Per entendre com funciona el poder, cal llegir Shakespeare i veure repetides vegades El Padrí, el clàssic de Francis Ford Coppola basat en una novel·la de Mario Puzo. Aquesta trilogia narra l’ascens, auge i caiguda d’una família mafiosa italoamericana al Nova York del segle XX. Tanmateix, es pot considerar com a una òpera tràgica sobre la força del destí, una història en què els personatges es veuen forçats a actuar en contra de la seva voluntat, generant al seu pas mort i dolor. En la trama, un antic immigrant clandestí, don Vito Corleone, que, després de moltes vicissituds personals aconsegueix esdevenir el patriarca d’una de les principals famílies de la màfia siciliana, té tres fills. El primogènit, Sonny és massa impulsiu i irreflexiu, morirà assassinat pel seu caràcter imprudent. El petit, Fredo, és voluble, i sobretot feble, i això el portarà a trair la família. El mitjà, Michael, potser el més intel·ligent de tots, que el seu pare voldria veure’l lluny dels negocis il·legals, i aconseguir per a ell una carrera política com a governador, senador o president, es troba entremig d’una guerra terrible entre bandes de gàngsters. Per salvar la família, per sobreviure, deixarà de banda les aspiracions del seu pare i, tacant-se les mans de sang, haurà d’assumir el paper de “padrí”. Mostrarà a tothom el seu coratge, enginy i determinació, derrotant els seus enemics. Tanmateix, i en contra del que ell hauria volgut, aquesta decisió acaba destruint la seva personalitat, fins al punt que en un món carregat de perills i sospites en què les fidelitats mai són segures i l’ombra de la traïció és omnipresent, acaba fent matar el seu propi germà.
De l’excel·lent trilogia, la tercera part, estrenada a principis de la dècada de 1990, quan ja havien passat setze anys de la segona, potser la més celebrada, em sembla la més injustament infravalorada. L’he tornat a revisar fa poc, i descobreixo que és, potser, la que acaba tenint major grau de profunditat política. Un ja madur Michael Corleone, que ha viscut el pes de la família d’una manera implacable, ressuscitant el desig del seu pare i fundador de la nissaga, desitja abandonar el món del crim organitzat i, amb la clara voluntat d’obtenir respectabilitat entre una societat nord-americana que menysprea els italoamericans, mira de desprendre’s dels seus negocis il·legals i entrar en el món de les finances com a inversor en diversos negocis teòricament legals com la banca o el sector immobiliari. Per a tal efecte, no dubta a fer servir la fortuna acumulada per la família en donacions –per exemple, a l’església– i blanquejar el seu passat en fundacions i obres de caritat–. Malgrat l’astúcia demostrada en inacabables guerres de gàngsters, de superar les mil i una maniobres i traïcions pròpies dels Medici del Renaixement, la seva aspiració resulta ser una il·lusió, una càndida ingenuïtat. Perquè, amargament, descobreix que el món de l’economia legal, dels negocis convencionals, de l’alta política, les finances i les famílies de l’establishment, juguen a la champions del crim. Que els seus antics negocis del joc, la prostitució, els casinos, el tràfic d’alcohol i estupefaents l’ha deixat a l’alçada d’un simple entrenador d’un equip de segona divisió. La magnitud de corrupció, crim, violència i impietat del digne i respectable espai on hauria volgut situar la família, fins i tot a ell, li resulta inimaginable. I el preu a pagar per la seva gosadia serà completament insuportable. S’adona, doncs, d’aquella frase de l’anarquista Bakunin, qui considerava que els grans imperis només podien sostenir-se mitjançant el crim i la violència.
Pensava en la tercera part de “El Padrí” a mesura que s’han anat escolant els escàndols de corrupció que assetgen el partit de Pedro Sánchez en general, i el seu entorn en particular. Ja sabíem que el PSOE, probablement el partit que històricament, i des de la seva fundació a finals del segle XIX, ha posseït major sentit d’estat (especialment per a allò més fosc) no ha estat precisament germanetes de la caritat, i que el seu patriarca González no ha tingut mai vocació de mare Teresa de Calcuta. Que el paper tradicional dels socialistes en la guerra bruta contra la dissidència o en negocis foscos, ha estat proverbial. En certa mesura, qualsevol família / partit que aspiri a formar part de l’estat no ho pot fer des de l’honestedat, perquè altrament, un estat com Espanya, que no ha dubtat a sostenir-se històricament des de la violència, no hagués permès que pogués accedir al poder. En un món de brutícia política i econòmica, el poder real no pot admetre aquell que no tingui les mans brutes perquè això podria fer perillar l’statu quo d’unes elits que troben el confort des de les ombres.
Ara bé, si bé un partit és com una família organitzada per poder exercir el poder polític d’una societat dissortada com l’espanyola, Sánchez recorda a Michael Corleone, un home hàbil, astut, a qui fins i tot podríem concedir bones intencions i voluntat d’honestedat. I que, tanmateix, amb una gran intuïció, és possible que hagi fet servir males arts de manera despietada per sobreviure en un món terriblement darwinista. No es pot ser ni massa inconscient, com Sonny, ni massa feble com Fredo. Si el que importa és sobreviure, això implica mirar d’envoltar-te de gent fidel… fins que descobreixes que els seus enemics no dubten a penetrar en una lògica de traïció, i que la resta de famílies, amb el suport de les més altes instàncies (les institucions) i les més baixes (els mitjans) miren de destruir-te.
Servidor de vostès no té cap informació privilegiada, cap altra cosa del que no es pugui llegir del que es publica. Tampoc no posaria la mà al foc, ni tan sols en una estufa desendollada, per ningú, i encara menys per algú que, acostumat a la supervivència, no dubta a fer servir qualsevol mitjà, per deshonest que sigui, per sobreviure. Ara bé, em fa l’efecte que Sánchez es troba a la tercera part del Padrino, quan se n’adona que la totalitat dels poders foscos de l’Estat Profund han decidit segar l’herba sota els seus peus, com ja van fer, per exemple, amb un Adolfo Suárez que, en la seva segona legislatura, es va desmarcar del guió preestablert. O d’un Largo Caballero que, en plena guerra civil, també fou defenestrat per uns mateixos republicans que consideraven que un govern amb anarquistes implicava haver anat massa lluny.
No tinc ni idea sobre si Sánchez té cap responsabilitat en els afers que es denuncien. Com qualsevol altra persona, mereix presumpció d’innocència. En tot cas, podria pensar que, per la seva trajectòria anterior i per la manera d’actuar des de la seva defenestració de 2016, no li trobo incentiu en embolicar-se en segons quins afers. Probablement, si té les mans tacades és perquè, com a actor en un imperi espanyol fonamentat en la mentida, la violència, el crim i la repressió contra innocents (com ja es va veure durant el Procés), no podia actuar amb un lliri a la mà, i perquè en la despietada lluita darwinista de la política espanyola, ben segur s’haurà trobat amb dilemes similars als de Michael Corleone. Tanmateix, com que servidor de vostès és historiador, i els historiadors sospitem de les coincidències, no pot ser casual que tot plegat estigui passant en un moment concret, quan el PP ha muntat recentment una altra de les seves marxes a Roma (amb un escàs èxit), a pocs dies de la resolució dels recursos de l’amnistia al Constitucional, quan s’està discutint la darrera part de l’OPA al Sabadell i tenint en compte la pública antipatia del Borbó per la figura presidencial (com ja va passar amb l’emèrit i Suárez, i que va culminar amb aquell estrany cop del 23-F).
Cal no oblidar també que, pel que fa estrictament als casos de corrupció, la majoria van lligats al paper dels corruptors. I allà, parapetats als consells d’administració descobrim aquelles empreses de serveis, concessionàries, constructores, provisores de serveis bàsics… on abunden els cognoms dels antics monopolis privatitzats per Aznar i que resultaven familiars entre els beneficiaris del franquisme, i més enllà, entre els propietaris de l’estat més enllà del segle XIX. En un país on es parla massa de corruptes i poc de corruptors,… és més, en un estat on els corruptors semblen gaudir d’una targeta del Monopoly que impedeix, no només no anar a la presó, sinó seguint acumulant carrers, cases, hotels, estacions i concessionàries dels serveis públics, es veu clarament les cartes marcades d’aquest joc estrany on els nouvinguts són escombrats del tauler de joc, mentre els de sempre continuen fent, desfent i manegant sense límits ni vergonya. Més o menys com el món dels negocis i inversions legals que, com a la tercera part de El Padrí, deixen els mafiosos com uns simples passerells.
Suposo que tampoc no és casualitat aquesta pressió mediàtica (no li direm quart poder, perquè representen el braç periodístic de l’estat profund) també es produeix en un moment en què les enquestes dibuixen un panorama òptim perquè la majoria de PP i Vox ocupessin La Moncloa, i les institucions polítiques representatives (que no manen res sense l’aquiescència dels veritables remenadors de cireres), de manera que es “normalitzaria” una estructura de poder que ja ho és de fet. Perquè, en el fons, el mateix Vox, un partit d’escassos militants que no li calen, més aviat, i com ja veiem la seva sobrerepresentació a les casernes, els jutjats, els bisbats i els consells d’administració, ja són són l’Estat.
