La Fundació Arranz-Bravo mostra temporalment l’exposició de la flamant creadora Laura Ariño, en la seva aposta per l’art jove. Ho fa en una exposició que te com a tema la “larva”, el creixement. La protecció d’una llar primigènia per l’individu, el ventre matern, transposat en una metàfora lepidòpter.

La inauguració de l’exposició fou a càrrec d’Albert Mercadé i Bernat Puigdollers, jove crític d’art que ha comissariat l’exposició. Aquesta petita cerimònia que transcorregué plàcidament, en un primer moment mostrà la dualitat de l’art actual, al separar-se perfectament els joves i els més grans en dos grups. Per un simple motiu; els sèniors arribaren més d’hora i el més joves més tard, per tan els primers es posaren al fons de la sala. Els parlaments, foren breus i concisos, encara que el jove comissari, per mostrar bé una obra s’amagà darrere una paret i feu que tot el públic es girés, provocant confusió entre el sector sènior, que el jove aprofità per prendre millors posicions. Al acabar, na Laura Calvet oferí un bell espectacle de dansa, en que es barrejaven musiques africanes i Bach, en un intent de mostrar els nostres orígens i la perfecció estètica a la que hem arribat. Aquest ball, captivà el públic, que abstret en les boniques formes que dibuixava la ballarina, veié com aquest simbolitzava la lluita fel ser per sortir del niu, de la seva zona de confort o del capoll.

Com hem dit, les obres exposades exploren el capoll o el niu en el qual ens formem i esdevenim homes o dones, en el si d’un qüestionament general de la nostra pròpia existència. Buscant el nostre origen metafòric com persones, explora el moment en que al desenvolupar-nos cap a tal deixen enrere el cau. Estudia aquest instant mostrant-lo en totes les seves fases, des de visions de cucs, a formes antropomòrfiques penjades i envoltades de seda. Una aposta que podríem dir, ho qüestiona tot i al fer-ho, arriba al fons de la qüestió. Preguntar-se qui és un mateix, exactament. I quina millor manera de fer-ho que començar per el nostre niu, el nostre lloc de confort. Un bona i solvent aposta, que mostra allò millor d’una nova generació que ja ha deixat el capoll i vol entrar a la palestra pública, per tenir-hi un paper determinant.