De vegades sembla com si l’eclosió del republicanisme català hagués propiciat alguna mena de desequilibri còsmic capaç d’invocar els fantasmes del franquisme, i el país se’ns hagués omplert de zombis carregats amb cúters i tenalles a la infatigable recerca de llaços grocs i pancartes on es reclama llibertat. O com si el desinhibit independentisme de, potser, la meitat de residents catalans (i de prop dels dos terços dels nascuts a Catalunya), hagués despertat la fúria dels serveis de propaganda de l’exèrcit franquista, i llencessin informació en forma semblant a l’estil de bombardeig de l’aviació italiana durant la guerra civil. El fet clar, és que una reacció furibunda s’ha instal·lat en bona part de l’establishment espanyol que veu en la mutació profunda experimentada per la societat catalana una amenaça per a un règim, que sotmès a una prova d’estrès, sembla que se li vagin obrint noves vies d’aigua.

Com a historiador, penso que no hem de menystenir la capacitat de resistència d’allò que un cop l’esquerra intel·lectual dels seixanta i setanta anomenà com a “franquisme sociològic”, és a dir, el suport tàcit, per acció o omissió, de bona part de les classes mitjanes i populars a aquell règim. Una intensa propaganda contra els dissidents, certa propensió a l’autoritarisme de la cultura política espanyola, certa mentalitat inquisitorial estesa entre els súbdits espanyols, disposats a compartir la paranoia de la dictadura en base a conspiracions “judeo-maçòniques-marxistes-separatistes” van generar uns imaginaris que mai no van marxar del tot. La por, aquest irracional sentiment, sempre pot ésser explotat en benefici de la minoria governant. I en un moment de crisi sistèmica d’aquell “recautxutat democràtic” que va suposar la Transició i la Constitució, molts líders polítics han tirat dels vells manuals de manipulació de les masses per preservar el vell ordre. La hipotètica caiguda de la monarquia (i tot l’aparell postfranquista) genera angoixa, especialment entre aquells àmbits que es van mantenir com a reductes de l’antic règim, com ara l’establishment de l’economia extractiva (altrament dit, l’IBEX 35), bona part de l’alt funcionariat, la policia, la guàrdia civil, l’exèrcit i la judicatura, antics pilars del franquisme.

És per això que la recerca del descrèdit català, almenys cara a la pròpia opinió pública, i la mobilització “dels del cúter” és, ras i curt, una operació d’estat. S’ha generat una guerra bruta, principalment mediàtica, amb les televisions i la premsa madrilenya com a armes de desinformació massiva, que tracten de crear un cordó sanitari sobre la realitat catalana, a fi d’evitar el contagi democràtic. I també trobem aquella pràctica tan pròpia de les dictadures –especialment les comunistes- de la difamació, d’aixecar sospites, d’encolomar atributs falsos o desenfocats, de tergiversar la realitat (anomenar polítics presos als presos polítics). És el que ha succeït a l’hora d’acusar el president Torra, i a tot el conjunt del republicanisme, de racistes, etnicistes i supremacistes.

Racisme? Qualsevol observador que no fos daltònic o no fos un client habitual de la Barraquer s’adonaria que per tal que hi hagi racisme, és necessari, com a primera premissa, que hi hagi races. És obvi que, des del punt de vista de l’antropologia contemporània, tots som de la mateixa espècie, i que per tant, la “raça” no deixa de ser una categoria subjectiva que serveix més per marcar diferències amb l’altre que per a qualsevol altra cosa. Ara bé, republicans i monàrquics (per buscar una etiqueta comprensible atesa l’heterogeneïtat mútua) comparteixen aspecte, aparença, i ADN, per tant, ni volent-ho expressament, hi pot haver racisme. Podria inferir-se que es tractaria d’un cert menyspreu cultural, en base a una cultura superior i una altra d’inferior. Tanmateix, en aquest cas, la cosa hauria d’ésser inversa. Si hi ha una cultura o una llengua que és discriminada, especialment en els textos legals, i en la praxi quotidiana de l’administració estatal, les grans empreses, els mitjans de comunicació o l’Star System és la catalana. Cert és que l’ofensiva contra la presència pública del català, especialment al sistema educatiu, és una bandera del que consideren “constitucionalisme”, i que, com considerava Carolina Punset, diputada valenciana de Ciutadans, percep la llengua la llengua de Ramon Llull, Joan Fuster o Najat-El-Hachmi, com a “cosa de aldeanos”.

Si hi ha hagut alguna cosa que ha caracteritzat la societat catalana del darrer mig segle és la successió d’allaus migratòries, primer peninsulars, després globals, que han alterat el  mapa humà i cultural d’un país que s’ha hagut d’anar reinventant-se dècada rere dècada. La Catalunya actual, on només una quarta part dels seus habitants té els dos cognoms catalans (i on de fet, cada vegada n’hi ha més que només en tenen un de sol, i de difícil pronúncia per als autòctons), ha hagut d’aplicar una mena d’identitat “postnacional”, en el sentit que la identificació amb el país té poc a veure amb els orígens i el passat, i més amb el present i la voluntat de construir el país del futur. És, en aquest sentit, un model que s’acosta al dels Estats Units, Austràlia o Argentina, amb el ius solis com a filosofia, mentre que s’allunya d’Alemanya o Espanya, on funciona el ius sanguinis com a principi jurídic i estructura mental. Ara bé, per incorporar-se a la societat catalana, la principal premissa és la voluntat, i, com a mínim, el gest simbòlic d’aprendre i fer servir la llengua pròpia. Ser català és fàcil: es tracta de voler-ho ser, i esforçar-te una mica per intentar-ho (i aquí, el català antifabrià sol funcionar com a un certificat de qualitat). Per contra, i paradoxalment, ésser espanyol no és gens fàcil. No parlem de la dimensió administrativa, a partir del recurrent “¿Qué pone en tu DNI?, ni de les sàdiques dificultats burocràtiques imposades als nouvinguts, sinó que s’imposa una mena de certificat de neteja de sang (la vermella i la ideològica) i l’adhesió als Principios Fundamentales de la identitat: has de sentir-te com si fossis un convidat disposat a riure-li les gràcies a en Bertín Osborne.

Si parlem supremacisme, és obvi que aquest existeix. Ara bé, la realitat s’allunya de la ficció projectada pel nacionalisme espanyol, que al més pur estil de la banalitat descrita per Michael Billig, tracta d’amagar-se rere les excuses del “constitucionalisme”. El silenciament i la discriminació del català, el basc i el gallec han estat deliberades i constants. Des de l’impuls del secessionisme lingüístic (a ningú no se li acudeix plantejar caselles diferents per a l’andalús i el castellà) fins a l’estatus discriminatori que les posa un graó per sota del castellà, que, constitucionalment, imposa el coneixement i l’ús d’una manera asimètrica respecte a la voluntarietat de la resta. El tracte, i el redactat d’aquestes premisses no resulten gaire subtils a l’hora de certificar què entén el nacionalisme espanyol respecte al concepte de diversitat: “et perdono la vida, mentre estiguis per sota”. És el que podria inferir-se de l’Amèrica “feliç” dels cinquanta. Podia tractar amb condescendència les que consideraven “races inferiors” a condició que no alcessin la veu. D’aquí que molts WASP hegemònics embogissin a partir del moment en què Martin Luther King, Rosa Parks o Malcom X plantessin cara.

Entenc que entre molts que fan confessió pública d’espanyolisme que viuen a Catalunya hi hagi por. Poden sentir que el món que consideraven segur i estàtic, l’univers simbòlic assumit com a veritat absoluta i permanent, es mogui sota els seus peus. En part, al seu subconscient, pot existir el temor d’ésser tractats de forma equivalent al tracte desconsiderat i discriminatori a la identitat catalana, considerada de segona classe per part de la majoria de l’opinió pública hispànica. També es respira a l’ambient, certa temença per la vinculació òbvia entre nacionalisme espanyol i franquisme, omnipresent en les darreres manifestacions públiques arran del procés (i sovint culminades en atacs racistes respecte a persones d’aspecte immigrant, com els Sikhs agredits el dia de la hispanitat a l’ignorant crit de Fuera Moros!). Hi ha, finalment, el terror a la idea d’ésser estrangers, i per tant, veure’s reduïts a una condició semblant a aquells col·lectius que, en els barris populars, competeixen per recursos migrats. No hem d’oblidar que l’experiment lepenista del PP badaloní encapçalat per Albiol, va atreure bona part del vot xenòfob, normalment acompanyat de la rojigualda, amb alguns complements amagats sota el galdós eufemisme de “preconstitucionals”.

El racisme, dins el moviment republicà, és inexistent, o en tot cas, no és massa diferent dels prejudicis aburgesats i condescendents expressats discretament per les classes mitjanes europees, car aquesta és la caracterització sociològica elaborada en base als informes del Centre d’Estudis d’Opinió. Per contra, hi és present en els discursos espanyolistes, primer contra la identitat catalana, a la qual no consideren digna de restar en un plànol d’igualtat i amb simètrics drets i obligacions, i respecte als de baix, els darrers nouvinguts, davant la irracionalitat d’ésser igualats en drets i obligacions davant d’una República on el ius solis posi en el mateix rang als Mohamed i als Pérez, les Fatoumates amb els Pujol.

El racisme és una cosa massa seriosa per frivolitzar.