Autor: Pau Vall
El debat polític dels últims dies ―i qui sap si el de les properes setmanes― gira al voltant de la investidura (o no) d’Artur Mas com a president de la Generalitat. Com ja es va poder veure en el primer debat d’investidura, els resultats electorals del 27S no van donar una majoria absoluta a la candidatura de Junts pel Sí (JxSí), fet pel qual està obligada a pactar amb alguna de les altres forces de la cambra la investidura del nou president. Atès el caire plebiscitari de les eleccions i la majoria d’escons independentistes, sembla evident que l’única sortida és un pacte entre JxSí i la CUP. Artur Mas és el candidat de la força amb més escons, fet que ha portat la presidenta de la cambra catalana a proposar-lo com a candidat a la presidència, però la CUP ha insistit durant tota la campanya que no el farien president. Davant aquest escenari enrocat, s’han fet alguns comentaris poc acurats sobre les causes que legitimen o no la reelecció d’Artur Mas.
Cap de llista. La majoria dels partits polítics van denunciar durant la campanya que era inaudit que el candidat a la presidència no encapçalés la seva llista electoral. Si bé és cert que informalment s’assumeix que el cap de llista és el candidat a presidir la Generalitat, no hi ha cap requeriment legal que així ho indiqui, ja que l’únic requisit per ser president de la Generalitat és haver estat elegit diputat. Aquesta crítica té un deix de centralisme ―català, en aquest cas― ja que sembla pressuposar que només el cap de llista per la província de Barcelona podria ser president a la Generalitat. No podrien ser candidats a presidir la Generalitat els caps de llista per les altres circumscripcions? La resposta sembla clara i, legítimament, un partit ha de poder triar qualsevol dels seus diputats com a candidat a la presidència. Per tant, negar-se a investir algú perquè no encapçalava la llista electoral és, com a mínim, un argument feble.
No ens representa. Un comentari més estès té a veure amb el fet que el president Mas representa un extrem de les preferències del sobiranisme. Antonio Baños defensava que “si Mas ha estat en un extrem ideològic i la CUP a l’altre, no pot ser que la figura estigui en un dels extrems” i, per tant, caldria buscar algú que representi el terme mig ―el que els politòlegs en diríem un candidat a la mediana. Aquest argument és bàsicament fals perquè la posició ideològica d’un candidat no és un element central en les lògiques coalicionals a l’hora de triar un president. Les coalicions generalment es caracteritzen per prioritzar que les polítiques del govern se situïn a la mediana de les preferències dels diferents partits i no tant que qui ocupi cada posició representi aquesta mediana.* Així, a ningú se li hauria acudit dir que Carod-Rovira havia de ser el president de la Generalitat perquè era el candidat a cavall del centre-esquerre del PSC i l’esquerra radical que representava ICV-EUiA l’any 2003. La decisió sobre qui ocupa cada càrrec generalment és un element intern de partit ―tot i que és cert que se sol negociar entre partits la idoneïtat del nomenament. Els càrrecs se solen repartir proporcionalment (seguint la llei de Gamson) i els partits més grans habitualment es queden amb els més rellevants, com la presidència i les finances.
La llista més votada. Aquest darrer apunt, però, no necessàriament reforça la visió d’alguns sectors de JxSí, que consideren que el partit més votat té dret a elegir el president. Tal com introduïa en un article anterior, no sempre el president prové del partit més votat de la coalició. A nivell autonòmic, Miguel Ángel Revilla va presidir una coalició amb el PSOE quan aquest partit tenia més escons, també Willem Drees va ser primer ministre holandès als anys 40 sent membre del segon partit de la coalició. Fins i tot, si anem al terreny de la ficció, la magnífica sèrie danesa Borgen retrata les dificultats d’una primera ministra de Dinamarca que encapçala un govern del qual el seu partit és soci minoritari. Aquests exemples mostren que ser el més gran ajuda a triar el millor tros del pastís, però no sempre.
Més enllà de la idoneïtat o no que el president Artur Mas sigui reelegit, l’experiència ens mostra que algunes justificacions que es fan per part dels defensors i detractors de la reelecció no tenen fonament des de la perspectiva politològica. La CUP no pot negar-se a investir Mas pel fet que no encapçalés la llista. Així com tampoc seria vàlid l’argument de la llunyania ideològica amb el president Mas, sempre que el president es comprometés amb un programa a cavall de les preferències dels dos partits. Un bon acord programàtic (i creïble per ambdues parts) podria superar els costos de reelegir un president ideològicament allunyat. I, evidentment, el fet que JxSí hagi sigut la llista més votada no l’habilita directament a elegir el president de la Generalitat; la manca de majoria obliga al pacte, i no en totes les coalicions el president l’elegeix el partit més gran.
Els arguments anteriors no pretenen justificar que la CUP ha de votar la proposta de fer Artur Mas president. És plenament legítim que no ho facin si aquesta era una de les seves promeses electorals ―i, tal i com explicaven els membres de El Pati Descobert en un article anterior, és electoralment racional per a la CUP no votar a favor de la reelecció―, però llavors aquesta és l’única raó que poden esgrimir. La divergència ideològica no és, per se, un argument vàlid per no donar-li suport. Com tampoc ho és l’argument que els 62 diputats de JxSí valen més que els 10 de la CUP. La fragmentació política força al pacte i els dos partits independentistes hauran d’arribar a un acord sobre la presidència per donar resposta al caràcter plebiscitari de les eleccions. Però per arribar a bon port, cal tenir present que les preferències i la seva rellevància sovint importen més que el nombre de diputats, i en els acords coalicionals pactar sempre implica renúncies en allò menys important per assolir els objectius primordials. El nomenament del futur president de la Generalitat dependrà, per tant, de la importància que doni cada partit al factor personal i a l’ideològic. En els propers dies veurem quin factor és més important per a cada partit.
* Un mecanisme de control habitual és que el vicepresident o el segon càrrec en importància dins de cada departament sigui d’un partit diferent, per evitar que s’apliquin polítiques diferents a les acordades per la coalició.
Pau Vall és politòleg per la UPF i actualment cursa el MSc Political Science and Political Economy a la London School of Economics gràcies a una beca de La Caixa