Entrevista a Arcadi Oliveres. Doctor en Economia de Defensa per la Universitat Autònoma de Barcelona. És president de la ONG Justícia i Pau, a més a més de ser un reconegut activista de la lluita per la defensa dels drets humans. En aquesta entrevista que vaig fer-li fa molt poc, i que he publicat abans a Tribuna Interpretativa, mitjà associat a RevistaMirall, l’Arcadi ens parla de dos conceptes fins ara antagònics: banca i ètica. També fa una repassada als errors de la banca tradicional o a la decadència del capitalisme.

Per començar, m’agradaria que m’expliqués que és això de la banca ètica. És una moda? Una reacció als excessos de la banca tradicional?

No podem oblidar que la banca ètica sempre serà un banc. Un banc ha d’obtenir beneficis. La principal diferència és que és un banc que només inverteix el seu capital en projectes culturals, socials o que fomentin la sostenibilitat i la protecció mediambiental. La gran majoria dels bans tradicionals, entre moltes altres barbaritats, inverteixen part dels seus dipòsits en sectors tan bruts com el de les armes. El BBVA és el propietari d’una empresa anomenada “Gamesa Aeronáutica” que es dedica a fer cilindres per avions de combat. En te una altre que es diu “ITP o Indústria de Turbo Propulsores” i que construeix els motors per aquests avions. Per no parlar dels desnonaments, que ja són més de 300 al dia, o dels rescats que tots hem pagat. Això ens demostra que els bancs tradicionals es preocupen poc per la ètica. No en tenen. No crec que la banca ètica sigui una moda sinó un tema d’actualitat. A la gent li agraden els bancs de proximitat.

Quins paràmetres segueixen els bancs ètics a l’hora de concedir un crèdit i que els diferencia de la banca tradicional?

 La banca ètica concedeix préstecs en funció dels projectes empresarials. La banca tradicional els deixa en funció del patrimoni o la capacitat econòmica del sol·licitant. Són dos metodologies diferents. En el primer cas, el banc et concedeix el préstec si el projecte presentat resulta viable des de la perspectiva econòmica i empresarial. Tot seguit fa un seguiment setmanal de l’evolució del projecte per garantir que serà tornat i que compleix amb les directrius ètiques i mediambientals que exigeixen totes aquestes entitats. En canvi, amb la segona metodologia, la viabilitat del projecte els importa ben poc. Només els importa els bens, els avals o els diners que té el sol·licitant. Pel que fa a les proporcions d’impagament, les estadístiques demostren que els dos mètodes són igual d’efectius. Més del 75 % dels crèdits es tornen. Tot fa pensar que als primers els importen una mica més els projectes de la gent. Per això la banca ètica és un tema tan actual.

Quines són les entitats ètiques de major importància al nostre país?

 Les que han crescut més són TriodosBank, Fiare, COOP 57 o Oikocredit. En tots ells pots obrir un compte, posar-hi diners, treure’ls, fer transferències, domiciliar-hi rebuts, demanar una visa… TridosBank comença ara a donar hipoteques. Com respondran davant de la gent si no la pot pagar?… és una incògnita per tothom. L’inversor d’una banca ètica sap sempre on van a parar i amb que s’inverteixen els seus diners. Té total capacitat de decisió. Aquesta diferència és clau. Estan guanyant adeptes molt ràpidament i això ens diu que la gent, amb el temps, s’està conscienciant del abús de poder i dels crims comesos per la banca tradicional.

Que vol dir exactament quan parla d’abús de poder? El capitalisme ha deixat de ser útil com a sistema?

 El temps ens ha demostrat que el capitalisme no ens serveix. És un sistema insostenible. Mata de fam segons un informe de les nacions unides a més de 50.000 persones al dia tenint aliments de sobra per a tots; Les mateixes nacions unides van proposar al 2008 obrir un fons d’emergència per lluitar contra la fam i dotar-lo amb 50.000 milions de dòlars a l’any. Evidentment els països rics van dir que no. Durant aquests sis anys hem vist com donaven a la banca per al seu rescat 4 bilions i mig d’euros. Dit d’una altre manera: 92 vegades el que demanaven les nacions unides. Un sistema que salva als bancs i mata a les persones és un sistema criminal i assassí. S’ha de destruir el capitalisme.

Vostè diu que tal i com estan les coses els països rics ja no poden créixer més. Llavors el decreixement econòmic seria l’opció de cara al futur més lògica?

 Es veritat que crec que els països rics haurien de deixar de créixer però aquesta no és la tendència generalitzada. Els que més petroli gastem, els que més contribuïm més al escalfament global del planeta i per suposat els que més responsabilitats tenim, som els països desenvolupats i sobretot els països rics. El que no pot ser, per exemple, és que un país com Estats Units, que representa el 5% de la població mundial, emeti el 25% de les emissions de CO2. Aquesta política que duen a terme tots els governs i que esta orientada a que la gent consumeixi compulsivament… més mòbils; més ordinadors; més cotxes; més moda… és absurda i a més a més els recursos del planeta se’ns estan acabant. Aquesta teoria que s’explica tan a les facultats, la del creixement econòmic material, té que canviar ja. Una altre cosa és el creixement intel·lectual, cultural, o artístic. Aquest s’ha de potenciar amb força.

Altres vegades li he sentit dir que la societat hauria de fer més autocrítica, mirar-se al mirall. On està la clau? L’educació i té alguna cosa a veure?

 Per descomptat. És un element essencial i a més et diré que i tinc molta fe. El paper de les escoles, avui en dia, resulta bàsic. Jo mateix he anat a moltes escoles amb la ONG i me’n he adonat que cada vegada més els nens estudien seguint programes d’educació ambiental, de solidaritat amb el tercer món o d’educació per la pau i estic segur que els hi desperten la consciencia des de ben petits. Això és molt important. On és el problema? En primer lloc, la família. Moltes vegades el seu entorn familiar els fa agafar uns hàbits que van en contra del que aprenen a l’escola. En segon lloc, els mitjans de comunicació. Es habitual que a través de la publicitat intentin enganxar a la gent al consum compulsiu. Això hauríem de canviar-ho i agafar-ne consciencia.

No creu que aquest consumisme s’ha frenat en sec per culpa de la crisi?

S’ha frenat en sec però només en part. Hi ha un gran sector de població que no pot consumir i que no arriba a final de més Hi ha un 12% de gent que treballa que tampoc arriba a final de més. Però per un altre costat, s’ha incrementat enormement el consum de les classes més riques de la societat. Si mires les vendes d’immobles de luxe, de cotxes d’alta gamma, d’or o de les grans marques de roba veuràs que porten anys pujant. Hi ha molta gent que s’ha emplenat les butxaques amb aquesta crisi i que a sobre en són els culpables directes. Aquests t’asseguro que segueixen gastant com el que més. Aquesta riquesa descarada és la que lluita per mantenir aquest consum i aquesta diferència de classes.

Tornant cap a la banca, com veu la relació entre bancs i governs? Existeix certa complicitat?

 Per desgràcia si. Avui en dia els bancs tradicionals estan guanyant barbaritats de diners concedint préstecs als governs que els han rescatat. Com ho fan? Com he dit, ara els bancs privats són els únics que poden donar crèdits als governs. Abans si el govern espanyol necessitava diners els hi demanava al banc d’Espanya. Ara el banc d’Espanya no pot deixar ni un euro i el govern a d’anar a busca’l se al Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional que depèn del senyor Mario Dragui. Llavors els bancs privats li demanen al Banc Europeu i els hi deixa a un interès del 1% i aquests li deixen al govern espanyol al 8 o al 9%. Això és legal i esta autoritzat per el nostre sistema judicial però és una estafa en tota regla, no té un altre nom.

Llavors, els governs no haurien de tenir una mica més d’autoritat sobre els bancs que han concedit més crèdit del que tenien?

El capitalisme és un lladre gegant. Engoleix tot el que toca. Però això no ho dic jo, ja ho va dir un senyor que es deia Karl Marx. El capitalisme ha aconseguit reduir el poder polític fins a adquirir un caràcter simbòlic. El senyor Emilio Botín té molt més poder que Mariano Rajoy. Aquí a Catalunya, durant l’època Pujol, tenia molt més poder el president de la Caixa de Pensions que no pas el propi Jordi Pujol. Existeix una organització que es diu grup Bildeberg i que es reuneix un cop a l’any per prendre les decisions econòmiques més importants d’àmbit planetari. En aquestes reunions hi assisteixen les 50 fortunes més grans del món bancari i empresarial. El senyor Botín i és. Rajoy no deu saber ni que existeix. Els grans bancs sempre han gaudit de la complicitat dels polítics i entre ells s’han retro alimentat. El cas més clar és el del senyor Rodrigo Rato el senyor Miguel Blesa. A Espanya hi havien 38 caixes d’estalvis. Només ens queden Caixa de Pollença i Caixa d’Ontinyent. Totes les demés han desaparegut o han estat intervingudes per el banc d’Espanya havent cobrat rescats milionaris. Tots els responsables d’això estan a casa seva i cap a la presó. Es vergonyós.

Els grans bancs són els propietaris de les principals empreses del país? Sempre el sento parlar de Telefònica, Endesa, Repsol o de les famoses autopistes…

De les principals empreses i dels principals mitjans de comunicació. La Caixa intervé a la Vanguardia; el País està en mans d’un fons d’inversió americà; Telecinco és del senyor Silvio Berlusconi… entre molts altres casos. Pel que fa a les empreses, per exemple les autopistes, tenen el seu origen en la dècada dels seixanta. La famosa època del desenvolupament a Espanya. Catalunya volia gaudir de bones infraestructures, de qualitat, i Madrid hi invertia molts diners. Llavors les empreses catalanes van decidir començar a construir les autopistes. La primera va ser de Barcelona a Mataró. La ruta del mediterrani era ideal per el tràfic de mercaderies i volien potenciar tota la zona. Qui va posar el capital? Una banca que es deia Bankunion però aquesta va desaparèixer amb el temps. La Caixa en va aconseguir tots els drets. Va crear una empresa anomenada Abertis i es va dedicar a donar concessions per tal de recuperar la inversió. Que passa? Que ja la recuperat dotze vegades i seguim pagant. Aquí rau el problema.

Canviant de tema, vostè sempre explica que el BBVA és el banc que més diners inverteix en el sector de les armes. Que ens pot dir?

 El BBVA és de llarg, el banc que més diners inverteix en aquesta indústria. Els bancs poden invertir en armes de dues maneres diferents: en primer lloc, sent accionista d’una empresa d’armament i en segon lloc, concedint crèdits a empreses que e dediquen a la fabricació o exportació d’armes o de peces per a armes. Això té les seves raons històriques. Ja durant el segle XIX, el nucli de la indústria de les armes estava en una localitat basca, Eibar. Les empreses eren totes basques. A qui van demanar els diners aquestes empreses? Doncs als bancs bascos. El banc de Bilbao i el Banc de Biscaia. Les empreses es dedicaven a fer i exportar pistoles, escopetes, metralladores o revòlvers. Fins i tot i havia i encara i és una escola d’enginyeria d’armament.

Per altra banda, aquest banc ha finançat sempre a diferents empreses, totes italianes, que es dediquen a la compra i exportació d’armes a tot el món. Se’ls hi havia denegat els diners a tots els bancs d’Itàlia. El BBVA no els hi va posar cap problema. La meva ONG o va denunciar en el seu moment.

Per últim vull que parlem del frau fiscal? Tots aquests bancs tenen comptes a paradisos fiscals?

No exactament. Quan algú es dedica al tràfic de drogues, o de òrgans, o qualsevol altre activitat delictiva té que guardar els diners que fa en un banc que no li demani explicacions de on els a tret. Per això existeixen els paradisos fiscals. Ara bé, quan aquests delinqüents van al banc d’aquí per demanar un crèdit per fer-se una casa o el que sigui a Espanya han de presentar un aval. El paradís fiscal els hi proporciona aquest aval. El BBVA o el Santander o qualsevol altre banc truca al banc del paradís fiscal i llavors concedeix tot el que el delinqüent demana quan el que hauria de fer és avisar a hisenda perquè un dels seus clients té capital evadit. És una altre estafa amb molts còmplices.

Per acabar, com veu el futur davant d’aquest autoritarisme econòmic?

En primer lloc crec que els partits d’esquerra haurien d’intentar que els vincles d’unió entre ells fossin molt més forts i abandonar aquesta actitud servil i conservadora que han mantingut aquests darrers anys. Les plataformes i les associacions populars i de lluita com la PAH han demostrat que es possible lluitar contra els sistema i arribar a guanyar i a més a més estan fent el paper que haurien d’haver fet durant tots aquests anys els partits d’esquerra. Les formes de desobediència civil pacífica també han donat resultat. Tenim que aconseguir que la gent que esta desenganyada amb la política i torni a creure. Anar a votar és molt important. És temps de partits polítics nous com el que vam fundar fa un any amb la Teresa Forcades aquí a Catalunya o partits com “Podemos” a l’estat Espanyol. El més important és que fem el que fem, l’acció sigui unitària.