Fa cosa de mig any semblava que l’ISIS tenia (una altra vegada) els dies comptats. Havent compromès bona part de les seves forces en la conquesta de la ciutat kurdo–siria de Kobane, i fracassat arran de l’arribada de reforços peshmerges i dels bombardejos de les forces de la coalició, l’ISIS s’hagué de retirar davant la tenaç resistència de Kobane. Més d’un analista compara aquest fracas de l’ISIS amb el Waterloo de l’emperador Napoleó i l’Stalingrad de Hitler, perquè “quina reacció podria esperar-se d’un moviment mogut per una “concepció medieval milenarista”?
Aquests analistes, per una banda, no anirien tan desencertats. Durant la guerra l’ISIS s’havia autoproclamat en un califat (ancestral forma política del món islàmic en la qual el poder polític i religiós requeien en una mateixa persona designada per Déu), havien dut a terme campanyes militars seguint l’exemple donat pel Profeta Mahoma al segle VII, recuperada la noció de l’esclavatge i llençat una devastadora (i estratègicament poc rellevant) campanya per a conquerir la ciutat siriana de Dabiq en la qual, segons les seves teories milenaristes, seria el lloc on just abans de l’Apocalipsi, els exèrcits de l’Islam s’enfrontarien als de Roma (cristiandat, occident?) en una batalla final. D’altra banda, aquests mateixos militants de l’ISIS, s’han destacat per l’ús massiu de mitjans com el Twitter i per la publicació de vídeos propagandístics a l’estil Hollywood; i tot això sense comptar amb la seva gran habilitat per gestionar els recursos del país.
Senyalava el sociòleg Max Weber que un poder carismàtic (com podria ser el de l’ISIS) en experimentar una derrota o perdre el seu líder, tendeix a desinflar-se o bé a col·lapsar. Aquest no sembla haver estat el cas, ja fa mesos que al califa Al-Bagdadi se’l dona per mort (o almenys fora de combat), i també a un dels principals aliats de l’ISIS a Iraq, el general en cap de les brigades Naqshbandi; tot i això el passat mes de maig les tropes de l’ISIS aconseguien arrabassar la ciutat de Palmira a l’exèrcit siri i, per primera vegada en tota la guerra, tenir les costes del mar mediterrani a l’abast de la mà. Així que, mentre Síria comet els mateixos errors de sempre, l’ISIS s’ha sabut readaptar i atacar amb més força.
En gran part, l’èxit de l’ISIS al camp de batalla s’explica per les seves gestions en la vida diaria dels territoris sota el seu control. Si bé a l’Estat iraquià i siri l’entrada a l’exèrcit era una manera de fugir de la pobresa, l’ISIS ha aconseguit convertir els seus militars en el centre de la vida social i marcar una escletxa entre aquells que s’hi integren i els que no, molt lluny d’altra banda de l’elevat estat de corrupció viscut en els exèrcits iraquians en els quals, sovint, els sous als soldats anaven a parar a uns oficials que havien comprat el càrrec. Així que, mentre els joves musulmans del territori s’uneixen a l’ISIS, aquells que pertanyen a altres grups religiosos o que no hi volen participar, paguen uns impostos molt elevats. D’altra banda, els dissidents polítics amb empreses (en aquesta categoria hi inclouríem dones empresàries) reben moltes pressions per part de les autoritats i fins i tot són expropiats, anant a parar les seves empreses a mans de mercaders ideològicament afins a l’ISIS.
La delicada situació estratègica de l’ISIS, en guerra amb S’iria a l’oest i l’Iraq a l’est, també indueix molts joves a triar la militància com a forma d’escapar a la pobresa i a l’atur de les ciutats. A Palmira, on l’atur és elevadíssim, com a mini’m uns 1.200 joves s’han unit a l’Isis des del mes de maig; a altres ciutats síries com Raqqa (en mans de l’Estat Islàmic des de fa més d’un any) l’encariment dels aliments de fins a un 1.000% implica que només amb el sou d’un militant és possible accedir a la carn. A tot això cal dir que l’ampli esforç recaptador de l’ISIS els hi ha permès superar les limitacions dels seus enemics, així com la nova legislació els hi permet regular la societat amb una gran eficiència (entre les lleis que han engegat, n’existeix fins i tot una que regula la pesca de l’Eufrates).
Tot i la importància d’aquestes mesures, l’èxit de l’ISIS no es podria explicar sense el contraban de petroli. Encara que teòricament no és legal comprar’ls-hi petroli, les autoritats econòmiques de l’ISIS han rebaixat prou els preus del petroli com perquè camions refinadors de petroli a la frontera turca facin negocis amb ells i d’allà ho distribueixen a altres països (alguns dels quals estan en guerra amb l’ISIS). D’aquesta manera, seguiran arribant armes per als combatents i vehicles per a transportar-los als diferents fronts de combat.
Vist el seu èxit a l’hora de gestionar el país, així com la seva capacitat d’atreure combatents de països llunyans (molts d’ells europeus) atrets pel seu projecte d’“islamisme utòpic”, fa pensar que ni una altra derrota militar els farà desaparèixer ni una estratègia de contenció (com la que sembla que actualment s’està duent a terme) tindrà uns resultats immediats. És possible, fins i tot, que ens hàgim d’anar acostumant a veure la imatge de la bandera negra de l’ISIS al bell mig de Mesopotamia.