La crisi de la narració és un dels darrers llibres del filòsof coreà Byung-Chul Han, potser un dels pensadors que millor han sabut interpretar la crisi de l’humanisme d’aquest primer quart de segle. Tan breu com espès –com sol ser habitual en els seus escrits– , l’assaig mira d’explicar aquesta sensació de fatiga existencial omnipresent a partir del que considera que és la pèrdua de la nostra capacitat col·lectiva de llegir la seva realitat a partir d’elements narratius amb un mínim de coherència.
La història de la humanitat ve lligada al que seria la nostra capacitat de crear històries. Del mite al logos, ens hem reconegut com a part d’un tot en base a la transmissió i l’intercanvi de narracions, sempre a partir del llenguatge. Som el que parlem. I, tant la realitat, com la seva recreació, com la seva alternativa es fonamenten en la nostra capacitat de donar coherència a relats emesos des del llenguatge: l’oralitat, ens un inicis; l’escriptura, a partir del moment que vam trencar amb la protohistòria. De fet, els avenços, tant de caràcter material com immaterial, han experimentat una acceleració brusca a partir del que seria la universalització de l’alfabetització i dels sistemes educatius, que precisament han permès col·locar en un plànol proper a la igualtat a la majoria d’éssers humans. Artefactes com la novel·la, invents com els sistemes de comunicació, institucions com l’acadèmia han permès atorgar cert sentit a l’existència. I ampliar un “nosaltres” dialogat que precisament funciona com a fre als conflictes.
Tanmateix, segons l’autor –i idea compartida per qui escriu això–, tot canvia de manera radical amb la irrupció disruptiva de la digitalització. Aquella idea, que com a individus sovint hem assumit indirectament, a partir d’artefactes tan interessants com universals com els contes infantils, que qualsevol idea ha de tenir un plantejament, un nus fonamentat en un cert ordre, una conclusió, i estar marcat per certs mecanismes reconeixibles, s’ha transformat radicalment amb la irrupció de les pantalles.
No voldria formar part del club dels apocalíptics d’Umberto Eco. La digitalització, els dispositius mòbils, que inicialment havien de servir per facilitar la comunicació verbal entre dos individus, ha capgirat bona part de les regles no escrites de la comunicació eficaç. Recordo que una amiga medievalista em va alertar de com les generacions joves semblen tornar al Romànic en el sentit que les frases (és a dir, aquella unitat de significat complet) començaven a ser reemplaçades per icones, com les pintures i escultures de les esglésies del segle XI estaven destinades a comunicar un sofisticat ordre teològic, encara que sense una comprensió racional. La nostra addicció per les xarxes socials de segona generació, l’scrolling permanent, les emprenyamentes suggerides per X mitjançant un sofisticat algoritme busca-bregues, ja no expressen les idees completes d’una frase, sinó que van destinades a incidir en els nostres sentiments, o potser a la part més primitiva d’un cervell que fèiem servir més quan encara no teníem un llenguatge sofisticat com l’actual, que els antropòlegs assenyalen que va aparèixer al voltant de fa 30.000 anys.
Byung-Chul Han no veu cap conspiració, ni cap Doctor No en aquesta mena de contrarevolució comunicativa. Hi veu la conseqüència lògica de combinar la innovació tecnològica amb un capitalisme neoliberal que vol fer negoci de qualsevol cosa, també dels sentiments, l’ànima humana o les nostres dades. Perquè, efectivament, si les narracions que hem transmès de generació en generació (des dels orígens de l’univers, fins a la nostra identitat nacional, religiosa o cultural) han estat desplaçades) han estat manllevats per reels, tuits o posts, és perquè, com ha quedat clar en mineria de dades, resulten altament rendibles. Rendibles en termes econòmics, encara que també de dominació política. De les dades dels ciutadans, el capitalisme financer en fa un sucós negoci, i l’autoritarisme autocràtic, permet un major control ciutadà.
El desplaçament de la comunicació fonamentada en narracions més o menys coherents, ha implicat un canvi substancial en la naturalesa de la humanitat. Aquesta creixent polarització social i política, interna a totes les societats, no apareix com un bolet. La manipulació dels sentiments mitjaçant la tecnologia digital, ha empès els individus a alleugerir els vincles socials i a tancar-se en bombolles de seguretat. Hi pot haver una clara voluntat política o no. Hi pot haver una planificació per part d’aspirants a enginyer social, o, com m’agradaria creure, és la conseqüència natural d’una desregulació tecnològica que pot tenir danys col·laterals tan importants que podrien anul·lar els hipotètics beneficis. Estar enganxat a les xarxes socials, des de la bombolla de la pròpia confortabilitat, ha propiciat, com hem assistit en aquests darrers deu o quinze anys, a allò que ja va alertar Tony Judt sobre la destrucció de la conversa pública. Sense narracions comunes (que ja he dit que fonamenten certa cohesió social, perquè hi ha narracions de nació, de classe, de cultura, fins i tot de generacions), no hi pot haver un “nosaltres”. Amb sentiments, manipulació, fins i tot aquest exhibicionisme narcisista que s’ha desfermat en els darrers anys, només hi pot haver la vulnerabilitat d’un jo esquifit. En altres termes, que ens desprenem de les identitats compartides per substituir-les per un nihilisme estèril i patològic, amb individus incapaços de dialogar, d’experimentar la mínima dialèctica a partir de la qual les narracions poden evolucionar, i fer així inviable la continuïtat social.
