Eren quasi les nou del matí, anava cap a l’emissora Ràdio Kanal Barcelona on, a partir de les deu, fèiem un programa d’entreteniment amb la gent de Revista Mirall. El meu trajecte recorria la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb la Rambla de Catalunuya, i recordo com si fos ara la sorpresa de veure un nombre superior a l’habitual d’agents a les portes del Departament d’Economia mentre quatre curiosos s’hi apropaven. Vaig enviar un parell de fotos al grup de whatsapp de La República -abans el directe.cat-: “Hi ha moviment a Economia, sabeu si passa quelcom?”. Ningú en sabia res, com tampoc els programes matinals.
Restaven pocs minuts per començar el programa de ràdio, potser vint, i whatsapp ja bullia amb tot d’ubicacions on la Policia Nacional i/o la Guardia Civil estava actuant per frenar la celebració del referèndum. Vam capgirar el programa, ja no era d’entreteniment sinó d’informació en pro de la mobilització. Per antena explicàvem en directe les ubicacions, on calia concentrar esforços, i sobretot, recordar l’excepcionalitat del moment. Després de 50:02 minuts, tancàvem l’edició afirmant que la desobediència ens farà lliures.
Sortim de l’emissora i emprenem el camí cap al Departament d’Economia. Abans, a les portes del Departament de Vicepresidència i de l’Institut Català de Finances (635 de la Gran Via), topem amb un furgó, un cotxe patrulla i agents que acordonaven la zona. No ens aturem. Un riu de ciutadans seguien els mateixos passos que nosaltres. Estelades i banderes negres s’aplegaven a l’entrada de la Conselleria. L’ambient s’escalfava mentre Joan Tardà, des de les portes, deia a pulmó que l’actitud de resistència pacífica havia d’imperar en una jornada que acabaria sent maratoniana. Uns primers manifestants pujaven sobre el cotxe de la Guardia Civil, en algun moment, aprofitant els càntics, hi saltaven seguint el ritme de la música. Davant la passivitat dels agents, els fotoperiodistes, sí, els fotoperiodistes, van aprofitar aquest vehicle per guanyar perspectiva i immortalitzar el moment. La calor d’aquell matí del 20 de setembre va combregar amb el neguit d’uns ciutadans que interpretaven l’actuació com un atac a les institucions catalanes. Ara, a llebre passada, sabem que aquell dispositiu serviria per justificar uns delictes que mai es varen produir.
L’Assemblea Nacional Catalana es presenta amb els seus voluntaris, cal posar ordre -d’això a Catalunya en sabem molt- i improvisen un cordó de seguretat. Els agents de la Guardia Civil es mouen amb el mateix marge de llibertat que qualsevol agent dels Mossos d’Esquadra que vol fer les seves tasques. El registre s’allarga, i entre els manifestants comencen a córrer els primers titulars: “Els estan detenint! Els tenen emmanillats”. Cal mantenir la calma, sobretot del sector que clama per entrar. Per això tenim els Jordis.
Els discursos són coneguts, les proclames per desconvocar la manifestació encara ressonen. Era tard, molt tard, i varen pujar sobre el cotxe de la Guardia Civil perquè les seves crides arribessin a més gent, ja que a peu de carrer i amb un megàfon amb prou feines superaven els primers 10 metres d’aquell bullici de gent. Però ja havien caigut a la trampa, una trampa matussera per tancar dos líders de la societat civil que ara són, a ulls del jutge Llarena, una mena de Rambos armats que varen atrinxerar la comitiva judicial. El que varen fer és equiparable a “una presa d’ostatges amb trets a l’aire” (sic). Dos homes de pau, amb proclames de pau, considerats com dos veterans de la guerra del Vietnam que fa més d’onze mesos que resten empresonats per uns delictes que la justícia belga i alemanya neguen.
A la Rambla de Catalunya amb la Gran Via no hi havia una rebel·lió, allò era una festa major. Quan va caure la nit la Casa Pia Batlló donava la benvinguda a la República catalana amb petards, música i reivindicació que canalitzaven la primera expressió de desobediència d’un moviment que avui, qüestionat sobre què passaria si es despertés, de nou, en el 20 de setembre del 2017 o en l’1 d’octubre del 2017 afirma, sense temor, que hi tornaria a ser. Que aniria a la Conselleria, que defensaria els col·legis. Malaguanyats els qui creguin que amb la mentida d’un judici polític poden derrotar un moviment o intentin ensorrar dos homes de pau com són els Jordis.
Hom només pot entendre l’empresonament dels Jordis i el muntatge de la seva causa com un exercici de realitat virtual que supera la comprensió dels mortals. Llarena és un superjutge fent oposicions per esdevenir l’autor d’un videojoc de rol on els qui tenen clavells van armats, mentre els qui carreguen amb porres esdevenen insignes representants de la llibertat i la democràcia. És la mínima expressió d’una putrefacció judicial que beu del franquisme encara per depurar. Marxem.
