Negra nit. L’autocar condueix amb diligència mentre s’allunya de l’Estadio Nacional de Xile i s’interna pels carrers de la cohibida capital. Només el brunzit del vehicle acompanya les vacil·lants respiracions dels 54 tupamaros –membres del Movimiento de Liberación Nacional d’Uruguai– que conformen el comboi.
Ningú s’atreveix a obrir la boca i mirar per la finestra és una experiència contradictòria. Allunyar-se dels soterranis de l’Estadio per gaudir de la silueta nocturna de Santiago implica el neguit i el temor de ser descobert en qualsevol moment. Per això, les mirades furtives tendien a concentrar-se sobre l’espigada figura que conduïa l’autocar.
El clavell negre. Una figura irreal, de prop més de metre noranta d’alçada i perfil romà. Deuria tocar la seixantena i les seves canes incipients ho corroboraven. Sembla mentida que en sigui el conductor. Tot i poder-se discernir un cert desgast, les seves sabates de tall anglès quarterat i el seu blazer creuat desprenen una aroma a dignitat. És l’únic dels presents que aparenta estar segur del que fa.
L’autocar no circula sol. Des que havíem partit del centre de tortura ens acompanyava un utilitari de 4 portes que de sobte es va desviar de la seva trajectòria i va prémer a fons l’accelerador. El soroll eixordador ens va posar en alerta i a l’aguait, capcots i recolzats sobre el seient del davant. Les llums es van creuar, ens van passar de llarg i del no res un parell de cotxes de carabineros van trencar la seva disciplina i es van perdre en la foscor, perseguint aquell cotxe misteriós que ens havia deixat la via lliure.
En pocs minuts vam arribar al nostre destí. Les portes es van obrir i un rápido rudimentari i amb una flaire occidental va sortir de la boca del conductor. Els companys i companyes van baixar en un tres i no res i es van plantar enfront de la façana d’un edifici de caire imperial on oscil·laven dues banderes, la cubana i la sueca. ¡Hasta mañana! Les paraules ens van colpejar silencioses i només vam tenir temps a girar-nos quan l’autocar va reprendre la marxa.
“Quan la situació és a vida o mort, no tens temps a ser diplomàtic. Tens que ser humà.”
Gustaf Harald Edelstam va ser nomenat ambaixador suec a Xile l’any 1972. S’havia guanyat el pseudònim del clavell negre per la novel·la La Pimpinela Escarlata de l’escriptora britànica d’origen hongarès, Emma Orczy. El llibre tracta sobre la vida de Sir Percy Blakeney, membre de la societat aristocràtica anglesa i conegut pel seu interès per la moda. Però Sir Percy amaga un secret, una doble identitat amb el sobrenom de la Pimpinela Escarlata, salvador dels innocents durant l’època de terror de la Revolució Francesa.
Dos dies després de l’esclat del cop militar d’Augusto Pinochet l’11 de setembre de 1973 a Xile, la Junta Militar trenca les relacions diplomàtiques amb Cuba i assalta l’ambaixada de La Habana. Edelstam, fent valer la seva immunitat diplomàtica, s’hi va desplaçar i va fer hissar la bandera sueca per evitar el conflicte armat entre els militars xilens i els cubans atrinxerats.
El 15 de setembre escorta el comboi que portarà Hortensia Bussi, muller de Salvador Allende, i altres membres de la seva família de Xile fins a Mèxic. Serà la figura clau perquè la filla d’Allende, Beatriz, es pugui acomiadar de la seva mare abans de partir a l’exili cubà. Edelstam serà, a més, l’última persona en reunir-se amb Pablo Neruda per preparar el seu exili a Mèxic, dues hores abans que el poeta entri en coma el 22 de setembre.
La seva tasca d’assistència i asil polític no li resultà nova. Durant la seva estada diplomàtica a Berlín i Oslo al llarg de la IIa Guerra Mundial Edelstam pressionà per oferir asil polític a les famílies jueves i d’aquelles persones que resistien el règim col·laboracionista noruec. Abans de ser declarat persona non grata i abandonar Xile al desembre de 1973, va tenir temps a donar asil polític a més de 500 xilens, 54 presoners uruguaians i 13 bolivians, empresonats al camp de concentració de l’Estadio Nacional.
El major Mario Lavanderos, oficial al càrrec que va permetre l’alliberament de les 54 persones tupamaros per deixar-les a les mans d’Edelstam, va ser executat el dia següent. Edelstam morí l’any 1989 i només és recordat per una petita placeta de Montevideo, gràcies a la petició de les 54 persones rescatades una nit de tardor de 1973.