El meu avi va anar a Cuba… No pas a bordo del Català. De fet, i amb un bitllet de tercera, devia arribar poc després de la primera guerra mundial, i com la immensa majoria d’immigrants gallecs, a la recerca de fortuna, o més realísticament a millorar una condició econòmica depriment. Els resultats d’aquestes aventures, ahir i avui, van ser decebedors, i en el seu cas diria que catastròfics. Embolicat en alguna mena d’incident no aclarit a l’ingenio sucrer on va anar a parar, va acabar deportat per les autoritats cubanes, i va tornar més pobre del que se n’havia anat. La qüestió és que en tornar, probablement més savi després d’haver passat una temporada a una de les ciutats més cosmopolites del món, va agafar el bon costum de la lectura i alguna mena de lliure pensament, i retornat a l’aldea de la comarca de Sarria, a la Galícia oriental, va esdevenir un moliner il·lustrat, on sembla que l’únic de tot el poble que llegia la premsa cada dia. I també l’únic convilatà que mai no anava a l’església cada diumenge. I, la cosa té el seu mèrit, especialment en ple nacional-catolicisme tenint en compte que la casa familiar era paret amb paret amb la parròquia i tenia el capellà sovint a dinar a casa… (per cert, a Galícia li van anar les coses infinitament més bé que a La Havana)

La meva àvia, per la seva banda, no havia anat a Cuba. Hi havia nascut directament, a principis del segle XX. El seu pare, és a dir, el meu besavi havia emigrat allà i, a diferència de la majoria, sí que va fer una petita fortuna. No pas com a esclavista, o hisendat, o totes aquelles coses tan habituals en la narrativa obsessiva de la història decolonial. No havia guanyat diners treballant, com resulta pràcticament impossible en el món capitalista, sinó, i com és una constant en la història de les migracions, com a “intermediari”, “aconseguidor”, o en termes sicilians, una mena de petit padrí que es dedicava a explotar altres immigrants com ell. Els aconseguia feina, els llogava habitacions, els feia de prestamista, els feia favors… que després cobrava amb interessos. Fins que se’n va cansar i, diria que després de la primera guerra mundial, quan ja havia fet prou calaix –i expliquen les males llengües del poble que amb els estalvis d’alguns quants altres gallecs incauts– va tornar a l’aldea, on va passar la resta de la seva vida al gran casalot que es va construir com a una mena de cacic rural. I així va ser fins que va morir a noranta anys a la dècada de 1970 La meva àvia, per contra, va pagar un elevat preu per haver nascut cubana. A causa d’unes febres tropicals va perdre la mare quan no tenia ni cinc anys. El besavi es va tornar a casar i va tenir una dotzena de fills més, de manera que a servidor de vostès no li va arribar res d’aquells tèrbols negocis familiars.

Per la banda paterna, el meu besavi sí que va lluitar a la guerra hispano-nord-americana. Durant molts anys pensava que havia estat a la guerra de Cuba. Tanmateix, la descoberta d’una agenda amb la seva lletra, de quan va desembarcar a Barcelona a finals del segle XIX vaig veure que estava adscrit a un batalló de Filipines, de manera que és probable que la guerra l’agafés més a l’Àsia oriental que al Carib. En qualsevol cas, un soldat ras, carn de canó de les esperpèntiques aventures colonials d’un estat decadent i patèticament ridícul. El colonialisme va ser terrible. També el que protagonitzava Madrid amb la seva teòrica pròpia població, tractats com a bèsties de càrrega, com a indígenes a explotar.

Hi he pensat aquests dies en aquesta història familiar a partir de la polèmica sobrevinguda i artificial arran de la prohibició de l’havanera més emblemàtica de totes a la tradicional cantada de Calella de Palafrugell. És de les poques coses que m’hi he atrevit a cantar, guitarra en mà, en les soirées informals de reunions internacionals, quan cadascú mira d’aportar coses dels seus respectius països amb cert esperit eurovisionesc. Espòiler: els irlandesos sempre, sempre, sempre, guanyen a tot, especialment quan hi ha música entremig. En qualsevol cas, i mirant aquests dies com han anat les xarxes socials, és obvi que la relació dels ciutadans d’aquest país amb Cuba sempre han estat intensa i extensa. Quan érem nosaltres els qui emigràvem, els lligams de tota mena, especialment els personals, han marcat profundament la nostra identitat col·lectiva. I precisament El Meu Avi, amb una lletra millorable i una melodia poc sofisticada, és potser una de les més perfectes. No pas per les seves formes ni continguts, sinó perquè la tendència a cantar-les col·lectivament, a l’uníson, amb més o menys traça, implica aquell sentit que atorguen els himnes informals i populars que propicien instants de comunió. El musicòleg Jaume Ayats ha treballat molt sobre el sentit de cohesió nacional, de classe o de grup que implica fer nostres cançons imperfectes, que acaben tenint sentit, sovint en contra del seu autor, per la càrrega emocional que transmeten.

Els arguments dels crítics per eliminar-la del concert són els habituals. Sospites sobre la moralitat del seu autor. Amb el pas dels dies, hem anat sabent que les acusacions de pertànyer a una xarxa d’explotació sexual contra el coronel Josep Lluís Ortega Monasterio van ser considerades com a falses pels tribunals espanyols que van exonerar de responsabilitat l’autor de l’havanera i un dels impulsors de la cantada de Calella de Palafrugell. Certament, Ortega Monasterio, com Josep Pla, va seguir una trajectòria erràtica carregada de contradiccions, i amb episodis poc lluïts. Militar professional i músic, va lluitar amb el bàndol franquista durant la guerra civil… i va ser expulsat de l’exèrcit per haver participat a la Unió Militar Demòcrata –al costat del meu enyorat col·lega Gabriel Cardona o dels escassíssims militars demòcrates com Juli Busquets–. I tanmateix, amb el seu vessant cultural, com també un Pla contradictori, van deixar contribucions culturals per a la construcció de la nostra identitat col·lectiva. En el seu cas, amb guitarra i rom.

Com succeeix en aquesta mena de casos, més enllà del que realment succeís, hi ha l’eterna controvèrsia sobre si és possible separar l’obra i el seu autor. Si filéssim prim, hauríem de tancar el Museu Picasso de Barcelona i eliminar de la programació musical bona part de les cançons dels Beatles, perquè tant John Lennon com el pintor català, amb els ulls d’avui, serien considerats maltractadors de dones. També caldria enviar al purgatori Gaughin, que mantenia una desenfrenada activitat sexual, sovint amb menors, amb indígenes de Taití, o prohibir els Rolling Stones, amb unes lletres d’un masclisme esfereïdor (i que tanmateix, semblen càndidament innocents si les comparem amb la majoria d’un reguetón sovint presentat com un paradigma de simpàtiques expressions culturals alternatives). No trobo, per contra, massa queixes contra una monarquia borbònica carregada de degenerats, explotadors sexuals, a banda de corruptes, i en el cas d’Isabel II, una comissionista del tràfic d’esclaus. No veig entre tot aquest neopuritanisme manifestacions contra la presència de Borbons, ni peregrinacions a Abu Dabi per anar a avergonyir l’emèrit. No detecto el mateix zel que quan hi ha catalans implicats.

Al llarg dels darrers anys, especialment des que som en el postprocés hem assistit a una mena de linxament contra qualsevol element cultural que denoti catalanitat, especialment per aquells sectors decidits a practicar el puritanisme polític. Tots aquests episodis dels darrers anys: ressuscitar el negre de Banyoles, exposicions i polèmiques sobre els esclavistes catalans (en realitat eren espanyols, perquè actuaven sota la supervisió o complicitat borbònica), formen part d’aquesta repressió nacional planificada. Hi ha un problema de coherència obvi: els mateixos que van sortir de Barajas a Budapest aquest dissabte per participar en les marxes de l’orgull LGTBI a fi de denunciar el govern d’Orban com a exemple d’ultradreta els agafava molt lluny Barcelona mentre l’Audiència Nacional segrestava activistes dels CDR tot acusant-los de terroristes, o callaven mentre s’encausaven milers de persones on els presos polítics i els exiliats pel règim borbònic es comptaven a desenes. Bona part del descrèdit polític dels impulsors del boicot a Ortega Monasterio té a veure per aquest doble biaix de la palla a l’ull aliè i la ceguesa voluntària en el propi. Es tracta d’un moviment molt obsessionat, com denunciava George Orwell, per modificar el passat a fi de poder justificar les coses més inversemblants en el present. Es tracta de reinterpretar la història des del motor del ressentiment a fi de justificar l’esborrament de la nació, ni que sigui impedint cantar a cor entre rom cremant a la platja.