Camino amb pressa per Barcelona. Em creuo amb un home alt, una àvia amb el seu nét, una noia passejant un gos, una dona agafant carn d’una bossa de deixalles… Carn de les deixalles!? No m’hi puc resistir, i m’hi acosto.

-Perdoni, però no creu que es pot posar malalta si menja aquesta carn? – li pregunto preocupada, oferint-li part del meu esmorzar.

-Ai no, reina, porto molts anys fent això. Tinc pràctica, sé distingir què és bo i què no. Llencen moltes coses que encara es poden menjar perfectament. – m’ensenya la bossa on fica la carn que s’emporta – Veus? Pits de pollastre, bistecs… Tot això està perfectament. El que veig que no està bo, ho deixo.

Em mostra els trossos que no s’emporta. Caps de conill, carn amb mal color… efectivament, sembla que té pràctica. M’explica que porta més de dos anys recorrent a la brossa per alimentar a la família, ja que tant ella com el seu marit no poden treballar per problemes de salut.

-Veus, cariño? Si ja et dic jo que en sé. Fins i tot sé a quins contenidors buscar. Els que estan a prop de supermercats i restaurants són els millors, perquè tiren molt menjar en bon estat mesclat amb les restes que no es poden aprofitar. Ves a saber per què.

M’explica que ja la coneixen a diversos dels supermercats de la zona, i que quan més li agrada anar a fer les rondes, com diu ella, és a la nit, perquè és quan es fan les millors troballes.

-Recordo una nit que, en aquell contenidor d’allà, vaig trobar molts brics de llet sense caducar. Vaig trucar corrent al meu germà perquè m’ajudés a transportar-los per repartir-los.

-Repartir-los?

-Ui sí, reina, jo no recullo només per mi! Jo busco per casa, però sempre trobo més del que necessito per passar el dia, així que ho cuino tot perquè no es faci malbé, i després truco a diversos coneguts que també en necessiten, i venen a buscar-ho. Sempre porto part del menjar a uns nois que viuen al parc, pobrets, que no tenen de res.

Em deixa fascinada. Tenir tan poc i voler seguir compartint és una virtut extraordinària, a més de, per desgràcia, escassa. No m’hi puc resistir: li pregunto si la puc acompanyar i fer-li una entrevista, però em dóna l’esperada però trista resposta:

-Ui no, mi reina. A mi em coneix molta gent i no em fa cap gràcia sortir. Però això ja és ben bé una entrevista! Tu pregunta’m el que vulguis, i jo t’explicaré el que vulgui!

Dit i fet. M’explica els seus sistemes per conservar els aliments i assegurar que estan en bones condicions (la llimona n’és la protagonista), em parla de com era abans la seva vida, també abans que es traslladés a Barcelona. Em parla del seu fill, del seu germà i del seu marit, però prefereix que jo no en parli. Però no importa què diu, sinó com ho diu.

Cada paraula desprèn bondat; cada pensament, possitivisme; cada idea, solidaritat. Una concepció del món com a comunitat, no com a individus aïllats. “Les persones estan per ajudar-se”, diu, convençuda, sense entendre el meu interès. I jo em pregunto per què aquesta idea tan simple. tan òbvia, està tan poc arrelada en aquesta societat. Caldria replantejar-nos la nostra percepció del món i les persones. Si algú que té tan poc és capaç de donar tant, tots ho hauríem de ser. Tots podem contribuir a millorar cada dia, mica en mica, el món que ens rodeja.