Nota de l’autor: aquest text inclou una bona dosi de política ficció, fruit de converses amb amics militants del PDC, seguiment de l’actualitat política en aquest aspecte de les darreres setmanes i experiència personal en congressos.
Tarda de divendres, juliol. La comissió organitzadora arriba a lloc i comença a muntar les taules, preparar les llistes, les acreditacions i tot el que cal per fer un congrés. L’equip tècnic revisa els micròfons, les pantalles… Algú encén l’aire acondicionat. Mentrestant, arriben els participants més matiners: jubilats ociosos, militants de la JNC que han acabat els exàmens. Ventalls, safareig, petons i encaixades per un cantó i nervis per l’altre. Algun jove ha tret l’americana de l’armari, es fan petits grups on es repassen apunts, esmenes, travesses, càbales… Van arribant la resta de participants, corbates descordades dels que venen de treballar, grups de fora de Barcelona que s’han organitzat, les primeres patums amb gran aparat d’encaixades, simpatia i fotos i en definitiva, tota la fauna que ocupa un congrés d’una entitat política. Poc a poc es formen dos grups de persones, més o menys dividits per edat: per un cantó un militant resignat, que es mira amb una certa distància la refundació: en un congrés s’hi va a dir sí i poca cosa més i un altre que veu una finestra d’oportunitat que tant pot obrir-se de bat a bat com tancar-se definitivament i pensa insistir perquè sigui la primera situació. El rebedor s’omple, comença a passar gent cap a la sala on es farà la reunió. Riures més o menys nerviosos, la gent va seient per grupets: la sala està plena de gom a gom de bombolles estanques totalment diferents entre sí: algunes expectants, d’altres cíniques, d’altres, patidores.
Els inicis dels congressos són com una muntanya russa: la vagoneta comença el recorregut, amb crits de “Va, calleu!”, la mesa ocupa el seu lloc i demana silenci. la pujada és el ritual de votar l’ordre del dia, una acta que no s’ha llegit ningú, vota la mesa i per fi s’entra en matèria, i no saps si anirà ràpid o a poc a poc, si els loopings són tant temibles com sembla o si serà en aquella giragonsa innocent on desitjaràs no haver mai nascut.
La primera baixada és previsible: l’encarregat de la comissió del nom del nou partit proposa Junts per Catalunya i Catalans Convergents. La reacció és freda per no dir glaçada. Els sectors més il·lusos ho reben amb decepció. Els cínics, amb un somriure com dient, no hi ha res a fer. Són pocs els que hi estan d’acord. Aquí les coses deixen d’anar segons el guió previst quan algun membre de certa alçada digui una paraula tant empolsinada com senzilla, que molta gent no havia sentit mai en aquest context: “no”. I la vagoneta va agafant velocitat. Procés participatiu, qui s’ha inventat aquests noms? Ni parlar-ne! Tant que parlem de decidir… El president de la mesa està aclaparat: això no estava previst, els congressos de convergència eren tranquils, només calia donar quatre paraules i para de comptar… i ara posats a triar entre això i pasturar tigres, demana on tenen el gaiato guardat. Demana respecte, els noms els ha triat una empresa, això funciona sempre, però els militants no es fan enrere. Se succeeixen paraula rere paraula, se senten rumors prohibits… Davant del caos, la mesa aixeca la sessió. Que aquesta nit la comissió es reuneixi i ja en parlarem demà. La gent marxa a sopar i caldran moltes cerveses per païr el que ha passat. Damunt de cada taula, un interrogant enorme.
L’endemà. Citant Terry Pratchett, una muntanya la pugen per primer cop una partida d’alpinistes experts ben equipats. Al cap de pocs anys, hi pugen àvies amb la cistella i el joc de te. S’ha trencat un tabú irrompible, qui sap quin altre es podria trencar. I la gent li ha anat agafant el gust a això de dir la seva. Com un desglaç, les aigües es comencen a moure i baixen cada cop més ràpid. Les ganes de dir la seva s’acumulen. Els peixos grossos estan inquiets, què en sortirà, a qui s’endurà per davant aquesta riuada? Mentrestant, torna a començar el ritual d’ahir: amb badalls i cares de son, cap corbata, algunes ulleres de sol… L’habitual en una segona jornada congressual. Recomença el debat de noms: Partit Nacional Català, Més per Catalunya, Partit Demòcrata Català… Algunes -poques- intervencions i, per fi, voten. L’opció escollida és la darrera, amb pocs vots de diferència. A la primera fila, Mas fa cara de pòquer, Puigdemont s’eixuga la suor i, en definitiva, excepte Marc Guerrero i alguns joves més, ningú està gaire tranquil: confiaven en el militant pujolista, el ni esquerres ni dretes: Catalunya, el que obeia sense dubtar les consignes de dalt… i no n’han fet prous. No han arribat? Tenien mal de peus i no han vingut al congrés, s’han adormit… o la terrible premissa, la que els fa por plantejar-se: els han convençut? Les coses no havien d’anar així punyeta! Som (encara) Convergència, no la CUP! Això sembla el congrés d’ERC del 2008… I ningú sap què fer. A la pausa del cafè hi ha nervis i alegria continguda. La primera batalla contra l’anquilosament pujolista està guanyada, però on anem a partir d’ara? Liberals, els autoanomenats socialdemòcrates… estan encarant el que esperen que sigui la batalla ideològica definitiva, algú sortirà victoriós i l’altre derrotat, i sembla que els primers duen força avantatge, van ser ells els que van marcar terreny amb el debat de noms i ja se sap que qui du la iniciativa les té totes per guanyar. Amb tot, el debat ideològic serà més tranquil, els noms aixequen moltes més passions.
Ideologia era una paraula prohibida a CiU i, per extensió a CDC. Era una cosa lleugerament desagradable que els passava als altres partits: ells eren Catalunya, ni de dretes ni d’esquerres, representaven el país. La ideologia convergent es mirava amb l’acció de govern, però la seva comunicació política era volgudament ambigua fins a dia d’avui. Un catch-all nacionalista que mirava de ventilar l’olor de carquinyoli sucat en vi ranci, però amb el retrat de l’avi a la paret. Que feia política liberal i s’enmirallava en Holanda i Dinamarca, que era independentista però on hi cabien no independentistes… Podríem dir que des del congrés fundacional fins avui, podríem resumir-ho en un enorme tu ja m’entens. Però tornem al congrés. Sembla que es farà, o es voldrà fer, més feina de portes endins que de portes enfora: incompatibilitat de càrrecs, més participació de la militància… i l’afegit dels canvis cosmètics: passar de militant a associat (d’això se’n diu començar amb bon peu la relació amb el propi partit) i alguna cosa més. A nivell ideològic, vosaltres decidireu si us sorprèn o no, es serveix una ració del plat preferit dels bons convergents: perdiu marejada. La intensitat del debat sobre noms del divendres feia esperar propostes molt més guerreres, però la DUI es queda al congelador, l’etiqueta de social-liberal, que vol dir tantes coses i, si es vol, no en vol dir cap, no fa presagiar gaire res de bo i, com a cirereta del pastís, un grup de liberals (ni més ni menys), proposa definir el partit com republicà i humanista. Curiós, si més no. I es clou el congrés i tothom en surt content: uns amb il·lusió i d’altres alleujats. El lector ja s’imagina qui és qui.
I comença la segona part, on s’escolliran els grans timoners d’aquest nou i ambiciós projecte. Una segona part que es clourà poques hores o dies abans, si tot va sobre el previst, de que el primer associat tiri la papereta. Per bé o per mal, l’elecció de càrrecs dels congressos és la coronació amb branques de llor del guanyador de la batalla precongressual, que es lluita en despatxos, restaurants i grups de whatsapp. Tothom sap que existeix però no ho diu ningú. I moltes vegades depèn d’una catxa si la cosa acaba amb un consens, un compromís o algú que s’en va cap a casa amb la cua entre cames i covant venjança. I a l’executiu tot va segons el previst. Ningú gosa plantar cara al ticket presidencial de Mas i Munté i l’única executiva “alternativa” al grup de Pascal no tenia cap possibilitat de guanyar. L’executiva de Pascal queda en la línia de les darreres jornades: una renovació còmoda i tranquil·la. Les polítiques de recerca de competitivitat basada en líders ben formats i treball precari queden al mateix armari que la democràcia cristiana clàssica i la concertació social del pujolisme, però sense oblidar mai del tot el passat, incloent els vicis que comentàvem al paràgraf anterior. Així, són líders joves però convergents, renovadors però amb la benedicció dels pares etcètera.
Les sorpreses, però, no s’acaben, i ens la fa, sorpresa al quadrat, la pugna pel càrrec que menys ens esperàvem. Si pregunteu a vint persones interessades per la política, el nom dels presidents dels consells nacionals dels partits amb representació parlamentària a Catalunya i rebreu vint arronsades d’espatlles; per regla general, el president del consell nacional és un militant de consens, algun exmembre de l’executiva nacional que hagi deixat un bon gust de la boca o quelcom similar. Una campanya per xarxes com la que hem vist és, com a mínim, inaudita a casa nostra. I la sorpresa, com hem dit, és al quadrat perquè el candidat amb la benedicció de Mas, Santi Vila, possible substitut del venerable Xavier Trias, és derrotat per la mínima per Mercè Conesa, representant d’aquest sector renovador però no gaire, i s’ha estimat més llençar la tovallola que patir un KO tècnic. Els perquès de tot plegat volen molta més investigació que publicarem més endavant.
I mentrestant què? Doncs probablement ni canvi lampedusià ni revolució total. Mas no marxa però Turull no té cap càrrec. Conesa ocupa la presidència del Consell Nacional, però el programa no canvia tant com tothom es pensava. En un partit on els lideratges són tant importants, això pot anar en moltes direccions diferents. El temps i l’acció política diran. Mentrestant, els militants que planejaven seguiran planejant; els que calculaven, calculant, i els que es queixaven, queixant-se. Hi ha certes coses que no canvien.