“És el mercat, amic”. Aquestes van ser les paraules amb les quals l’antic director de Fons Monetari Internacional, Rodrigo Rato, es defensava davant les acusacions de corrupció en el Congrés dels Diputats. Aquesta frase que qualsevol podria entendre com una simple i banal excusa, adquireix una càrrega ideològica que va molt per damunt del que pretén ser. És definitòria d’un món actual, en el qual el denominat com a “mercat”, ha adquirit tal poder que ha aconseguit desterrar a la resta de les esferes socials d’una primera línia de rellevància, determinant que l’única relació que importa entre els individus és l’econòmica, una relació que acaba per sobreposar-se a la resta d’interessos, arribant a sotmetre i doblegar als individus davant aquesta.
Segurament siga sota aquesta concepció com podem entendre el món actual. Un món dominat per les relacions de mercat. Un món en el qual tots els llaços socials que abans existien, es trenquen. El que havien sigut els grans Estats de Benestar construïts després de la Segona Guerra Mundial es dilueixen i, parafrasejant a Margaret Thatcher, “la societat ha deixat de ser una cosa existent, quedant la família i els individus com a única realitat a la qual aferrar-nos”.
És aquesta complexitat històrica la que ens fa poder parlar d’un canvi de paradigma, el desenvolupament d’un liberalisme evolucionat que, sens dubte, tenia la seua arrel en successos anteriors. Un nou model que havia passat per diferents fases de desenvolupament fins que arriba a quedar establert com el sistema hegemònic, donant-se el desencadenament de diferents processos que ens han portat fins a la situació actual. Per tot això, sorgeix la necessitat d’aprofundir en aquestes arrels per a poder comprendre el desenvolupament d’aquest, entenent d’on sorgeix aquest model i quins són els elements que va acabar imposant per a quedar imposat com l’hegemonia dominant de la nostra època.
No és sense Hayek, l’autor que podria considerar-se pare d’aquesta teoria, sense el qual pot entendre’s l’existència del Neoliberalisme. Entendre la teoria de Hayek passa pel que fins i tot podria considerar-se com un revisionisme del que fins llavors havia sigut el liberalisme des del seu començament, portant a aquesta idea fins a un punt que no havia explorat. Hayek estableix una línia en el pensament liberal que desfà al liberalisme de tot llaç col·lectiu per a quedar centrat exclusivament en l’individu. Es desfà d’eixes concepcions liberals inicials fonamentades en la necessitat d’una millora col·lectiva que buscaven la reforma d’un model que s’assumia com a imperfecte, que havia de ser corregit, i defineix eixa acció individual com l’única forma de funcionament social, determinant el model que abans havia de ser corregit.
Per a dir això, part del punt de vista en el qual les accions col·lectives porten a la imposició d’una forma d’entendre el món sobre l’individu, fent desaparéixer tota la capacitat d’aquest i acabant per sotmetre al mateix a totes les condicions col·lectives. Això ho fa front al que ell havia denominat com els grans models Totalitaris, ja siga per l’URSS o l’Alemanya Nazi, la qual és prou discutible, però això ens portaria a un altre tema.
És sota aquesta concepció, sota la qual es crea la regulació de tot model social que acaba basant-se en un únic punt, l’establiment de l’individu com a centre de tot, reforçant aquesta posició des de l’economia, creant una relació entre tots dos en la qual s’imposa la visió d’un món econòmic com a percepció pròpia d’aquest. Això fa que la resta de les qüestions queden com una cosa aïllada, amb la intenció de construir un mur fronterer enfront de les altres esferes de la societat que impedisca que cap de les parts toque a l’altra, oblidant una cosa elemental: la societat no deixa de ser el resultat de l’entrellaçament de totes eixes coses. Si passa a separar-se una esfera d’una altra deixa d’entendre’s el que succeeix en ella. Per dir-ho en altres termes, utilitzant una concepció de Karl Polanyi, un model econòmic determinat, acaba per generar un model social afí a aquest. Per tant, tot aquest model que Hayek defineix com una cosa econòmica, no deixa de ser alguna cosa que acaba per dominar totes eixes esferes que es pretenien com a separades. Economia i societat són alguna cosa que inevitablement van juntes, i això no queda clar si és alguna cosa que el propi Hayek ignora, o estableix a propòsit sota aquesta distinció, sabent que el gran benefici d’això acabarà per recaure en aquells que tenen més privilegis dins d’aquell sistema econòmic dominant, deixant d’un costat a aquells que mai van disposar d’un benefici d’aquest.
Per molt desencertat que puga semblar aquesta anàlisi de Hayek, acaba per ser un avançament al seu temps. El que semblava una anàlisi descriptiva, passa a ser una argumentació de com havia de confeccionar-se el món. Aquesta visió que en el seu principi va quedar desacreditada i ignorada pels corrents dominants, va passar a quedar reclosa en l’ombra, alimentant-se i formant-se, esperant el seu moment per a acabar apareixent, imposant tot el que havia sigut ignorat en el seu moment com aquesta nova visió hegemònica.
És així com aquesta visió neoliberal crea tota la base teòrica de l’individualisme social que hui és dominant, establint un marc de pensament que, en el seu terreny de superestructura genera una línia de debat de la qual no aconseguim eixir. Unes normes prefixades que sembla que tots acceptem des d’un inici, impedint que anem més enllà de les que aquestes ens permeten. Passem d’un món basat en “gran veritats” a un món amb “una veritat per cadascuna de les persones”, trencant amb les certeses anteriors per a veure’ns submergits en aquest nou món d’incertesa, en el qual no queda res al que aferrar-se fora d’un mateix.
En definitiva, aquest és l’inici del que hui dia hem assumit com una cosa pròpia i inquebrantable, que no solament té a veure amb un model social i polític, sinó que ens ha fet pensar-nos com a individus dins d’un món en el qual només tenim als “nostres” (família) per a ajudar-nos, mentre ens veiem confrontats a tota la resta. Un model que fins fa ben poc semblava no poder ser qüestionat, ja que la seua lògica impedia que el que havia existit fins llavors quedara com una cosa descatalogada, que ja no podia entendre’s sota aquesta nova visió. Un model que fins i tot veient les contradiccions que aquest genera en la seua base material, construint una de les majors desigualtats històriques, sembla no poder ser confrontat. Un model que t’obliga a acceptar els seus dogmes per a discutir-lo, fent de tot procés una història d’amor, en la qual el problema sempre ha sigut i va ser el mateix des del principi, una història en la qual el concepte d’amor sempre va estar equivocat.