Llei del referèndum i llei de transitorietat aprovades
Després de dues sessions maratonianes marcades per l’agror, la tensió i el filibusterisme al Parlament tenim dues lleis clau aprovades. Ara mateix hi ha les eines necessàries per a fer un referèndum on es podrà argumentar sense faltar massa a la veritat que el govern ha fet tot el que està en les seves mans perquè la votació tingui garanties i, per tant, tingui legitimitat per a aplicar-ne els resultats. Naturalment, l’oposició farà tot el que pugui perquè no sembli que sigui així i fer-ho passar per un altre nou de novembre. En qualsevol cas, val la pena recordar la llei de referèndums del Regne Unit on es va eliminar l’obligació que hi hagués una campanya tant pel sí com pel no, per a evitar que un grup minoritari pogués imposar el seu resultat a través del boicot.
La qüestió de la llei de transitorietat és un pèl més curiosa per la falta de precedents: normalment no es posen les bases per l’ordenament jurídic del nou Estat abans del mandat per a construir-lo. Ara bé, considero que no és un error per dos motius. El primer, per a tranquil·litzar la població adversa al risc: la llei de transitorietat elimina la possibilitat d’un salt al buit i garanteix que, durant uns mesos, tot continuarà, més o menys, com sempre a l’espera del procés constituent. D’altra banda, la llei de transitorietat serveix també per a tranquil·litzar l’independentisme que es malfia del govern o d’algun dels seus membres (malgrat que al sector més lopeztenista qualsevol cosa li semblarà un artifici per a guanyar temps). La llei seria, doncs, una mena de compromís creïble del govern amb el procés independentista que asseguri que es seguirà un programa de desconnexió després del referèndum, si s’obté un resultat positiu.
Valls com a exemple i preludi
La resposta de l’estat a l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica, malgrat que ja no sorprengui, ha estat una prova més de la matusseria amb la qual enfoquen el procés. Amb tot, la resposta de la ciutadania sí que ha estat sorprenent (i grata). En comptes de no fer res o indignar-se per xarxes, s’han convocat per fer mofa de la Benemèrita, donar-los clavells i acomiadant-los amb el «passi-ho bé fins a l’any que ve» com si no fossin més que una xaranga de festa major. Diuen que el pitjor insult a l’edat d’or dels duels era refusar el repte per què hom considerava l’adversari com indigne de batre’s amb ell i això vindria a ser el que ha passat davant la redacció del Vallenc. En comptes d’acovardir-nos a casa o respondre’ls amb el seu llenguatge (l’agressió) els convocants han optat per l’estratègia més feridora per un cos que, com tots els militars, encara manté aquest codi «d’honor» molt viu, no prendre-se’ls seriosament. Que la por canviï de bàndol està deixant de convertir-se en un eslògan buit i, la veritat, és un bon presagi i un bon exemple abans d’aquestes tres setmanes (i el post-referèndum). D’ocasions per a imitar-los no ens en faltaran.