Moltes gràcies a en Carlos Delclos, que em va suggerir el terme i m’ha donat permís per a fer-lo servir

Les start-up estan de moda. Qui més qui menys coneix algú que treballa en alguna empresa d’aquest tipus, o fins i tot qui n’ha fundat. La seva definició, tot i que sempre hi ha qui la discuteix, és, més o menys, una empresa fundada per un petit grup de persones (o una de sola) amb relativament poc capital però que creix molt ràpidament i en cosa de pocs anys o bé s’estabilitza i es converteix en una empresa tradicional (els socis capitalistes es desentenen més o menys de la gestió, el creixement és molt menys ràpid, etcètera) o, com és molt més comú, es ven a una empresa tradicional que veu un potencial per a explotar el negoci mentre els antics propietaris corren a crear-ne de noves.

I què té a veure això amb la política i els partits? Fa no massa, vaig veure per les xarxes socials una reflexió curiosa: en la política espanyola i catalana els partits triomfadors s’assemblen cada cop més a les start-ups. I donant-li voltes vaig pensar que tenia prou raó. Des de les eleccions europees, si fa no fa, s’han succeït partits revelació a una velocitat vertiginosa. I si no, mireu. Després de les eleccions europees, Podemos creix espectacularment a les enquestes, però desapareix ràpidament quan Ciutadans, no ho oblidem, amb l’ajut de televisions públiques i privades, comença el seu creixement exponencial. Ciutadans no és, ni molt menys, un partit nou (porta des del 2006 corrent per Catalunya), però actua de manera similar, potenciant la idea de novetat, amb una inversió en comunicació salvatge. De tota manera, l’entusiasme per ambdós partits s’ha refredat força i, a les eleccions municipals, entre els grans triomfadors trobem coalicions d’esquerres amb la presència -però no el control absolut- de Podemos i amb un format nou: en comptes d’acadèmics saberuts, líders veïnals properes. A l’esfera estatal, ni la «nova esquerra» ni la «nova ni-esquerra-ni-dreta-però-ja-ens-entenem» aconsegueixen prendre el lloc als dos caps de cursa i s’estabilitzen en la posició d’eterns perseguidors.

I a casa nostra? També tenim una gran start-up política, que es diu Junts pel Sí. Després de convèncer (farem servir aquest verb per convenció) ERC, un seguit d’emprenedors polítics deixen les seves feines anteriors i creen un ens nou, que creix ràpidament amb capital d’una empresa tant vella com CDC. I que per força també tindrà un cicle de vida curt. Un cop guanyat el plebiscit, té sentit mantenir una coalició que suposa tants esforços als seus membres i que, en cas que perdés unes eleccions, podria suposar un cop duríssim a l’independentisme?

Això ens porta a una altra idea: així com les start-ups creixen exponencialment gràcies a inversions potentíssimes de fons de capital, empreses tradicionals, etc, moltes d’aquestes start-ups polítiques reben “inversions” de partits, agents socials, “poders fàctics”…, que hi veuen una oportunitat de negoci considerable. Així, Podemos, convertit en un partit ja establert, seria l’inversor en iniciatives com Ahora Madrid, Barcelona en Comú, Catalunya Sí Que es Pot… amb resultats més aviat magres ja que, ni pot controlar les coalicions que governen a les places Mayor i de Sant Jaume i CSQP ha rebut una patacada considerable, CDC inverteix en JxSí i no sabem ben bé qui ho fa a Ciutadans, però el fet que la premsa i les televisions de l’estat els hagin acollit a toc de bombo i platerets ens hauria de donar algunes pistes. En qualsevol cas, sembla que darrere d’aquests grans creixements hi ha un interès a recollir els fruits polítics que generin aquestes start-ups electorals. Això no vol dir, de cap de les maneres, que siguin “submarins” de les diferents marques amb capital però desgastades. Si ho són o no ho són ja és tota una altra discussió i avui no l’abordaré.

D’altra banda, també apareixen marques més o menys noves a nivell municipal, dels Països Catalans i de l’estat que no reben suport de cap manera i aconsegueixen resultats prou considerables, o sigui, que aquesta condició no sembla pas sine qua non, malgrat que sembla que passa prou vegades.

La conseqüència principal sembla ser un augment de la volatilitat del sistema de partits, amb aliances que no es reprodueixen a tots els nivells i, per tant, un joc cada cop menys previsible. Ara les preguntes són: s’estabilitzarà aquesta dinàmica? I, més important, quin paper tenen aquests “fons de capital polític”? No sembla una pregunta fàcil i caldrà estudiar-ho a fons.