Hui es celebra la diada del 25 d’abril, una diada del País Valencià oficiosa, antigament coneguda com a Dia de Dol Nacional, durant el qual totes les senyeres de València onejaven a mitja asta. Per què? Perquè un 25 d’abril els valencians perdíem una batalla, la Batalla d’Almansa, que ens va fer perdre tot el que quasi 500 anys d’història ens havien donat: els furs, l’oficialitat de la nostra llengua i, fins i tot, la nostra pròpia existència com a regne. Aquesta batalla va estar enquadrada en un conflicte bèl·lic que ha estat molt subestimat i ignorat a la divulgació popular de la història però que té una importància excelsa no sols al País Valencià, sinó a tota Espanya i, fins i tot, al sistema d’aliances que, des de llavors, va regir Europa. Si als articles anteriors parlí sobre el naixement del Regne de València, hui els contaré com aquell va morir i va passar a la clandestinitat i la repressió, com es vam convertir en País Valencià. Hui parlem de la Guerra de Successió Espanyola.
Posem-nos en situació. Aquesta era la situació a la Monarquia Hispànica a finals del s.XVII: Al Rei, Carles II, li faltava una bollideta (bé, no estava tan boig ni tan posseït pel Dimoni com diuen, però això ja us ho contaré un altre dia, que, si no, no avancem). Tothom tenia clar que aquell no anava a ser capaç de fecundar cap dona, així que s’obria la porta a una crisi successòria. Com açò podria ser un problema, van aparèixer dos grans monarques europeus per “ajudar” a solucionar aquest conflicte. La cosa és que els dos volien el mateix i tenien, en realitat, els mateixos drets. El primer d’ells, Leopold I d’Àustria, Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, era cosí germà del Rei i reclamava el seu dret a heretar el tron (en cas de que hagués passat, s’hauria tornar a formar una unió personal entre el Sacre Imperi i les Espanya com amb Carles I d’Espanya i V d’Alemanya). L’altre pretenent era Lluís XIV de França, també cosí germà de Carles II i que reclamava el tron per al seu fill Lluís de França, el Gran Delfí. Encara que pot parèixer que era tot un problema entre França i Alemanya (com quasi totes les grans guerres europees que ha hagut), va més enllà: Les dos potències europees emergents, Anglaterra i les Províncies Unides (actuals Països Baixos), veien amb preocupació que una de les dos principals potències del moment (França o el Sacre Imperi) es quedaren amb el tron espanyol i trencaren la balança de poder. Per això, s’intentaren proposar mesures intermèdies: Ja en 1668, Leopold I d’Àustria va acceptar repartir-se els dominis de la Monarquia Hispànica amb els Borbons, tot i que l’anterior Rei d’Espanya, Felip IV, li havia deixat en herència (que havia de fer-se efectiva en cas de mort de Carles II sense descendència) els dominis complets.
No obstant, aquesta solució no va agradar del tot i es decidí buscar un successor de consens entre les colònies: Josep Ferran de Baviera. Aquest no era ni Borbó ni Habsburg, sinó Wittelsbach. Tant Leopold I com Lluís XIV, que s’havien mostrat dispostes a rebutjar el tron d’Espanya i cedir-lo a un hereu propi (l’Arxiduc Carles i Felip d’Anjou), van acceptar aquest nou hereu i Carles II d’Espanya el va declarar el seu successor el 1698. I tot apanyat! Doncs no, perquè el 6 de febrer de 1699, el pobre Josep Ferran de Baviera, només amb sis anyets, va morir de verola. Altra volta igual, “A vore ara què fem”, degueren pensar. Doncs es va signar el Tractat de Londres entre França i Anglaterra a primers de 1700, pel qual s’acordava que l’arxiduc Carles heretaria el tron d’Espanya excepte els dominis italians, que passarien a mans dels Borbons. Açò no va agradar a Leopold I, qui estava molt interessat en aquestos territoris.
Per si no hi haguera prou, el 28 d’abril de 1699, el Motín de los Gatos va expulsar del poder el primer ministre antiborbònic, el comte d’Oropesa, arribant el Cardenal Portocarrero al poder. Aquest va manipular el pobre Carles II fins que va aconseguir que, en octubre de 1700, aquest nomenara Felip d’Anjou com a successor.
Carles II morí l’1 de novembre de 1700 i eixe mateix dia es formà un consell de regència. Malgrat que Lluís XIV va pensar en un primer moment que seria millor acceptar el repartiment de les terres amb Àustria per tal d’evitar una guerra, finalment va acceptar el testament i va començar a governar Espanya des de Versalles. Guillem III d’Anglaterra (catòlic) no podia declarar la guerra a França per falta de suports al Parlament i, per eixe motiu, reconegué a Felip V com a Rei d’Espanya. Els francesos començaren ràpidament a controlar la Monarquia Hispànica que sols estava auto-governada de manera aparent. Amb l’arribada de Felip a Madrid el 18 de febrer de 1701 continuà la mateixa dinàmica: S’instaurà el Despacho, un grup de quatre notables favorables a la causa francesa que governaven amb el Rei, substituint el Consell d’Estat que s’havia encarregat tradicionalment d’assessorar el monarca.
El 8 de maig de 1701 les Corts de Castella juraren al nou Rei i aquest i, davant l’aliança que s’havia fraguat entre Espanya i França, Àustria comença a envair els dominis espanyols a Itàlia. Així començava oficialment la Guerra de Successió Espanyola que tingué per escenari la Península Ibèrica, Amèrica del Nord i el Centre d’Europa. No obstant, com tampoc voldria jo robar-los massa del seu temps, avui els explicaré sols com es va desenvolupar el conflicte a les terres de la Corona d’Aragó i, sobretot, al Regne de València, que és el que ens interessa avui.
Després de la Guerra dels Segadors (1640-1652), que inclús havia suposat una declaració d’independència de Catalunya en forma de república, l’autonomia dels regnes de la Corona d’Aragó, especialment el propi Comtat de Catalunya, s’havia reduït de manera notable. Malgrat l’aliança entre França i Catalunya a la citada guerra, anys després existia un fort sentiment antifrancés a la Corona d’Aragó ja que, amb el Tractat dels Pirineus (1659), les terres catalanes del Rosselló passaren a ser part del Regne de França. Amb la recuperació econòmica de finals del s.XVII, a més, havia sorgit a Catalunya i València una nova classe social que es proposava recuperar els drets històrics perduts, parle dels regeneracionistes.
A finals de 1701, Felip V jurà les Constitucions Catalanes i les Corts el juraren com a Rei, però no tot anava a ser tan fàcil. El 27 de maig de 1704 una flota anglesa intentava prendre Barcelona per la força però, en no comptar amb suport terrestre, fracassà. D’aquesta manera, es posaren en contacte amb els vigatans (regeneracionistes de la ciutat de Vic). Les negociacions anaren tan bé que el 20 de juny de 1705 es signà a Gènova enter anglesos i catalans el Pacte de Gènova, pel qual ambdues nacions acordaven un alçament contra l’Espanya borbònica i, a més, Anglaterra es comprometia a fer respectar les llibertats catalanes fins i tot si Felip V es quedava com a Rei.
En aquest clima començà a 1704 una revolta popular antisenyorial i antiborbònica al Regne de València: La Revolta dels Maulets. La ciutat de Dénia s’alçà en armes després del setge aliat a Gibraltar (setembre de 1704-març de 1705). Alzira es sumà i quan l’almirall Josep Baptista Basset desembarcà a Altea a la tardor de 1705, s’estengué oficialment la Revolta dels Maulets. L’exèrcit borbònic del Regne havia sigut enviat a defensar Barcelona i, per aquest motiu, els maulets no trobaren resistència entre Dénia i València. Els nobles borbònics i molts botiflers (partidaris dels Borbons) començaren a fugir cap a Castella. Les notícies que arribaven des del Principat de Catalunya eren meravelloses: Havien fet fora els Borbons i Carles III havia sigut nomenat rei a Barcelona. Aquest bon estat de coses feu que la rebel·lió triomfés també a Vila-real, Castelló, Vinaròs i Benicarló. A més, Basset, exercint com a virrei des de València, abolí els tributs senyorials, deixà de pagar impostos a la Corona i restablí les relacions amb les potències marítimes aliades de la causa austríaca.
No obstant, malgrat que els maulets (camperols armats) controlaven la majoria del Regne, no podien resistir els atacs de les forces borbòniques i, per això, Basset demanà ajuda a Carles III que es trobava a Barcelona. Aquest va enviar un contingent anglès sota les ordres de Lord Peterborough qui intentà posar fi als “excessos plebeus” i tornar a instaurar el règim senyorial abolit pels maulets. De fet, desallotjaren Basset de València, enviant-lo primer a Alzira i després a Xàtiva on va ser empresonat, començant una revolta popular que, als crits de “Visca Basset! Abans que Carles III!” va haver de ser durament reprimida. No obstant, finalment els valencians decidiren seguir recolzant Carles d’Àustria davant d’un Felip V que consideraven més absolutista i centralista.
A l’octubre de 1706 començaren les accions borbòniques al sud del Regne de València. El dia 11 prengueren Oriola i el dia 21, Elx. No obstant, la presència d’un fort contingent aliat a Alacant els impossibilità continuar cap al nord. Al mateix Alacant desembarcaren 8.000 holandesos de reforç el 8 de febrer de 1707 que prengueren les viles borbòniques de Xixona, Novelda, Elda i Petrer. El 8 d’abril començaren a instal·lar-se les forces aliades comandades pel comte de Galway i António Luís da Sousa a la Font de la Figuera. El dia 11 entraren a Castella per Cabdet, atacant els borbònics per la rereguarda i conquerint Montealegre del Castillo i Villena (22 d’abril). Malgrat la victòria inicial, l’exèrcit filipista encapçat pel duc de Berwick sabé esperar el moment adequat i derrotà els austriacistes a la Batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707). Després d’aquesta rotunda victòria, els exèrcits de Berwick es dividiren en dos: La primera columna (comandada pel propi Berwick) conquerí València el 8 de maig i la segona es dirigí cap al sud del Regne, arribant a Xàtiva el 3 de maig. Davant la negativa xativina a una rendició, començà un heroic setge que s’allargà fins al 6 de juny, data a la qual es va acceptar capitular amb condicions. Aquestes condicions, però, van ser ignorades pels borbònics que, malgrat haver-les acceptat, van ordenar l’assassinat de tots els participants de la defensa de la ciutat, l’exportació de la resta de la població a Castella i, per últim, l’incendi de la ciutat, que havia de servir de càstig exemplar. La defensa de Xàtiva, a la que participaren també voluntaris de la Marina, Gandia i Cocentaina, és encara a dia de hui un dels símbols del valencianisme polític. Poc a poc anaren caient la resta de nuclis de resistència, Alcoi (8 de gener de 1708), Dénia (17 de novembre de 1708) i Alacant (19 d’abril de 1709). A més, Saragossa va ser conquerida el 26 de maig de 1707, Lleida el 14 d’octubre, Tortosa el 15 de juliol de 1708 i Girona el 24 de gener de 1711. D’aquesta manera, sols resistia a la Península la ciutat de Barcelona que, finalment, va ser conquerida l’11 de setembre de 1714, rendint-se finalment Mallorca i Eivissa el 2 de juliol de 1715.
Aquesta derrota de la Corona d’Aragó suposà l’abolició dels regnes amb la promulgació dels Decrets de Nova Planta (entre 1707 i 1718), que suposaven l’annexió d’aquests regnes històrics al Regne de Castella. Açò es va fer al·legant delicte de rebel·lió (no sé de què em sona) i suposà la culminació i oficialització del procés de castellanització que existia des del s.XVI. Al principi de l’article he explicat que la Guerra de Successió va ser de gran importància per a Espanya. Doncs miren si és important que significa el naixement d’aquest Regne, ja que fins a aquell moment, Espanya no era més que un concepte geogràfic, un conjunt de regnes semi-independents com a molt, i a partir de la victòria borbònica és quan comença a existir aquest concepte d’Espanya que hui es té: Espanya és Castella i la resta som territoris assimilats. Jo no sé vostès, però jo no vull ser un territori conquerit, no vull ser una colònia ni un país de segona. És per això que crec que hauríem de rememorar amb més força aquella derrota del 25 d’abril de 1707 i fer tota la força possible per recuperar allò que és nostra. Els valencians, els catalans, mallorquins, menorquins, aragonesos…Tots aquestos pobles germans mereixem una compensació per aquesta històrica injustícia. No hem de ser més que ningú, hem de ser iguals i, de moment, no ho som. Pot ser siga moment de fer alguna cosa més que posar un quadre cap per avall. No sé, és una idea… De totes formes, molt bona diada del 25 d’abril, companys valencians i que tinguen una bona setmana!