint Aloma de la realitat: “Maleït aquell qui, en els primers moments d’una unió amorosa, no cregui que aquesta unió ha d’ésser eterna” (Benjamí Constant, Adolf). Aloma viu la il·lusió que caracteritza una etapa on es combina la novetat, el suport i la innocència del moment en una història que s’enfonsa en les profunditats de l’ànima jove.

Encara que l’autora ens ha donat la premissa que Aloma sembla un personatge feble, però s’enfronta a una vida trista, que es contraposa a un element que apareix de manera recurrent en la novel·la des del principi, i és la soledat absoluta, l’absència, la pèrdua d’aquesta vida trista: la mort. “De vegades penses que no saps viure. O t’imagines que n’hi ha que són feliços i aleshores tot els sembla més bonic: potser un dia o l’altre et tocarà”.

En conclusió, les columnes que subjecten la protagonista signifiquen la vertebració total d’una història molt personal. És evident que els llibres només són un reflex dels pensaments de l’autor, que la lluita per una distinció entre l’escriptor i el seu text és en moltes ocasions absurda, o difícil, però en el cas de Rodoreda simplement no és factible. Ens acosta als seus sentiments en forma de prosa, i és difícil no sentir que voldries donar a Aloma tot el que ha desitjat, i allunyar-la d’una realitat tan decebedora.

Com últim apunt, sembla important parlar del context en què es desenvolupa el llibre, i és que hi ha suficients referències al paper de la dona dins d’aquest per a incidir en el feminisme que s’estava desenvolupant als anys trenta. Rodoreda utilitza el llibre per a senyalar en multitud d’ocasions la seua reivindicació cap al paper de la dona, com aquests matrimonis a voltes es materialitzen perquè la dona s’encarregue del menjar i la roba. Amb Mercè Rodoreda no trobem només una articulació quasi perfecta de la psicologia dels personatges, una construcció redona del món interior i exterior i dels elements que l’articulen, sinó també trobem una dona que començava a mostrar la seua realitat, i reivindicar allò que li semblava important traslladar al paper, amb un resultat exquisit.