El 8 de març el feminisme desbordava els carrers, amb centenars de milers de manifestants a les principals ciutat d’arreu del món. El moviment, un èxit global sense precedent a Catalunya i al món, amb 41 països sumats a les vagues i 177 que faran actes de mobilització o suport.

En aquest dia s’ha volgut recuperar la idea de “vaga de dones”, de milers de mestresses de casa, jubilades, dependentes, cuineres, polítiques, estudiants o administratives, que han sortit arreu del país per denunciar que encara no s’ha assolit una plena igualtat entre homes i dones.

S’ha volgut mostrar que sense les dones, el 50% de la societat, un país es paralitza. L’escletxa laboral, l’assetjament en múltiples àmbits, sigui en una oficina o sigui una gran actriu de  Hollywood. S’ha de garantir l’accés de les dones als alts càrrecs en llocs públics i privats i de poder compaginar la vida personal, com és la maternitat, amb la feina.

Mitjana mundials i regionals de dones en els parlaments, 1995 i 2018

El precedent més immediat que té a vaga de dones és el Dilluns negre de Polònia, quan desenes de milers de dones es van manifestar contra un projecte de llei que volia penalitzar l’avortament, sent finalment rebutjat tres dies després de la manifestació.

Uns pocs dies més tard, el 19 d’octubre, a Argentina es replicava amb un Dimecres negre, sortint milers de dones al carrer, després d’una setmana amb l’assassinat de set dones, exigint la fi de la violència contra les dones.  

Des d’aquell moment es va crear un grup de treball internacional, que es va reforçar amb la Marxa de les Dones a Washington, l’endemà la investidura de Donald Trump, el 21 de gener del 2017, que va tenir mobilitzar tres milions de persones d’arreu del món. El 8-M milers de dones es van manifestar en desenes de països, però ha estat en aquest, el del 2018, quan les reivindicacions s’ha situat al centre mediàtic arreu del món.

El gran precedent

Un dels referents més esmentats davant la convocatòria de la manifestació ha estat El Dia lliure de les Dones (o Divendres llarg pels homes), del 24 d’octubre del 1975, quan el 90% de les dones d’Islàndia van paralitzar el país per exigir la igualtat entre homes i dones.

Les dones no només van deixar els llocs de feina, sinó també les tasques de la llar i el cuidat dels fills per sortir al carrer. Els bancs, fàbriques, botigues i altres negocis van haver de tancar, amb els homes encarregant-se de tot allò que estaven acostumats que fessin les dones, havent de portar alguns els fills a la feina davant la tancada de moltes escoles.

Les dones tot i tenir el dret a vot des del 1915, però no tenien la plena igualtat entre homes i dones. El 1975, només 9 dones (5% del total) ocupaven escons al Parlament del país, sense reconeixement de les taques i amb una gran bretxa salarial.

La presidenta feminista

Entre les manifestants islandeses havia particularment una dona divorciada, mare soltera i progressista, Vigdis Finnbogadottir, que cinc anys després guanyaria les eleccions presidencials de l’estat i es situaria com a màxima representació del país durant setze anys (1980-1996), sent així la primera dona al món escollida cap d’Estat de forma democràtica.

En les primeres eleccions del 1980, les votacions van ser renyides, amb un 90% de participació, la futura presidenta guanyaria per només 1.600 vots més que el seu rival, Gudlaugur Thorvaldsson. Finnbogadottir tenia molts factors en contra, anant en contra de tot allò establert.

Havia estat la primera mare soltera en adoptar un fill a Islàndia, divorciada i d’esquerres, en una illa on la dreta ha governat ininterrompudament entre 1946 i 2007. Una dona independent, que havia estudiat en diverses universitats europees, directora del teatre de Reykjavík, participant en programes culturals de TV, en professora de francès i que dominava l’anglès, l’alemany i el suec.

La campanya de Finnbogadottir va estar centrada en la identitat lingüística, cultural i nacional, defensant també la igualtat entre homes i dones, el pacifisme, l’ecologia i va fer un discurs ferm en contra de les energies nuclears. Curiosament, tot i haver participat en programes televisius, el considerava el pitjor enemic de l’ésser humà i per la seva evolució.

No només la van votar sectors radicalitzats, com estudiants i agricultors, sinó sectors més moderats de la societat. El seu segon mandat – 1984 – va ser possible per falta d’altres candidats a les eleccions, en un càrrec més representatiu que executiu, tot i ser clau en èpoques de crisis.

Finnbogadottir va tenir un paper molt actiu com activista ambiental, creant diversos programes per educar els nens del país, com per exemple, sortides escolars on els nens havien de plantar arbres juntament amb la presidenta. També destacà, com a defensora del dret de les dones, la cultura i llengua islandesa, que considera el pilar més important d’una nació i va remarcar el paper de les nacions petites.

Va tenir un paper actiu en fer conèixer Islàndia i la seva gent en les reunions internacionals que va tenir, sent a més el primer president a recórrer tot el país de visites oficial i va ser la primera presidenta a reconèixer Lituània com a país independent de l’URSS. En l’últim mandat, Finnbogadottir es va enfrontar a una altra dona, Sigrun Thorsteinsdottir, obtenint el 92% dels vots.

La lluita de les dones

El 1791, Olympe de Gouges va redactar la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana, en la qual s’exigia l’assimilació legal, política i social de les dones, però va ser en el segle XIX quan el moviment es va organitzar.

En el segle XIX, en la majoria d’estats, la dona era considerada incapaç, no podia arribar a acords, tenir deutes o controlar els seus propis diners, així com tampoc tenien accés treballar a l’administració. Les dones eren tutoritzades pels marits i les solteres pel pare.

Un dels esdeveniments clau va ser la Convenció dels Drets de la Dona el 1848 a Nova York, on moltes partidàries de la lluita abolicionista de l’esclavitud es van adonar que també era necessari reclamar la igualtat entre sexes.

Una de les reivindicacions que més es van haver de lluitar va ser el sufragi femení. El 1893, Nova Zelanda va esdevenir el primer estat independent a reconèixer aquest dret, però no permetia a les dones de presentar-se a les eleccions.

Un dels moviments més actius va ser la del Regne Unit, amb accions no-violentes, com la resistència fiscal (1909-1918) amb el lema no vote, no tax (‘sense vot, no hi ha impostos’). Any rere any, l’estat confiscava una part dels béns de les sufragistes, i va arribar a haver-hi 220 dones que es van negar a pagar impostos.

El final de la Primera Guerra Mundial va fer insostenible la negació dels drets de les dones, després de l’aportació que havien fet a la guerra. El 1918, es va concedir el sufragi a les dones majors de trenta anys amb un nivell econòmic elevat i deu anys més tard es va fer universal. Tot i això, en alguns països encara trobem diferències, com en el Líban, on les dones han de demostrar l’educació bàsica per poder votar, però els homes, no.

La manifestació del 8-M no ha estat pas un punt  final de res, sinó que el moviment feminista té dècades i dècades de lluita i s’ha fet més visible. Per quedar-se.