Andrea Camilleri va neixer a Porto Empedocle (Sicília) l’any 1925. Encara que les seves històries més conegudes siguin les novel·les del comissari Montalbano, té una producció prou important de novel·la històrica, ambientada sovint en els primers anys de la Itàlia unificada, o en l’època feixista. L’escriptor, com podem veure per la data de naixement, va créixer en aquest règim; no és estrany, per això, que el creixement i la pèrdua de la innocència siguin temes que es repeteixin constantment.
La Presa di Macallè encarna perfectament aquesta idea. Michele Sterlini, fill d’un secretari polític local viu envoltat d’adoctrinament feixista i catòlic, fins al punt que arriba a primer de primària i ja sap escriure “Io amo Gesù, Mussolini, il papà e la mamma”. No entén gran cosa del que passa al seu voltant, però la paraula de Déu i la del Duce són veritats absolutes. El sexe i la violència són les dues altres constants en la seva vida, encara que, un cop més, la combinació d’innocència i d’adoctrinament fa que vegi que els seus pares es purguen els pecats l’un a l’altre, que el seu preceptor celebra amb ell les victòries de l’exèrcit feixista a Etiòpia a l’espartana, que acoltellar un colom amb el mosquet de Balilla sigui “jugar a la guerra d’Abissínia” i que la frase “Un comunista non è un omo, ma un armàlo e pirciò se s’ammazza non si fa piccato” (Un comunista no és un home, sino un animal, i per això, si se’l mata no és pecat) prengui una dimensió horriblement real. Michilino, a força d’abusos, mentides, aplecs feixistes i catequesis acaba pres de la bogeria més absoluta, convertit en un “soldat irregular del Duce i de Crist”. El final és tant aberrant que les últimes pàgines semblen de plom i el lector dubta si fugir corrents o seguir fins al final, que no per previst deixa de ser espantós.
A La Pensione Eva, l’ambient es torna menys opressiu, el feixisme existeix, però té un punt d’estar per casa, de beata de missa diària i d’oficials de pa sucat amb oli. El sexe és també un leitmotiv constant, però passa de ser una reacció visceral o una arma de poder, per convertir-se en un alliberament, i les prostitutes de la Pensió, en les exorcistes que l’administren d’amagat. Però vaja, aquestes vacances literàries entre volum i volum del comissari Montalbano tenen més de nostàlgia que no de reflexió.
En contrast, el sexe és pràcticament absent de Privo di Titolo. Això sí: de corrupció, mentides, proves manipulades… tantes com en vulgueu. Més adulta i “política” que les anteriors. i basada en una història real, comença amb tres joves militants de la Lliga Antibolxevic, que surten amb l’objectiu de clavar un fart de llenya a un dirigent sindical. Enmig de la baralla un d’aquests tres rep una bala al cap i mor. Comença un procés esperpèntic que s’allarga durant anys (juntament amb la pujada de Mussolini al poder) que, si bé acaba amb l’absolució l’acusat, el converteix en víctima d’arrestos i pallisses constant. El llibre denuncia explícitament l’horror del règim i alhora se’n fot de les seves facetes més ridícules, com l’intent de fundar una ciutat enmig de Sicília, de la qual el dictador rep fotomuntatges com a prova del seu “progrés”. De tota manera, l’impacte és molt menys fort, el lector no s’identifica i pateix amb el socialista Lopardo i les reflexions sobre el feixisme van al cap, no a l’estómac.
I tanquem el cercle tornant a les metàfores sexuals, aquest cop tant alliberadores com violentes. Il Casellante, (El Guardabarrera), dins de la “trilogia de les metamorfosis”, on una noia que perd el seu fill de resultes d’una violació es vol transformar en arbre per a recuperar la fertilitat perduda. Aquest potser és el llibre més rodó: el feixisme no apareix ni tenyit pel rosa dels records infantils ni com un experiment naturalista que ha anat més enllà del que és assenyat.
Camilleri doncs, ens fa viure la societat tancada, hipòcrita, opressiva a través de metàfores, sovint sexuals. I la veritat és que se’n surt. Les experiències de Michele Sterlino fan molt més mal que les maquinacions per dur el socialista Michele Lopardo a la presó de Privo di Titolo. Resulta curiós que La presa di Macallè sigui la primera de les obres que hem vist, qui sap si es va penedir d’haver destapat un horror que no se’n pot ni parlar.
Marc Bosch (@mboschm): Politòleg i estudiant de Màster en democràcies actuals. Aplicant les teories de la democràcia a la política i les polítiques públiques.