El general iranià Qasem Soleimani ha esdevingut en l’últim any una figura clau a l’Orient Mitjà, aplaudit per uns i maleït per altres, tant als que s’enfronta al camp de batalla com els que el rebutgen políticament. En paraules d’un parlamentari del grup xiïta iraquià Badr: “(Soleimani) mereix que se li faci una estàtua en el seu honor a l’Iraq”. Al seu país les coses no són diferents, sent escollit aquest any nou pels iranians (1394 en el seu calendari) com a l’home de l’any. La raó d’aquesta enorme popularitat és el seu paper actiu en la guerra contra l’Estat Islàmic, tant a l’Iraq com a Síria, on ha col·laborat amb els exèrcits aliats de l’Iran en la conquesta de ciutats clau com Tikrit (abril 2015), bressol de l’antic dictador iraquià Saddam Husein. A la pregunta de quin paper tenen Soleimani i l’Iran en la lluita contra l’Estat Islàmic, així com quins interessos tenen en la regió, tractaré de respondre en el següent article.
Iran, situat a mig camí entre Europa i els grans imperis de l’Extrem Orient, ha tingut sempre a la regió un paper clau donada la seva situació privilegiada, un paper crucial que ha fonamentat les seves ambicions geopolítiques fos quin fos el seu perfil ideològic. Després de la Revolució (1979), el govern dels aiatol·làs feu servir la religió xiïta com a instrument polític sobre els països veïns on existien importants comunitats d’aquesta religió, sent Bahrain o Iemen dos casos a destacar en els quals l’Iran hi ha intervingut de manera continuada finançant els grups opositors al règim governant (el qual rebia en aquests casos el suport de l’Aràbia Saudita). Tot i l’ús continuant d’aquesta estratègia política, l’Iran ha actuat amb més pragmatisme a la exrepúbliques soviètiques de l’Àsia Central, majoritàriament sunnites, on ha buscat aliats seguint criteris ben allunyats del credo religiós.
Si bé Iemen, Bahrain i l’Afganistan constitueixen peces claus en l’expansionisme persa, l’estratègia geopolítica dels aiatol·làs implica comptar amb governs aliats a l’Iraq i al llevant mediterrani. Entre Israel i Turquia, l’Estat para-governamental de Hizbullah al Líban i la Síria de Baixar al-Àssad han establert forts lligams amb el gegant persa, tant polítics com militars, legitimats per una vinculació religiosa, sovint agafada amb pinces com és el cas de la comunitat alauita de Síria, a la qual pertany al-Àssad, més lluny de la doctrina xiïta dels aiatol·làs del que admet la propaganda oficial. L’Iraq desestructurat del primer ministre xiïta Nuri al-Maliki havia esdevingut en els darrers anys el pilar sobre el qual s’assentava l’estratègia iraniana, que per primera vegada en molt de temps connectava per carreteres amigues Teheran amb el mediterrani. L’aparició de l’ISIS i la impressionant expansió territorial l’estiu de 2014, tant a Síria com a l’Iraq, suposa un cop molt dur per a l’estratègia iraniana, posant entre l’espasa i la paret els governs aliats de Teheran.
En aquest context és quan la figura de Qasem Soleimani esdevé clau i ens ajuda a entendre el creixent interès entorn de la seva figura. Allistat a l’exèrcit durant la guerra contra l’Iraq (1980-88), tingué una participació destacada en la supressió de la revolta kurda a l’oest de l’Iran. Després de la guerra i ja com a militar professional, Soleimani fou enviat durant els anys 90 a la frontera amb l’Afganistan amb la missió de lluitar contra el tràfic d’opi (aproximadament el 90% de l’opi mundial es produeix a l’Afganistan). Soleimani es va integrar dins l’alta oficialitat de la Força Al-Quds (traduïda com Força Jerusalem), fundada durant la guerra amb l’Iraq per a dur a terme missions a l’estranger mentre l’exèrcit de lleva limitava el seu radi d’acció a la defensa del territori nacional. En el moment de prendre Soleimani el rang de comandant d’Al-Quds (1998), aquestes tropes especials (s’estima que són uns 15,000 homes) ja havien actuat a Iugoslàvia, a la península aràbiga i al nord d’Àfrica. De fet, tot i que Soleimani pren poders oficials a l’Iraq el 2014, ja feia una dècada que les milícies locals rebien subministres i entrenament d’Al-Quds.
En complicar-se la guerra civil al govern d’Al-Àssad, Soleimani es traslladà personalment a Síria el 2012 on actuà com a intermediari entre el govern alauita i la milícia libanesa d’Hizbullah que acabà enviant nombrosos efectius a territori siri en suport d’Al-Àssad. En el moment d’aterrar a Bagdad en suport del govern xiïta de Maliki, Soleimani tornà a actuar com a enllaç entre les milícies locals Badr i grups forans com Hizbullah, aportant gran quantitat d’armament pesant de nova generació a aquestes milícies. Es dóna el cas que, tot i l’existència d’un govern iraquià i d’un exèrcit regular, el finançament que canalitza el general iranià a l’Iraq passa només per les mans d’Hadi al-Amiri, ministre de transports iraquià i cap de l’organització Badr, fet que converteix les seves milícies en les millor preparades del conflicte.
Tot i no tenir un càrrec dins el govern de Bagdad ni un exèrcit regular al país, Soleimani ha esdevingut l’home fort de l’Iraq. Als apel·latius “d’amic de l’Iraq” pels seus aliats del Badr, s’hi suma una creixent fama com a excel·lent líder militar. També es caracteritza, a diferencia de la resta de membres de la coalició internacional contra l’Estat Islàmic, per acostar-se al front de batalla i entrevistar-se amb els soldats personalment, la qual cosa li ha reportat un gran prestigi entre aquests. Després de lluitar exitosament amb els peixmergues del Kurdistán iraquià i obtenir una sonada victòria sobre l’Estat Islàmic a Tikrit aquest abril, no sembla descabellat pensar que Qasem Soleimani pugui estar planificant la reconquesta de Mossul (nord de l’Iraq), la joia de la corona de l’Estat Islàmic.