La Pau de Westfalia, signada el 24 d’octubre de 1648, posà fi a la Guerra dels Trenta Anys i inicià l’era d’esplendor i hegemonia dels estats europeus. Segles més tard, Napoleó i la seva enorme influència, no només militar, sinó també política i legislativa, van acabar de dissenyar el què avui en dia coneixem com a estat modern o estat-nació. Des d’aleshores, les societats occidentals no han conegut una forma d’organització del poder que pogués competir amb “el monopoli de la violència legítima”, l’estat, tal i com el definí Max Weber a la seva obra La ciència i la política (1919).

Al llarg dels segles, els sistemes de govern, des de l’absolutisme a la democràcia, s’han anat succeint seguint el pols ideològic i social, però l’estat sempre ha restat allí, com un marc indestructible fora del qual no hi ha res més que una realitat no legítima i, per tant, una il·legalitat. En ple segle XXI, la crítica a l’estat-nació no conforma, sorprenentment, una ideologia gaire estesa.

Existeixen els moviments antisistema i antiglobalització, i també són cada vegada més aquells que donen suport al decreixement com a nova forma d’organització econòmica de les societats; sense oblidar l’ecologisme, el socialisme i les altres ideologies nascudes entre els segles XIX i XX. Però cap d’aquestes, tret de l’anarquisme, qüestiona realment l’estat. Totes s’imaginen una societat diferent amb uns sistemes de relació econòmica i política diferents; però l’element que les engloba, el denominador comú, és que totes aquestes utopies tindrien cabuda o, almenys, no es contradirien amb l’existència d’un estat. Àdhuc les anomenades nacions sense estat, que a priori són defensores del desmantellament estatal, en el fons somien, paradoxalment, en configurar un estat propi. Per tant, indirectament estan acceptant el predomini de l’estat com a forma inqüestionable de distribució de poder, en tant que, donat l’actual equilibri internacional, la legitimitat fora d’aquest és inexistent (i això els catalans ho coneixem prou bé).

Tanmateix, els arguments en contra de l’estat modern són cada vegada més pertinents en un món on es qüestiona absolutament tot, des del model de família fins al sistema de producció. Durant les darreres dècades hem estat partícips de la tendència irrefrenable dels estats europeus a cedir, amb entusiasme o sense, més sobirania als òrgans de govern comunitaris. Això, o retornem al previ ordre d’entreguerres, on cada estat feia la seva, autàrquicament, cosa que no és gaire recomanable tenint en compte els terribles fets posteriors.

L’estat modern, sense dubte, ha quedat superat, i tots aquells que intentin aferrar-s’hi s’acabaran ofegant amb ell. Podem parlar, doncs, d’un estat postmodern? Jo crec que la pregunta hauria d’esdevenir imperatiu: hem de parlar més, i més rigorosament, de com volem construir el nou estat postmodern, i més aquells que apostem per dissenyar un nou marc constitucional on encabir-hi la realitat catalana. Per ser conseqüents amb nosaltres mateixos, hauríem de defugir d’un model d’estat-nació centralista com l’Estat espanyol, el qual hem patit durant segles, i cercar noves fórmules més descentralitzades i obertes, on la nació catalana pogués, per fi, respirar amb vitalitat, però també deixar viure a les altres que habiten al seu territori, creant un nou model cívic i de cohesió social que evités les fractures i la rancúnia que ha comportat el nacionalisme espanyol. Un estat sorgit de la democràcia i de la voluntat del poble per força ha de diferenciar-se, en forma i fons, d’un estat construït per la força de les armes i amb el vessament de sang com a leitmotiv. Penso que aquest debat és imprescindible a l’hora de dibuixar un full de ruta cap a la Catalunya independent.

Seguint amb els arguments que qüestionen l’estat modern, cal apuntar que la globalització econòmica i la mundialització cultural (amb les noves tecnologies com a punta de llança) han desplaçat els centres de decisió i d’influència fora de l’àmbit purament estatal. En aquest sentit, doncs, han evolucionat formes de govern paral·leles, com les xarxes de municipis (l’Arc Llatí, per exemple) o les Euroregions. Es tracta de nous models de cooperació  econòmica, política i social que tenen per objectiu maximitzar el benestar de la població a un menor cost. En el fons, doncs, es tracta d’assolir una major eficiència. En l’àmbit del transport i de les infraestructures, per exemple, la necessitat d’una planificació global o regional és cada vegada més urgent (vegis, per enèsima vegada, l’exemple del Corredor Mediterrani). Actualment, en plena crisi, aquestes formes de govern paraestatals haurien de ser més reclamades que mai, donada la necessitat imperiosa d’estalviar recursos i coordinar polítiques per fer front a xocs econòmics de conseqüències globals.

Si és evident, doncs, que assolir més eficiència en un context de recursos escassos apunta cap a una concentració de les decisions polítiques i econòmiques (política econòmica europea, regulació del mercat financer internacional), i a una descentralització de l’execució de les polítiques socials (més competències pels ajuntaments, creació de mancomunitats, més poder per a les regions, etc), la defensa fèrria de l’estat tradicional sembla quedar out of time.

Malgrat això, crec que no m’equivoco en afirmar que l’agonia de l’estat-nació tradicional serà llarga i dolorosa, especialment per als seus detractors. Quan l’animal ferit es veu amenaçat, esdevé agressiu i reivindica el seu territori i el seu poder amb més ànsia que mai. D’ací, potser, que desenvolupi els tics de l’estat-nació més casposos, com anunciar, amb aires de “ciutadà del món”, que no val la pena crear més fronteres, però no voler cedir ni un centímetre de les seves; o com reprendre amb força l’imperialsme lingüístic i territorial. Si fa això, és una bona senyal: l’animal està agonitzant.