David Minoves (Barcelona, 1969) ve de viure unes setmanes intenses. Finalment escollit membre del secretariat nacional de l’ANC,  parla en aquesta entrevista sobre la seva decisió de llançar-se (o no) a la piscina de la presidència o la vicepresidència de l’entitat. Només la professora d’Economia a la UB, Elisenda Paluzie, i el co-fundador del Cercle Català de Negocis, Joan Canadell, van sumar més vots en les eleccions al secretariat que el també president del CIEMEN, que aposta per una regeneració profunda de l’entitat. Fins ara, el seu màxim antagonista ha estat Adrià Alsina -retirat ja de la carrera- que es postulava per seguir amb el llegat de Jordi Sànchez al capdavant de l’Assemblea.

Com interpreta el resultat de les eleccions al secretariat i l’aclaparadora victòria d’Elisenda Paluzie?

L’Elisenda és la persona més coneguda pels socis de les que es presentaven a aquestes eleccions, porta anys fent molta feina des del sobiranisme i això genera un pòsit. A més, ha estat present als mitjans de comunicació de manera molt més general que els altres i  -durant aquestes eleccions- ha estat capaç de fer una proposta com a secretària nacional sense agenda per encapçalar l’ANC i sense exposar cap model específic. Suposo que tothom s’hi ha sentit molt més còmode, perquè no proposava un model o altre. Però, més enllà d’això, què ha passat a aquestes eleccions? Hi ha hagut un vot favorable a la renovació en tots els sentits. En primer lloc, de persones: la immensa majoria dels que hem sortit escollits no havíem format part del secretariat, tot i que hi ha una part important del secretariat sortint que es tornava a presentar. Hi ha uns quants que han repetit, però no ha estat la majoria. En segon lloc, molts dels que s’han presentat proposaven un programa de canvi -en el sentit de renovar dinàmiques- i, a més, alguns de nosaltres veníem amb una voluntat no només de canvi, sinó de refundació.

Hi ha hagut una pugna, doncs, entre continuisme i ruptura al si de l’Assemblea?

Hi ha hagut dues pulsions, una més continuista i una més renovadora. La continuista ha tret un resultat que no ha estat majoritari i la renovadora tenia dues cares: la que podia encapçalar jo i la que encapçalava en David Fernàndez, que també ha quedat ben representat en aquesta pugna interna. Tot i que la paraula no m’agrada.

“Jo no he format part de les batalles internes de l’ANC en el passat, i n’hi ha hagut de moltes i de molt dures”

És com ha arribat a l’opinió pública, com una mena de guerra interna. Creu que una excessiva politització de l’entitat hauria pogut desil·lusionar els socis?

La meva idea era intervenir positivament a l’ANC, com a soci que sóc des de 2012, per ajudar a reorientar-la en el context actual. Jo no he format part de les batalles internes de l’ANC en el passat, i n’hi ha hagut de moltes i de molt dures. Jo he estat protagonista indirecte d’un correu electrònic que ha enviat un dels fundadors de l’ANC a alguns dels socis dient que no se m’havia de votar i crec que això no hauria de formar part de les noves pràctiques de l’ANC. Per altra banda, vam viure una pugna molt mediàtica entre allò que representava Liz Castro i allò que representava Jordi Sànchez. Jo no he participat de tot això i m’ho he trobat un cop m’he presentat a aquestes eleccions: se m’han atribuït coses, se m’han deixat d’atribuir altres… Per tant, crec que hi havia un ambient enrarit i -en segon lloc- crec la manca de legitimitat que ha tingut cara enfora en Jordi per aquesta pugna mal explicada (més les pròpies dinàmiques de l’Assemblea) l’han anat afeblint molt. Tot i que ha fet moltíssimes coses, l’ANC no estava en una situació de força.

Li preocupa, doncs, la manera com han transcendit aquestes eleccions?

Jo no crec que aquest procés electoral hagi estat més renyit que altres, com el d’ara fa dos anys, entre altres coses perquè no ha estat al voltant de la figura d’un president en exercici i una aspirant que havia estat (un any enrere) més votada. D’altra banda, crec que la democràcia ha de formar part de la nostra cultura política i -per tant- la confrontació d’idees i propostes no és dolenta si és en benefici comú. La negació del pluralisme és la manca de debat i de pensament crític, i no crec que m’agradés molt formar part d’una entitat en la qual no hi ha participació i lliure concurrència als càrrecs de direcció, perquè voldria dir que tot bé amanit. Una altra cosa són els models: hi ha hagut un model de continuïtat, fins i tot d’una certa bunquerització en alguns aspectes (de negar l’evidència) i una pulsió renovadora. Crec que, en aquest sentit, això és bo.

“Hi ha hagut un model de continuïtat, fins i tot d’una certa bunquerització en alguns aspectes (de negar l’evidència) i una pulsió renovadora”

Creu que la pugna pública entre ambdós corrents el pot haver perjudicat personalment?

Ens ha perjudicat a tots, a mi també. Insisteixo que he estat assenyalat per dir que no se m’havia de votar i -a més- en funció del meu passat militant.

Ha estat un llast, en aquest sentit, el seu passat a ERC?

Crec que és bo recordar que, abans del 2012 -quan es posa en marxa l’Assemblea- hi havia independentistes i alguns d’ells havíem militat en partits o moviments de tota mena. Per tant, és obvi que si has tingut vida activista anteriorment a l’Assemblea, tens una motxilla d’experiències. D’altra banda, també crec que ens ha perjudicat a tots plegats el fet que -mediàticament- s’ha volgut fer d’això una representació de dues de les tres pulsions principals de l’independentisme parlamentari.

I no ho és?

No és exactament això, perquè l’Assemblea representa molt més que els partits polítics o el parlamentarisme. De fet, un dels errors de l’ANC és creure que tot acaba amb això, tot i que en un principi va ser capaç d’interpretar que la força estava en la gent i liderar l’agenda. Però, al final, ens hem fixat massa en allò que fan els partits, el Govern o el Parlament i el procés d’emancipació no s’acaba amb la investidura d’un president, sigui legítim o efectiu. Hem de tenir una agenda pròpia i el debat intern de l’Assemblea ha de passar per anar molt més enllà d’aquestes pulsions i -sobretot- mantenir una transversalitat que es va perdre durant l’últim trimestre.

“No crec que la independència necessiti màrtirs; sinó efectivitat, discurs i estratègia”

Tenint en compte la persecució que han patit les entitats sobiranistes per part de l’Estat i l’empresonament dels ‘Jordis’ quan hi exercien de presidents, creu que qualsevol que opti als càrrecs hauria d’estar disposat a arribar fins a les darreres conseqüències? Vostè ho està?

No crec que la independència necessiti màrtirs; sinó efectivitat, discurs i estratègia. A partir d’aquí, la meva intenció és continuar fent activisme polític com he fet en altres moments de la meva vida i, si els nostres actes els ha de marcar la por a patir represàlies, seríem ostatges de l’estratègia repressiva de l’Estat. En aquest sentit, crec que ens faríem un molt flac favor si ens plantegessin les nostres accions en funció de la repressió que es pot generar. Jo em presento precisament perquè no crec que això que hàgim de fer es mereixi la presó.

Vistos els resultats de les eleccions al secretariat, assumeix David Minoves que Elisenda Paluzzie hauria de presidir l’ANC?

Té tota la legitimitat per presentar la seva candidatura: els resultats són molt clars i -per tant- ha de fer-ho. Li ho vaig dir personalment el dilluns, va ser de les primeres persones amb qui vaig parlar després del resultat. Per dues raons: per la diferència abismal de vots i per la incapacitat que ha tingut l’ANC per comunicar bé les seves decisions.  I aquí també hi ha una crítica: l’ANC no ha fet bé la seva feina en molts àmbits (en altres sí) i en comunicació té un greu problema. Ara fa dos anys, Liz Castro no va ser escollida presidenta tot i que va tornar a ser la persona més votada -com ho havia estat fa tres anys- i això és perfectament democràtic i legítim; però molta gent de l’Assemblea no ho ha entès perquè hi ha un problema de comunicació. Encara en aquesta campanya, molta gent ho retreia. I, en segon lloc, durant la campanya l’Antonio Baños va ser vetat com a candidat. Tot això fa que sigui imprescindible que l’Elisenda faci un pas endavant, perquè si ella no ho fa i qualsevol altre és president, tindríem un greu problema de relat i de legitimitat del propi càrrec.

“L’ANC no ha fet bé la seva feina en molts àmbits (en altres sí) i en comunicació té un greu problema”

Què ha significat el vet a Antonio Baños en aquest procés de tria?

La Junta Electoral es va equivocar molt i això ha tingut uns costos altíssims. Antonio Baños hauria pogut ser perfectament el secretari més votat i, avui, podria optar a la presidència. Per quina raó no pot fer-ho? Perquè aquesta Junta Electoral, independentment d’allò que diu el reglament (que a mi no m’agrada), no ha avantposat una lògica que ha entès tothom al sobiranisme: els vots van per davant de les lleis, la democràcia va per davant dels reglaments. No permetre que Baños es presentes va ser un flac favor a la pròpia Assemblea i al moviment sobiranista.

En aquest sentit, s’ha mostrat partidari d’un canvi urgent del sistema electoral de l’ANC…

Si hi tinc alguna incidència, l’utilitzaré per demanar la modificació urgent del sistema electoral, perquè ha quedat demostrat que és ineficaç. Més enllà del cas de l’Antonio Baños, 18 persones van ser excloses de les eleccions al secretariat i -en campanya electoral- vaig demanar que s’aturés la votació telemàtica i se’ls permetés fer al·legacions per revisar la seva situació. Finalment, per pressió meva i d’altres candidats, se’ls va donar 12 hores i 11 persones van ser readmeses i -per tant- és obvi que hi havia un problema que no s’havia resolt bé. Algunes d’aquestes persones han estat escollides pel secretariat nacional i no haurien pogut optar a l’oportunitat tot i tenir les condicions objectives.

Opta vostè a ser vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana?

És una opció que estic valorant i que, en aquests moments, considero seriosament. Però si ho acabo fent serà perquè crec que l’Assemblea és una entitat sobirana i que ha de respondre a la transversalitat d’allò que representa; cosa que no sempre ha fet durant els darrers temps.

L’Adrià Alsina va anunciar ahir la seva renuncia a presentar-se com a candidat a la presidència o vicepresidència de l’Assemblea. També va demanar el nomenament d’ Elisenda Paluzie i Joan Canadell per haver estat les candidatures al secretariat més votades. Què n’opina?

Respecto l’opinió de l’Adrià, com de qualsevol altre secretari nacional. Ell coincideix amb mi que l’Elisenda ha de fer el pas cap a la presidència, però discrepo del fet que això hagi de ser així perquè ha quedat primera i -per tant- que el Joan Canadell hagi d’encapçalar la vicepresidència per quedar segon. Això no predisposa que hagi de ser el vicepresident,  perquè si hagués de ser així hauríem hagut de modificar el sistema electoral: no pot ser que el creis i després el neguis. Per tant, qualsevol secretari nacional té tots els drets a presentar-se a president i vicepresident. Crec que l’Elisenda ha de ser la presidenta però qualsevol s’hi pot tornar a presentar.

Quines diferències hi ha entre el projecte de Joan Canadell i el de David Minoves?

Va haver-hi tres persones -l’Adrià Alsina, en David Fernàndez i jo- que vam presentar un projecte més enllà de la nostra candidatura per encapçalar i orientar l’Assemblea. En Joan Canadell no va fer cap proposta i, en el seu moment, donava suport a la candidatura d’en David Fernàndez; entenent que ell havia d’encapçalar aquest projecte. Per tant, entendria que tant en David com l’Adrià volguessin presentar la seva candidatura a la vicepresidència, però no que cap dels tres haguéssim de dir a la resta de membres del secretariat qui ha de ser el vicepresident. Això seria negar la seva capacitat de decidir.  D’altra banda, d’aquestes tres alternatives la meva és la que ha obtingut més suports. A més,  no he estat membre del secretariat fins ara -com sí ho va ser en Joan Canadell, durant un temps curt- i crec que ara tinc l’oportunitat de poder explicar una alternativa. Si arriba a la vicepresidència magnífic, sinó cap problema.

“L’1-O la gent no va votar per un govern legítim o efectiu; sinó per la República i l’objectiu continua sent poder implementar-la”

Si ho fa, com adaptaria el full de ruta de l’Assemblea al moment actual del procés?  

Hi ha coses bàsiques. En primer lloc, recordar que l’1-O la gent no va votar per un govern legítim o efectiu; sinó per la República i l’objectiu continua sent poder implementar-la. En segon lloc, entendre que s’ha menystingut massa l’Estat espanyol (també des de les entitats) i la seva capacitat d’obstaculitzar la nostra iniciativa. Vam creure que en democràcia això era possible només a través dels vots, però com no vivim en una democràcia homologable, hem de plantejar-nos aquest embat d’una altra manera.

De quina?

En la majoria de situacions d’emancipació nacional, s’han seguit dos tipus de model.  La negociació amb un Estat matriu que té algun incentiu per fer-ho -sigui voluntari o induït- o imposar la força. Com que els catalans ho volem fer d’una manera diferent, no violentament amb un Estat que no vol negociar, l’única opció que tenim és aconseguir que hi hagi una negociació -i, per tant, generar algun incentiu a l’Estat (tenim moltes capacitats com a actors econòmics, de mobilització, de denúncia internacional, etc.)- o passar de ser majoria a ser hegemònics i imposar així la nostra força no violenta quan l’Estat no tingui la capacitat logística d’imposar-s’hi. Com que l’estat no és democràtic, no podem usar les armes de la democràcia tot i que avui ja som una majoria per esdevenir una República independent.

Però, després de continuades negatives per part de l’Estat, com s’aconsegueix ara seure a negociar?

Hem de fer coses que vagin més enllà de les estrictament parlamentàries o governamentals. Actuar amb accions proactives de canvi de model de consum, d’actuació de cadascun de nosaltres, essent un moviment emancipador i d’empoderament. Una de les coses més potents que ha fet aquest moviment d’emancipació és explicar al món que això no anava d’una llengua o una cultura, sinó que -especialment- anava de democràcia. I, per tant, també va de diàleg. En cap moment, podem negar la possibilitat de diàleg amb ningú. En qualsevol conflicte, la negociació sempre és amb l’adversari i -per tant, tard o d’hora- caldrà una negociació ja sigui voluntària o induïda, perquè l’Estat no tingui més remei.  Una altra cosa és que avui veiem que aquesta no és la carta que hem d’usar, perquè a l’altra banda no es vol negociar; però potser sí més endavant, si canvien les condicions i el context es modifica i -sobretot- si entenem que nosaltres podem modificar-lo.

“Hem de fer coses que vagin més enllà de les estrictament parlamentàries o governamentals”

Com?

Hi ha moltes maneres (en funció de l’opinió pública, els consumidors o els contextos internacionals) però no cal que ho avancem tot.  La majoria de Governs que han hagut de negociar, ho han fet bàsicament aplicant l’únic principi que funciona en política internacional: el pragmatisme, quan són més alts els costos de no negociar que els beneficis. I no sempre ho han fet per voluntat. O és que el Regne Unit va acabar acceptant la independència de les seves colònies perquè va veure que era just? Simplement, no ens hem de fixar només en la possibilitat de negociar però tampoc abandonar-la. El propi sobiranisme va plantejar unes eleccions plebiscitàries el 27 de setembre que pretenien fer efectiva la independència si es guanyava una majoria parlamentària. En veure que no es podia fer, va retornar a la pantalla del referèndum.

I, per aconseguir l’hegemonia des de la majoria social. A qui cal interpel·lar?

Cal eixamplar molt més. Sé que això ha estat molt criticat perquè no seria necessari en una situació democràtica -ja som majoria- però cal convidar moltíssima més gent perquè la massa crítica sigui tan aclaparadora que sigui inviable per l’Estat. Hi ha sectors a qui s’ha de continuar interpel·lant, sigui a l’espai dels comuns o -tot i que generi incomoditat- també aquelles persones que amb un vot induït des de l’etnicisme, l’identitarisme espanyol, les pors, les mentides o els rumors han acabat donant suport (per exemple) a Ciutadans. Amb un procés com el català, on ningú demana que renunciïs a la teva identitat, llengua, cultura, tradició o credo religiós i que et convida a participar a un país en construcció de manera no paternalista (no per integrar, sinó per convidar a que hi participis des de la teva diferència), no hi ha cap raó objectiva perquè molts d’aquests votants no s’hi puguin incorporar a la llarga. Però per fer això hem de ser molt més intel·ligents, cosa que jo he criticat i algú m’ho ha retret: no és una qüestió només de pit i collons, sinó d’estratègia. I també en l’espai dels comuns, perquè pot haver un espai de trobada si entenem que estan a favor del dret a decidir; però no podem acceptar que ens diguin que això només es podrà exercir un cop es donin les condicions objectives a tot l’Estat espanyol.

Però, com es trenca amb el factor emocional amb que juga l’unionisme per mantenir aquests votants?

Hem menyspreat una capacitat comunicativa brutal de l’Estat espanyol, una batalla que lliura sobretot als mitjans de comunicació. Una bona part de la població a Catalunya viu en una bombolla mediàtica diferent a la que viu el sobiranisme i aquest no és capaç d’entendre que a molts indrets arriben només aquests emissors d’informació -que intenten projectar sobre l’independentisme imatges de violència, de superioritat, de supremacia, d’irracionalitat- i acaben tenint un impacte. Hem d’ajudar-nos a trencar això perquè allò més important que tenim és la cohesió social i aquest moviment d’emancipació s’ha fet gran i  fort perquè ha integrat a moltíssima gent d’arreu del món.

“Una cosa és exigir als polítics, l’altra és perdre la capacitat d’actuar perquè segurament el que vindrà ara serà una Generalitat intervinguda”

Tenint en compte que, políticament, es planteja una legislatura que arracona la desobediència o la unilateralitat com a eines per implementar la República; com casa això amb el rumb que caldria donar a entitats com l’ANC?

El que vull és que l’Assemblea retorni a la seva posició originària, en la que marcava uns objectius conjuntament amb altres actors per bastir una agenda pròpia de la societat civil. Aquest és un moviment que depèn de la gent, que ha de ser la principal protagonista: els partits polítics són instruments necessaris, però no suficients i el govern és imprescindible, però no és l’únic actor. En un principi, la societat civil va arrossegar els partits i les institucions però -des de l’1-O- s’ha activat el pensament màgic que la responsabilitat és d’uns altres. Una cosa és exigir als polítics, l’altra és perdre la capacitat d’actuar perquè segurament el que vindrà ara serà una Generalitat intervinguda tot i haver-nos guanyat la legitimitat que governin les forces republicanes. El 155 no ha vingut per marxar i -per altra banda- tindrem un govern a l’exili. En aquest sentit, la darrera cosa que cal és una baralla entre el sobiranisme per beneficiar aquells que van perdre les eleccions el 21 de desembre.

Quina estratègia compartida haurien de dur a terme les entitats amb els CDR? Es sumaria a la seva darrera crida a la desobediència civil?

Els CDR són el símptoma que alguna cosa no vam fer bé com a Assemblea, que sí hem fet bé com a societat. Arriben arreu, llocs on l’Assemblea no havia arribat mai,  i segurament és la mobilització popular més genuïna després de l’1-O. S’hi van apropar persones que no eren independentistes -i que, fins i tot,  potser encara no saben si ho són- però que defensen la democràcia radical.  Ens han donat un avís clar a l’Assemblea: no pot ser que un atac contra qualsevol persona o institució represaliada no tingui una resposta. L’ANC ha d’entendre que hi haurà molts nous actors que han d’incorporar amb dinàmiques diferents (així com donar valor a alguns que ja existeixen) i hem d’avançar cap a la coordinació, la divisió del treball i la complementarietat per ser capaços d’arribar a molts més llocs que són encara inexpugnables pel sobiranisme. Hi ha molta gent que podem sumar, amb visions absolutament diferents, i cal deixar de banda una certa temptació a vegades paternalista de l’independentisme, com si nosaltres haguéssim d’obrir els ulls a gent que necessita ser protagonista directament.