Llegia hui a un diari català que era indignant que, mentre presos polítics catalans fan una vaga de fam, representants regionalistes valencians (sí, ho posava en negreta perquè es veu que Compromís i el PSPV han defensat alguna vegada als seus programes la independència de Catalunya) visitaven una exposició al MUVIM de València amb temàtica sacra que tenia com a objecte principal “els diferents rostres de La Geperudeta”. A tan sublime joia de la propaganda descarada s’afirmava que el Govern del Botànic, “alié a la realitat de Catalunya, no ha desaprofitat l’oportunitat de fotografiar-se als peus de la primera peregrina”. Jo veia estupefacte com aquesta mena de periodisme, dissenyada amb no-sé-quina finalitat destructiva des de Catalunya per fer mal al Govern del Botànic es llançava —un altre dia més— per dinamitar a cop de clickbait la seua credibilitat amb fal·làcies. És just mesurar-ho tot en un “qui no estiga al 100% amb nosaltres és el nostre enemic? Jo crec que no. És just tractar els valencians com eixe cosí xicotet al que has de guiar per a que no es perda en el camí que condueix al parc del poble? Jutgeu vosaltres.
Pareix que un sector de l’independentisme català ha decidit —amb un suport molt sorprenent d’alguns que es diuen valencianistes— ser més crític amb el govern del Botànic del que van ser mai amb el propi Govern català (aquest mateix que ha enganyat el nostre poble germà amb promeses que no pot complir i no ha aconseguit aprovar cap llei aquesta legislatura), anar a totes contra el Botànic, del que esperaven un suport incondicional. Pareix que alguns obliden que, malgrat la proximitat i la història comuna, el poble valencià s’acaba d’alçar d’una llarga nit, venint d’una onada de violència de grups d’extrema dreta als que el Partit Popular ha donat ales, d’una potent marea d’anticatalanisme i ignorància de la que encara s’ha de recuperar. No és un poc egoïsta tenir un familiar eixint d’una operació greu i enfadar-te amb ell perquè no va a la presentació de la seua tesi doctoral?
Compromís va presentar-se a les eleccions l’any 2015 generant molta il·lusió a molts sectors de la societat valenciana, que per fi veien que un partit sense seu a Madrid tractaria de defendre els seus interessos. La situació per aquell moment crec que no cal que jo la descriga: 20 anys de Partit Popular a la Generalitat, 24 anys de Rita Barberà, la Gürtel, Rus contants milions de peles, aeroports sense avions, una radiotelevisió pública tancada i un deute generat per anys de saqueig amb xifres brutalment elevades. Per primera vegada a la democràcia valenciana, una força valencianista entrava a formar part d’un Govern, amb Podem i el PSPV. Els qui no sabien de les restriccions que anava a tindre aquest Govern amb la filial del PSOE a la terreta no sé, de veritat, a quin planeta estaven. Els qui, després d’anys d’ordeno i mando al diktat —també centralista— i al paternalisme de Barcelona amb el valencianisme residual creien que Compromís anava a desaprofitar aquesta oportunitat històrica de fer que els valencians podem sentir-nos valencians, creieu-me, que també s’equivocava. Que una cosa és defendre que no vols presos polítics a l’Estat com ha fet sempre Compromís i altra, ben diferent, és donar suport al Procés actual.
Després de quasi 4 anys de Govern del Botànic amb moltes llums —com l’aprovació de la llei LGTBI més avançada de l’Estat espanyol, la reducció de les ràtios a les aules, la creació d’un mitjà audiovisual valencià, la defensa de la llengua i les institucions que la reivindiquen, una inversió sense precedents en educació, sanitat i servicis socials o les mesures contra els desnonaments i els compromisos contra la pobresa energètica— i d’altres ombres —com l’aprovació de la Zona d’Activitats Logístiques del Port de València, la mancança de compromisos amb reivindicacions històriques als barris de les ciutats, les limitacions que ha imposat el PSPV amb respecte a plans urbanístics i pressupost i canvis en la graella d’À Punt per arribar a més gent— el poble valencià camina, la producció literària augmenta, el territori es vertebra i eixa part castellanoparlant del País Valencià a què alguns pretenen fer fora s’integra poc a poc amb la resta de territoris de parlar valencià.
Si mirem quatre anys enrere, el País Valencià ha deixat d’ésser —en paraules de Calle 13— el que deixaren, tota ombra d’allò que s’emportaren. I Catalunya segueix existint, lluitant pel seu propi futur. I jo em pregunte…qui, fins aquest moment, havia lluitat abans per nosaltres? Qui estava pendent del que passava ací mentre la meua iaia moria sense cobrar la dependència? Els valencians necessitem temps. Temps per a una reconstrucció nacional. Els tempos, pel factor PSPV, van espai, molt més espai del que deurien. De moment, hem aconseguit donar passes gegants, com la normalització de la llengua a les institucions i cada vegada més mitjans en valencià. Partíem de la desvaratació més absoluta, i hem aconseguit integrar en el nostre audiovisual la nostra música, marginada durant moltíssims anys. Sabem el que són els temps foscos de blaverisme i misèria intel·lectual, i per això hem d’exigir els màxims al nostre Govern, hem de romadre alerta i que hem de ser crítics, però…de veritat ajuden els titulars incendiaris i el meninfotisme —ara amb Catalunya— que hem tingut sempre amb Madrid?
Una farsa, diran alguns. Que no està les 24 hores pendent de Catalunya, diran altres. Que és regionalista i no aspira a l’autonomia total, que té massa por, que s’ha venut als interssos de Madrid… I jo, un valencià com qualsevol altre, no sóc ningú per dir-los que no són encertats al seu análisi. Sols sé que estic ben orgullós de que la meua terra per fi camine; que estic ben orgullós de poder dir que sóc de la terra que acull a l’Aquarius i vol seguir acollint; que sóc d’una terra amb arrels d’altres cultures com l’àrab, que fonamenten les nostres tradicions més emblemàtiques; que sóc d’una terra on la vida social gira en torn a la festa i que, com canta Auxili, vol seguir celebrant i, a més, fer-ho a contracorrent; en definitiva, que estic ben orgullós de que el meu poble alce el cap. Ben conscient de les limitacions, de les errades, de la dificultat que suposa vèncer la por. Però ferm, segur i convençut perquè ho podíem fer, ho estem fent i ho farem. Ben exigent, perquè a l’extrema dreta se la para amb drets socials i garantint el benestar per a tothom. Pel meu oncle Alfredo, un dels primers militants d’Unitat pel Poble Valencià, perquè tot és possible i tot està per fer.
