Durant les darreres setmanes, hem anat assistint a alguns episodis, si bé menors, carregats d’importància i significació. La rebel·lió popular en la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. L’entrada, gairebé clandestina, dels Borbons al monestir de Montserrat. La suspensió d’una missa a Vic per evitar la presència pública de l’ultramontà espanyolista president de la Conferència Episcopal (hagués estat millor una cerimònia amb escridassades). La campanya desfermada contra un oftalmòleg argentí que va expulsar un infant i la seva mare de la seva consulta per negar-se a parlar en castellà, que implica l’àmplia circulació de l’aspecte del personatge i on trobar-lo. Tot plegat, en menys d’un mes.
Ja sé que tot plegat podria semblar morralla. Accions de petit format, entre l’espontaneïtat i la participació, amb caràcter d’intendència, d’una ANC en fase de reinvenció estratègica. Accions tímides, que els mitjans convencionals miren de silenciar (com silencien tot allò important que passa al país i al món sencer) i que les xarxes socials fan circular a la velocitat de la llum. Accions sense cap espectacularitat i que no arriben a ser del tot decisives. Accions que fan intuir una mena de guerra de guerrilles en uns temps en què els partits, les estructures de l’estat, els mitjans de comunicació i, tot manllevant el sintagma nominal a Lluís Maria Xirinacs, la traïció dels líders, han conspirat per inocular el virus de la resignació, han fet tot el possible per anestesiar una societat, més que emprenyada, plenament conscient que la seva supervivència requereix de la ruptura amb Espanya. Una ruptura fruit d’una revolució associada a un nou ordre, com a mínim, més prometedor, d’una República Independent.
Tot plegat, aquesta revifalla del moviment pot semblar modesta. Pot ser que no tingui continuïtat, malgrat que elements com l’estafa de l’amnistia, la catalanofòbia oberta dels aragonesos o declaracions sense morrió dels partits espanyols en plena onada de calor meteorològica i dialèctica animin a reaccionar una societat catalana que s’ha d’espolsar la son de les orelles. En aquest sentit, potser aquest hauria de ser ja el moment que tant les velles organitzacions socials com les noves encetin una dinàmica heurística, d’assaig-error per veure de quina manera es pot fer el major mal possible al borbonisme i els seus còmplices i encobridors, especialment els locals.
(NOTA DE SERVEI) (caldria caracteritzar el règim actual de dictadura de classe i nació, on els mecanismes institucionals serveixen de decorat democràtic i impliquen un autoritarisme creixent com a “borbonisme”, en tant que com a continuació biològica i intel·lectual del franquisme, és a dir, com a dictadura delegada des de la casta que, de manera il·legítima, i mitjançant una violència brutal i estructural, fa servir els mecanismes de l’estat per assegurar l’hegemonia d’un grup social i la subordinació de la majoria social i de les minories nacionals).
Tornant al tema de l’article, és obvi que, d’ençà del 2017-2019, quan la societat catalana, el poble sense armes, va tenir la possibilitat de tombar el borbonisme i obtenir la llibertat nacional, els poders fàctics van anar recuperant el control mitjançant un ús simultani de la repressió dictatorial amb elevades dosis d’anestèsia política i social, entre les quals la més eficaç va ser la cooptació de líders i partits independentistes, la infiltració dins les estructures profundes del poder autonòmic, l’entrisme dins d’algunes organitzacions (especialment d’esquerres) per alienar-les de la llibertat nacional i submergir-les en el toll de les solidaritats llunyanes o la conceptologia críptica, el segrest dels mitjans de comunicació (especialment els públics, i també mitjançant un ús indecent de les subvencions, silenciant la dissidència (o, al més pur estil soviètic, titllant-los de bojos o il·luminats), i també practicant la desmoralització i la guerra psicològica, mirant d’atacar la presència pública de la llengua o atacant durament els nostres fonaments culturals. I així, la catalana, una cultura i una llengua europea en què es redacten tesis d’astrofísica o filosofia, que es fa servir a les més altes instàncies acadèmiques i on es tradueix el bo i millor de les lletres mundials, és empesa a l’enèsim intent de provincialització, de convertir-la en patois, d’esquarterar-la tot qüestionant la seva unitat, i sobretot, d’eliminar-la dels espais culturals, artístics i educatius.
L’anestesista en cap ha estat el PSC. Que hagi estat una batllessa d’aquest partit la que hagi muntat un escàndol en una cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell no pot ser considerada una anècdota. També és incapaç (com ho va ser Junts, com ho va ser ERC) d’aconseguir que qualsevol persona pugui ser atesa en català als hospitals, als autobusos, als trens, als taxis, als cafès, a les duanes o a qualsevol lloc, tot convertint els catalans en europeus de segona. Sense una conselleria de la llengua la pràctica de la qual no sigui subvencionar, sinó recaptar en base a multar empreses que se salten els drets lingüístics dels pacients, clients o usuaris, les coses no milloraran. A tall d’exemple, una sanció de 5.000 euros per cada discriminació lingüística a la sanitat (en la seva major part concertada o consorciada) ens estalviaríem metges indignes de la professió, i incentius perquè facultatius catalans poguessin treballar amb un salari digne.
En qualsevol cas, aquestes petites anècdotes, un cop ja ens queda clar amb què podem comptar i amb què no, ens haurien de fer agafar el gust per l’autodefensa. Fa pocs mesos, a Girona, va obrir “La Palestra”, un grup de joves en aposta decidida per la cultura popular i activitats de tota mena, entre les quals, la pràctica de la boxa i altres esports vinculats amb la defensa popular. És una manera d’entendre que l’època del sense un paper a terra ha quedat com una era antiga de poesia lírica, mentre que entrem en èpoques tumultuoses on convé entrenar-nos en l’art de la poesia èpica.
En temps difícils, en una època en què el narcisisme de les petites diferències s’ha estès com un virus paralitzant, convé reconvertir els problemes del nostre en una oportunitat. Una oportunitat per refer ponts interns: ponts generacionals, entre aquells que van protagonitzar el procés, i encara avui mantenen la flama, i uns joves que han de reconquerir l’espai públic sense complexos; entre ideologies; sense defugir el conflicte, sinó abraçant-lo, a cara descoberta; amb la joia de lluitar contra una dictadura que presumeix de democràcia mentre manté algú com Pablo Hassel a la presó, que se salta les seves pròpies lleis, que fa de la catalanofòbia una professió de fe. Cal recuperar el conflicte per reemplaçar les velles i inservibles estructures per altres d’imperfectes, encara que nostres.
