L’independentisme polític està molt dèbil

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Si alguna conclusió podem extreure de la carta del president d’ERC i vicepresident legítim de la Generalitat, Oriol Junqueras, és que l’independentisme polític viu en una posició molt dèbil. El text, que s’ha de llegir en clau interna, ha despertat les reaccions de trinxera de totes les parts amb un actor popular i conegut: l’hiperventilat.

Aquest concepte, que el trobo desafortunat en totes les seves interpretacions perquè no és més que reduir a l’absurd una opinió, manca d’una comprensió per parts dels qui l’utilitzen molt més preocupant que les afirmacions que fan aquells “quatre sorollosos sense raó”. Sovint s’intenta identificar l’hiperventilat com aquell/a que veu en el xoc la via per avançar. Si no recordeu malament, qui fou titllada d’hiperventilada fa quatre anys era l’aleshores presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, que va exigir al president de la Generalitat, Artur Mas, que posés les urnes: “President, posi les urnes”. El temps parla per si sol.

Que una carta, que diu concretament que ERC va salvar l’1-O el mes de juliol -sí, quan els únics consellers que van saltar de l’executiu català varen ser els del PDeCAT i Puigdemont va encarregar a Junqueras l’organització- hagi tingut aquesta deriva pistolera entre polítics i tuitaires és l’exemple més explícit de la debilitat amb la qual es troba l’independentisme. Una feblesa on aquells que semblaven donar una anàlisi des de dins dels partits amb una perspectiva oberta i crítica, ara s’apunten a les tesis més reaccionàries per dissimular les seves vergonyes. Una imatge pública de defalliment on, fins i tot, els missatgers que informen dels fets són culpables d’explicar dels seus errors.

Quan un se sent dèbil, la reacció més habitual és la de carregar contra tot i tothom de la mateixa manera que un lleó ferit es defensa amb les seves urpes. Una actitud que provoca que acabis veient el teu aliat, amb qui comparteixes un objectiu comú, com un adversari mentre l’enemic prepara les armes. L’independentisme avui està molt dèbil, sobretot quan ERC, PDeCAT i Junts per Catalunya s’estomaquen per veure qui fou el messies que va fer possible el referèndum de l’1-O. Ets fort quan veus que els fets d’octubre varen ser possibles gràcies a la col·laboració de més de tres partits, dels milers de ciutadans organitzats per tenir col·legis i urnes i dels dos milions de catalans que van sortir al carrer per votar i fer front a la repressió policial. Si no, que recordin quan els carrers s’omplen per demanar la llibertat i el retorn dels presos i preses, exiliats i exiliades, polítics. Allà ningú distingeix els afectats pel carnet del seu partit.

La dinàmica de buscar les diferències entre els partits, quan allò que uneix és més fort, és una inversió de temps perduda i d’un recaragolament intens. Per exemple, una mostra. La carta de Junqueras diu quelcom que ha passat desapercebut, i no és cap altra que entre les dates on el vicepresident legítim assenyala l’Estat com el culpable hi ha el 17 d’agost, dia dels atemptats de Barcelona i Cambrils. El CNI encara no ha explicat quina relació tenia amb el seu confident, l’Imam de Ripoll. Tampoc per què s’ocultava informació als Mossos d’Esquadra.

Com dèiem abans, quan algú se sent dèbil inverteix més temps a atrinxerar-se que no pas en reforçar-se amb el company de viatge. L’independentisme polític és feble, però més per iniciativa pròpia que no pas per la manca de suport social.

Joan Solé Giménez
Joan Solé Giménezhttp://www.joansole.cat/
Fundador de Revista Mirall, periodista i assessor de comunicació i relacions públiques freelance. Autor dels llibres 'Entrevistes amb el Quart Poder' i 'Cinc mirades del periodisme internacional'.